dijous, 31 d’agost de 2006

El Retiro

El Retiro és un dels pocs llocs a Madrid on un pot oblidar-se que és dins d'una ciutat de 3 milions d'habitants, amb milers de cotxes circulant pels voltants, i amb els problemes que tota ciutat gran suposa. Endinsar-se suposa creuar una porta al silenci, a la natura, i amb accés directe des de l'estació de Metro de Retiro de L2.

Al poc d'entrar per l'entrada de Puerta de Alcalá, i on sempre més gent hi ha, ens trobem amb el llac aquest, amb les barques sempre al voltant, moltes vegades de parelles enamorades que van a fer una passejada remant. La veritat és que aquest parc és un lloc preciós per anar amb la parella... tot i que jo no ho puc comprovar perquè no tinc parella, però segur que ho és xD

S'hi pot anar amb la família, a passejar, també es pot anar a jugar i passar una bona estona amb els amics.


Com he dit, és un lloc on les parelles hi van, i on s'aixequen passions entre ells

Un dels millors llocs és el petit llac on hi ha el palau de cristall. Aquest és el punt estratègic en el que miris on miris, no veuràs més que arbres, ni un sol edifici, ni un soroll de trànsit de l'exterior. Res.

També es pot passejar per jardins molt ben cuidats, i amb figures d'animals bastant interessants.

Arribats a aquest punt, la passió entre les parelles no fa més que crèixer.

 

Després de passejar durant tanta estona, entren ganes de seure una estona en un lloc tranquil i agradable. La part que a mi més m'agrada per fer-ho és la que jo anomeno zona fosca. És tant el volum d'arbres que hi ha, que ni tan sols a l'estiu i amb el sol donant de ple, aquest aconsegueix fer arribar gaires rajos al terra. A més, ni els dies on el volum de gent és gran, com pot ser caps de setmana o festius, aquest lloc aconsegueix quedar com més al marge de la gent, aconseguint l'ambient de tranquil·litat i serenitat que vinc buscant.

Total, que quan surto per marxar, he aconseguit el que volia. Passejar una mica i tenir uns petits moments de pau i descans. Sense cap dubte, un dels millors, sinó el millor, de la ciutat de Madrid.


5 comentaris :

q ha dit...

Publicat 01/09/2006 a 19:37:

Hola Laprí. Doncs jo també vaig passejar pel Retiro sense anar acompanyat d'una xicota. Bé, de fet la tenia però vivia a centenars de quilòmetres. Aquest és un tipus d'experiència ben curiós i no gaire recomenable. Tenir xicota però no poder compartir amb ella les sensacions dels llocs que visites. Unes vegades per la distància física, altres vegades per motius més complicats (o no). Completament d'acord amb el que dius del Retiro. Em va agradar molt i vaig pensar que si visqués a Madrid per primavera o l'estiu em regalaria cada dia, després de la feina, una passejada pel Retiro o al Prado perquè et permeten veure les coses d'una manera més serena, lluminosa i amb ganes de viure-les.

nur ha dit...

Publicat 02/09/2006 a 11:26:

A part que el Retiro és un lloc bonic, gens d'acord amb vosaltres dos: Laprí: he passejat pel Retiro acompanyada i sola i t'asseguro que assaboreixes molt més el paisatge i el passeig anant sola que en parella (tens el cap en un altre lloc). De fet, recordo el meu passeig pel Retiro un matí d'un calurós mes de juliol, buscant l'ombra dels arbres com un d'aquells petits moments de felicitat que es gaudeixen en soledat (indescriptibles, d'altra banda). Unes fotos precioses, Laprí :) Q.: la distància física no produeix incomunicació, tot i que tampoc no produeix coses gaire bones, però incomunicació... ja t'asseguro que no. D'altra banda, crec que no totes les sensacions s'han de compartir, que encara que tinguem xicot/a, hem de tenir el nostre espai individual per poder respirar. I aquests micromoments de felicitat amb un mateix són molt importants!

q ha dit...

Publicat 02/09/2006 a 16:29:

nur: estic en desacord amb l'apreciació estètica de El Retiro. En canvi, estic completament d'acord amb la resta. De fet, em sembla que no he parlat pas de distància física com incomunicació. Al menys no era pas incomunicació el q hi havia malgrat la distància. També estic d'acord en què no totes les sensacions s'han de compartir i que hem de tenir el nostre espai individual per poder respirar i tot això. No sóc gens partidari i m'estressaria molt no tenir moments per mi, i precisament sóc molt celós dels meus micromoments de felicitat amb mi mateix. Més aviat parlava que sí hi ha moments- com el meu passeig- que tens ganes de compartir i trobes més a faltar la persona amb la que t'agradaria compartir-ho. Altres coses, com lo del Prado, la meva ruta per Dublin i el passeig per la Corniche d'Alexandria, són moments q vaig gaudir vivint intensament la pel·lícula que jo solet m'anava montant.

q ha dit...

Publicat 02/09/2006 a 16:37:

Vull fer unes esmenes al comentari que he escrit. Primera: he dit que estava en desacord amb l'apreciació estètica de El Retiro de la nur. Ara me n'adono que sí que estem d'acord. M'havia saltat la primera part de la primera línia del seu comentari "A part que el Retiro és un lloc bonic" i m'he quedat amb el "gens d'acord amb vosaltres dos:". Sorry. Prometo llegir els comentaris amb més deteniment abans de comentar-los Segona: Se m'ha escapat el barbarisme 'celós dels meus micromoments'. Sembla mentira... :(

DooMMaster ha dit...

Publicat 05/09/2006 a 14:24:

Laprí, ja veuras com quant menys t'ho esperis tindras parella i aniras cada setmana al parc!