dimecres, 31 de maig de 2006

Segrest Express al Rodalies

Avui tot estava anant massa bé. Tot ha començat a Atocha.

Hi he arribat des de Nuevos Ministerios al tren que va a Villalba, s’ha aturat a la via 7, que comparteix andana amb la via 8, on he d’agafar jo el meu tren, el que té destinació Móstoles – El Soto. Com que hi havia molta gent al primer tren que hi ha arribat, he decidit esperar el següent, que arribava als 4 minuts. Llavors he vist arribar dues persones, un home i una dona, ionkis, a més, totalment col·locats, tenien tota la pinta de ser heroinòmans, ella no es podia ni mantenir en peu. No li he donat més importància. Llavors ha arribat el tren. Jo he pujat i com és pràcticament buit, he segut sense problema. Sona el so de tancament de portes “titititititititi”, i la 446 arranca, però al poc de fer-ho, s’atura de una frenada brusca. Jo penso “ja s’ha fotut, és clar, 14 anys que tenen ja els trens algun dia hauran de palmar”. La cosa és que el tren no es mou, i no es mou, i no es mou, passen cinc minuts i el tren continua a la via 8 d’Atocha. Després d’aquest temps, ja surt, bé, no passa res, un mal dia el pot tenir qualsevol. Enfila dreta al túnel sense més imprevistos... pel moment.


El viatge continua en pau i tranquil·litat. Ja arribo a Alcorcón. El tren arriba a l’estació de San José de Valderas, però jo em baixo a la següent.

Així que de nou sona el so de tancament de portes “tititititititititi” i comença marxa, accelera, i de cop, frenada brusca, aquesta s’ha notat més. Escolto veus pel darrere, ja està tot clar. El ionki ha baixat la palanca d’emergència. Comença a explicar la seva vida, que si els han fotut una pallissa a ell i la seva nòvia no sé qui a l’estació de El Pozo, que patatín, que patatán. La gent comença a cridar “y a mí que coño me importa eso, yo quiero llegar a mi casa” els insults cap a ell s’incrementen, es fa la víctima, mentrestant la nòvia està mig morta allà parada sense fer res. Jo intento passar de tot, no tinc ganes de saber res. La cosa és que passen els minuts, el tren està totalment bloquejat amb centenars de persones dins que no podem sortir, perquè si l’estrep no surt de sota la porta, aquesta no es pot obrir. Fins que arriba el maquinista, i per senyes diu a la gent de dins que girin la clau que hi ha sobre la porta que activa el mecanisme d’obertura manual de la porta, com que la gent no sap on és això, al final m’aixeco jo per girar aquesta clau, el que passa és que som incapaços d’obrir la porta, proven a la porta del costat i sí aconsegueixen obrir-la. Entra el maquinista i desactiva la palanca d’emergència que havia activat el ionki. Bé, sembla que ja està, el maquinista surt, i tanquem la porta. Però el puto ionki no està a gust. Jo estic de peu, perquè no tinc ganes de seguir segut, la meva estació és la propera, així que mira. Però el ionki, amb la nòvia agafada dels braços, perquè ella no pot caminar pràcticament, s’acosta cap a la porta on sóc jo, i apa, activa la palanca d’emergència d’aquesta porta, l’hem tornat a fotre, de nou ens deixa a centenars de persones tancades dins el tren. Deixa a la nòvia recolzada a la porta, i continua parlant de la seva vida i el que els han fet, i clar, com que jo sóc qui més a prop li queda, es dirigeix a mi. Em comença a contar tot de nou. Jo li miro amb cara de poc interès i no faig res més, no tinc ganes de discutir amb un heroinoman que a sobre li cau la baba mentre parla. Que li ha tractat malament la vida diu, quina novetat noi, que a algu ens ha tractat bé? Si ets un ionki segur que no és perquè algú t’hagi obligat. Uns quants minuts després torna el maquinista, obrim la porta, i fotem fora el ionki i la nòvia, desactiva el maquinista l’alarma, tanquem la porta assegurant-nos que aquesta gent no torna a pujar, i marxem, deixant-los allà. Total, 15 minuts aturats a aquesta estació, amb centenars de persones dins el tren per culpa d’una persona drogada, i encara sort que no li va donar per activar l’alarma al tram que va des d'Atocha a Cuatro Vientos, que és tot túnel, llavors ja hauríem tingut el capítol madrileny de pànic al túnel. Dos minuts després arribo a l’estació central d’Alcorcón.

