dijous, 28 de setembre de 2006

Te voy a echar de menos

El mes de juny van entrar al meu departament els substituts d'estiu. Totes eren noies, van ser tres. No amb totes he tingut la mateixa relació. Però n'hi ha una amb qui he passat molt bones estones en les hores de treball. Hem rigut, hem parlat moltíssim, ens passàvem notes mentre estàvem parlant amb clients, hem criticat a qui havíem de criticar, i això. Però ella només és substituta d'estiu, i demà acaba la substitució.

Com que ella avui ha entrat a horari diferent del meu, hem marxat a dinar a horaris diferents, jo més tard que ella. Quan he tornat l'he saludat, ella m'ha fet un gest, perquè està parlant amb un client. Jo llavors he segut al meu lloc, he engegat l'ordinador, i quan he anat a col·locar bé el teclat, he vist una cosa, un post-it d'aquests, enganxat a uns papers meus.

He girat la meva mirada cap a ella, m'està mirant i somrient mentre parla amb el client, jo també li torno el somriure. Llavors jo agafo d'entre els papers bruts, un, i amb la meva lletra ràpida, li escric "Yo también".

Veritablement m'he emocionat, feia molt que no em passava. Una llagrimeta ha volgut caure per entre l'ull dret, però no ho ha fet. Fa poc temps que ens coneixem, però tot i així, la nostra relació laboral ha sigut també d'amistat.

Demà, quan donin les 18:00, ella marxarà, jo encara hi seré dues hores més. Té ganes de marxar, perquè se n'anirà fora uns dies, però alhora li fa pena, per la gent sobre tot. A mi també em farà molta pena, perquè totes aquestes tardes que l'he tingut al meu costat, aquesta feina, tan merda de vegades i tan poc gratificant, almenys es convertia a estones en una cosa més entretinguda.

Si ella no m'hagués posat aquesta nota, demà em faria molta pena igualment que marxés, però el fet d'haver-ho fet, d'haver-me escrit aquesta petita nota, segurament em farà sentir més pena encara, de fet ara mateix sento aquesta pena, i sento aquesta sensació de que alguna cosa vol caure pels ulls.

Però així són les coses i la vida, durant la qual coneixem a moltes persones, la majoria sense més relació que laboral, d'estudis, o del que sigui, i per les que acomiadar-te no et suposa cap problema, ni el no tornar a veure'ls. Però quan per aquesta persona sents una cosa més propera, un altre tipus de relació més d'amistat, tot i ser curta en el temps, sents com si perdessis una mica de tu.

Dilluns, quan torni jo a la feina, a la meva dreta tindré al company que normalment hi tinc, i amb qui tinc molt bona relació... però ja no serà el mateix.

Yo también te voy a echar de menos

11 comentaris :

nur ha dit...

Publicat 28/09/2006 a 23:37:

Laprí: que bonic!!! I no m'estranya gens ni mica :) Ostres, demana-li el telèfon, quedeu per anar al cinema o per berenar, convida-la a anar a fer una birra, un cafè, a sortir de festa, de farra a un after hours. No deixis que desaparegui de la teva vida com si res: no ho facis, no ho facis, no ho facis!!!

q ha dit...

Publicat 28/09/2006 a 23:57:

Laprí: El que expliques em recorda molt la relació laboral amb una noia portuguesa que treballava amb mi en una empresa. Anàvem a dinar, després preníem un cafè i ella m'explicava interessantíssimes històries de la seva família (sobretot de la seva mare, que era una dona molt particular), i vam anar forjant una relació d'amistat que s'ha anat mantenint al llarg del temps. Quan se li va acabar el contracte no li van renovar malgrat vaig fer tot el possible per a que es quedés. Era molt bona treballadora i molt responsable. Recordo el moment que va apagar l'ordinador per última vegada i la vaig veure després creuar la porta. Vaig sentir coses molt semblants a les que expliques. D'això ja fa més de cinc anys i encara que els dos fem la nostra via continuem quedant per dinar i passar la tarda, ens felicitem pels aniversaris i sants, etc. Tot i el temps que ha passat mantenim l'amistat i estic molt content de que sigui així. Tot això t'ho explico per dir-te que és possible tenir una relació d'amistat encara que no sigui a un nivell de convivència dia a dia. Per això, potser amb un "te echaré de menos" no n'hi ha prou. ¿Per què no li escrius demà alguna cosa en un post-it que faci que l'amistat pugui durar més enllà de la feina? Segur que ja ho hauràs pensat. Estic convençut que li arrencaràs un somriure i guanyareu una bona amistat.

Abis ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 00:38

Jo demà canvio de feina. Tres anys i mig. Trobaré a faltar a tanta gent... ESMARDAVA...

Alepsi ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 00:53:

Ai, que maco, nen.... *^__^* Me n'aniré a dormir i a somniar una història romàntica en la que un home m'escrigui una nota que posi "te echaré de menos".... xDDDDDD Per cert, com diu la nur... si hi ha hagut bon rollo... no deixis que s'escapi de la teva vida sense fer res per evitar-ho!

Marc ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 01:18:

Be, jo ja t'he explicat una mica allo que em va passar semblant, amb una companya d'angles. Vaaaaaaa, digueli de quedar una tardaaaaaa! (o que vingui dissabte a bcn!)

Farlopa ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 08:53:

Bones Lapri avui he llegit aquest post i m'has fet posar tendre simplement donarte les gràcies i sobretot conserva aquesta amistat sempre es bonic tenir amics així. I tot el que et diuen per aqui abaix !!! Sap greu !!!

DooMMaster ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 10:49:

No perdis el contacte, David!

nur ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 15:33:

Ostres, li haurà dit alguna cosa? Sóc a la feina pensant si, finalment, en Laprí se n'haurà anat amb el seu cotxe nou i aquesta xicota tan prometedora a fer unes birres a la ribera del Manzanares :P

Laprí | David ha dit...

Publicat 29/09/2006 a 18:27:

He esperat que marxi per respondre. Ella m'ha demanat l'adreça de correu electrònic, ens hem fet algunes fotos també, per tenir un record de la feina. Quan ha marxat, fa uns 20 minuts més o menys, ens hem fet una forta abraçada, i res, això.

maiagust ha dit...

Publicat 01/10/2006 a 16:41:

Osti! Una cosa així és lo que he somiat tota la vida... :) :( ...

hyDe ha dit...

Publicat 01/10/2006 a 19:30:

Caram què maco, quan marxi de la feina espero que em diguin el mateix :)