Davant això que ha passat avui, em faig dues qüestions. No ens podem sentir segurs al tren, tot i ser centenars de persones les que hi anem, perquè a un drogaaddicte li dóna per activar l’alarma? És que hem d’aguantar les pirades d’olla d’aquesta gent tots els que simplement tornem de treballar? I segona qüestió i més important, on són els vigilants de seguretat quan de veritat se’ls necessita? Ah, no, que si estàs fent una foto a un tren, pacíficament, amb la teva càmera, sense molestar a ningú. Sembla que tenen un detector que els avisa que algú fa fotos, i ràpid, anem a pel fotògraf, que està sol i davant aquest som uns chulitos i ens atrevim a tot, fins i tot a insultar i treure-li la càmera si cal. Però ara, si un ionki deixa tancats en un tren a centenars de persones perquè li surt dels collons, ves a saber on paren, no els veuràs mai passar, ja tenen prou feina amb el que fan, és a dir, pràcticament res.

Bé, doncs això ha passat avui. Com dic jo, tot estava anant massa bé avui.

dilluns, 29 de maig de 2006

youtubejant

A la recerca de coses pel You Tube, he trobat un vídeo sobre trens de rodalies (447) de Barcelona. A mi, com aficionat al tren doncs m'ha agradat bastant.


Re-editat el 2009 per canvi de vídeo degut a que l'anterior va ser eliminat pel seu autor. Aquest vídeo també va sobre els trens de sèrie 447

dissabte, 27 de maig de 2006

I van 3

És que sí, mira, i no és que em fiqui tard al llit i em llevi d'hora, que vale, és així, però bé. La veritat és que porto tres dies seguits dormint-me al tren de tornada a casa de la feina. Quan passo Atocha, els ulls comencen a ballar, semblen que són a la discoteca i jo sóc la pista de ball. Quan passo Embajadores, entre corva i corva, van quedant-se cada cop més avall, i es mouen menys. És passar Laguna, i ja estar tot fosc, però barrejant-se als somnis, el soroll dels bogies roçant amb les vies, i de fons aconsegueixo escoltar "tutití: Próxima parada: Aluche, correspondencia con linea 5 de metro", i llavors noto com la gent que s'hi baixa em dóna a les cames. Als pocs minuts noto una llum forta, ahhhhhhh, és el sol, ja hem sortit del túnel. Em sento com els vampirs quan els hi fot tot el sol, quina merda. Aguanto un moment, entre Cuatro Vientos i San José de Valderas, però ja aquí he d'obrir els ulls, perquè al poc temps sonarà "Próxima parada: Alcorcón, correspondencia con linea 12 de metro". Apa, a baixar-me doncs.

Però després és baixar-me a l'estació, i primer veig un paio que tota l'estona aixeca el puny dret, i cantant cançons rares. Després veig com insulten als policies municipals, i ells no fan res. De seguida que continuo caminant, veig com els cotxes piten perquè un altre està aparcant el cotxe. I de seguida veig com un cotxe està a punt d'atropellar una noia, i el del cotxe demanant perdó, cony, si és ella qui s'ha ficat allà enmig.

Després del cansat que arriba un de la feina, arribar a la teva ciutat i trobar-te tot això... bé, almenys avui a la feina m'han dit "majo", millor això que no que m'insultin.

Total, que arribo a la conclussió, que com al tren enlloc, almenys hi dormo. "tutití: Próxima parada: el asiento del cercanías, correspondencia con los sueños más bonitos que puedas tener. Propera parada: el seient del rodalies, correspondència amb els somnis més macos que puguis tenir"

diumenge, 21 de maig de 2006

Perill d'atropellament

Alguns pobres tenen tal mono dins, que busquen el que sigui, fins i tot per les vies, a veure si troben alguna cosa. Sense adonar-se que ells mateixos es posen en perill, com en aquest cas.

Sort que en aquest cas, el tren acabava de marxar.

dissabte, 20 de maig de 2006

Estiu a Madrid

Amb això de l'estiu i que aviat obriran les piscines, doncs ja la gent s'ha de comprar el banyador i tot això. I per si no ens recordem, ja tenim les grans superfícies per refrescar-nos la memòria. I si a més les empreses que s'anuncien ho fan en la llengua del país encara millor... però, no sé, hi ha alguna cosa que no m'acaba de quadrar en tot això...

Us heu fixat? Com pot ser possible això? Però no s'han adonat que això no pot ser? On és Esperanza Aguirre per evitar això? a sobre a Majadahonda, una de les ciutats més pijes i més conservadores de la Comunitat de Madrid. No m'ho puc creure, estic indignat, de veritat... Posaré una denúnica a Decathlon per això, és una vergonya que en una ciutat com Majadahonda anuciïn el que anuncien... per només 9,80 €, però que s'han pensat que és Majadahonda? Una ciutat de pobres? Que això ho anunciïn a Alcorcón val, que aquí no som tant rics, però allà. Mare meva, quanta gent d'aquesta ciutat, o de Pozuelo de Alarcón, la ciutat més rica de l'estat, que cau a prop, s'haurà sentit insultada. Jo de veritat, si hi visqués, m'hauria sentit insultat per aquests preus tant baixos.

Esperanza, salva'ns, sisplau.

dijous, 18 de maig de 2006

La porta dels somnis

Què hi haurà a l'altre lloc de la porta? A part dels edificis i les cases, hi haurà el que desitjem? La parella que hi ha enmig, què espera trobar-s'hi? No la sabem aquesta resposta, per saber-lo, l'haurem de creuar i enfrontar-nos al que ens vingui. Però no val fer-se enrera.


dijous, 11 de maig de 2006

Un dia de "perros"

La meva feina és el que té. Treballar escoltant els problemes de la gent amb el seu telèfon mòbil, doncs mira, no és la millor feina del món, però s'aguanta com es pot. Però tot té un límit, jo per sort em sé controlar, però ja de vegades a un li cansa tanta gentussa insultant-te i dient-te de tot.

El cas és que, avui, he rebut 3 trucades de gentussa, i els hi dic gentussa, perquè no tenen cap altre nom. La més lleugera, la d'una dona, dependenta d'una botiga, que molt dir-me "cariño" i no sé quants amors més, però després, demanant-me fulls de reclamació "perdone, pero xxxxxxxx (nom de la marca de telèfons mòbils) no tiene hojas de reclamaciones porque no vende directamente a los clientes" i bé, doncs la resta una mica desagradable, però aquesta ha penjat ràpid.

També, un home des de Fuerteventura, torrant-se al sol segur, que el seu mòbil li havia connectat tot sol a Internet, i clar, tenia una factura de no sé quants euros, 300 o per allà em sembla. Bé, tio, sé que és una putada que et cobrin tant, però controla el mòbil i vigila que fa. No, l'error vol que el pagui xxxxxxxx, i és clar, jo li he dit "señor, xxxxxxxx no le va a pagar nada porque no le ha facturado nada ni le ha cobrado nada, eso se lo va a cobrar su operador de telefonía, no la marca de su teléfono" com si parlés amb les parets, que no i que no, i 20 minuts així. Senyor, si li quedés alguna neurona al seu cap, s'hauria adonat si el telèfon es connectava a Internet tot sol per aturar-lo abans que vingués la factura, però no, en canvi vol que altres li paguin els seus errors, doncs demani demani.

Per últim, i per rizar el rizo, un autèntic idiota, groller, i gentussa a més no poder. Jo entenc que la gent, després de portar algun temps portant el seu telèfon a reparar i no tenir solució, doncs estigui fins els collons, jo també ho estaria. Però aquesta cosa de persona, a sobre que li han anat a recollir el mòbil a casa, a sobre que ara li van a canviar per un de nou, a sobre de tot això, va, i s'ha dedicat 25 minuts del seu preciós temps insultant-me de la manera més vil que es pot insultar a una persona. Primer pel retard a recollir-li el telèfon a casa, jo li he explicat que xxxxxxxx no és qui li ha recollit el telèfon dirèctament, sinó una empresa de missatgeria, el retard és cosa d'ells, però no, m'ha dit de tot com si jo fos el responsable que li hagi arribat tard el missatger. Però clar, ara, quan de temps serà el seu telèfon a la central? Ha sigut la pregunta estrella, aquesta resposta mai es dona a la gent perquè primer s'ha de fer uns controls al telèfon i veure que s'hi fa, pot trigar uns dies, o unes setmanes, però no, ell volia que li digués una resposta exacta del temps que el seu telèfon seria a la central, li he repetit com unes 15 vegades el mateix, que això no se sap, ha començat a demanar que vol parlar amb supervisors, li he dit que no estic permès a passar-li amb ningú, m'ha demanat el meu nom i el meu cognom, li he dit el meu nom que és el que estic permès de dir, ha insistit en que vol saber el meu cognom, no li he dit, només li he dit que qualsevol altre company li diria la mateixa informació que jo li he dit, i que no li podia passar amb ningú. Ell ha continuat doncs preguntant el temps que li trigarà el telèfon a arribar, i doncs jo li deia el mateix. Hi ha hagut un moment, que ell deia coses i jo només li afirmava dient "ahà, ahà" i clar, ha sigut quan ha dit "ajá ajá, que pasa, que eres un perro, idiota, sólo sabes decir ajá ajá" No ha pogut acabar amb la meva paciència. Després de tot això, ha acabat dient doncs que farà una denúncia i tot això. Bé, fes el que vulguis, fill de puta, però amb aquesta educació no sé qui coi voldrà ajudar-te en res. Quan li tornin un telèfon nou, es recordarà dels insults que em va dir?

Res, que amb gentussa com aquesta de vegades fa un fàstic anar a treballar, però tot sigui per tenir diners per al futur. Espero no trigar massa a trobar una cosa millor i més estable, que no aquesta merda de feina.

divendres, 5 de maig de 2006

Qüestió de llengües

Un no para de sorprendre's cada dia de les coses que escolta. I jo, que treballo en el servei telefònic d'atenció al client d'una companyia de telèfons mòbils, doncs encara més.

El tema és el següent. Avui he rebut una trucada, de les tantes que rebo al dia, d'una noia amb un problema al seu telèfon. Jo doncs li he dit com fer una cosa, ella en aquell moment no tenia el telèfon engegat. Quan l'ha engegat ha dit ella "ja estic... ai perdón, ya estoy". Per aclarir les coses, jo estic contractat amb català, és a dir, que si algú truca en català l'atendré jo. Llavors li he dit "no se preocupe, puede hablar en catalán".

Acabáramos. La resposta d'ella ha sigut "no, perdona, catalán no... (una petita pausa que ha donat més suspens al moment) ... valenciano ehhh". Ahhhhhhhhhh, filla meva, perdoni vostè. És que com comprendrà, els meus nivells de valencià no abarquen tant com per diferenciar el "ja estic" català al "ja estic" valencià. Si almenys li hagués posat més èmfasi i m'hagués dit "cha estic" encara podria haver endevinat la llengua exacta en la que m'havia dit aquelles dues paraules. I clar, com que m'estava trucant des d'un mòbil la xiqueta, no podia endevinar la província des de la qual m'estava parlant exàctament. Mala sort doncs ha tingut la pobre.

La meva resposta, sempre educada, com bon treballador i responsable que sóc, que sinó em foten al carrer, ha sigut "Es lo mismo. También se puede llamar así". No ha replicat més. Jo he continuat oferint-la els meus serveis, i punt.

Ara, em quedo preocupat. Serà greu que no pugui diferenciar dues llengües tant diferents? Com és que no he pogut diferenciar dues coses tant diferents com "ja estic" i "ja estic"? Demà em vindran els jefes i em fotran fora per no haver sabut reconèixer la llengüa en que em parlen els clients? Ja em quedo preocupat eh. Ja veurem que passa.

dijous, 4 de maig de 2006

Vídeos

Avui presento l'enllaç als vídeos realitzats per mi. Hi ha de diferents temes, com alguns de temes ferroviaris, altres de coses meves, també algun altre documental, i dos curmetratges de ficció. A part d'un arxiu amb el nom de tots els vídeos, tant els que són a Internet com els que no.

L'enllaç als vídeos es troba a "Enllaços", l'adreça d'on són és http://www.youtube.com/user/davidjb0

Tots els vídeos es troben en format avi i codificats amb DivX.

Fa temps que no faig cap vídeo, espero poder ampliar aviat la llista que tinc.