dimarts, 31 d’octubre de 2006

Mira't... mira'ns

Mira't a tu mateix. Què hi veus?... Mira als altres. Ens veus?

diumenge, 29 d’octubre de 2006

Sabeu què és no fer absolutament res?

No sé si algú ho sabrà, però jo ho he practicat aquest cap de setmana. Després de uns quants que no descansava gaire, entre unes coses i altres, aquest finalment l'he aprofitat per descansar del tot, no fer absolutament res.

Des de les 21 hores de divendres i fins demà sobre les 8 del matí, pràcticament a casa. Si ben és cert que ahir dissabte a la tarda vaig sortir un parell d'horetes, però tampoc m'hi vaig cansar gaire. També aquesta tarda he sortit uns minuts a moure el cotxe, a un lloc més a prop de casa, que abans el tenia a les afores... bé, afores eren fa 10 anys (jo, com ha crescut això)... i quan arribo al lloc on el tinc aparcat, veig que l'han utilitzat de water els ocellets de l'arbre... tenien diarrea pel que sembla, ha costat treure tot allò d'una manera... jolín. Bé, doncs a part d'això, a casa.

Jo no sóc d'estar tancat a casa, però de tant en tant s'agraeix una mica descansar, a més, aquest cap de setmana amb una hora més. I doncs aquí, què he fet? Mirar la tele, he estat molt embolicat editant un vídeo a l'ordinador, i com que és tan gran, l'ordinador el pobret no pot amb tot i el programa Pinacle Studio no fa més que menjar-li recursos, i així està, que no feia més que pitar perquè arribava als 70ºc, així que em sembla que el vídeo el dividiré en parts perquè tan gran no em deixarà, petarà al final... per cert, el vídeo és de trens xDDD

I poc més, mirar per la finestra, per veure els nens jugant a futbol i els porreros fumant... tinc unes vistes. Així que, ja sé què és no fer absolutament res, gratar-me la panxa... i punt. Ho recomano fer de tant en tant, però sense acostumar-s'hi, que després a la llarga no és gens bo.

dissabte, 28 d’octubre de 2006

Una mica sobre mi

He creat una pàgina, on explico això mateix, però amb imatges, i que serà un enllaç permanent, aquí és. Simplement és explicar una mica com em sentia abans, en quin moment vaig decidir aprendre català, i una miqueta això, per qui no ho sàpiga.



Sóc d’Alcorcón, situat 13 km al SO de Madrid. Hi visc des de sempre. Vaig néixer el 1984. Des de sempre vaig viure molt lligat a Alcorcón i a Madrid, m’agradava molt aquesta ciutat, m’ho passava bé, vivia bé, tot i que era més petit i les coses a aquesta edat es veuen diferents. També insultava Catalunya i els catalans, per què? Perquè era el que escoltava sovint aquí.

El meu primer contacte amb la llengua catalana va ser l’any 1996, va ser a Santa Pola. Potser el trobar-me amb una llengua estranya per a mi fins aleshores em va provocar la curiositat per ella, tot i ser a una zona on precisament no té gaire bona salut. Va ser a partir d’aquí que vaig aprendre a respectar la diversitat lingüística d’Espanya, que abans per a mi era inexistent, fruit de la més total ignorància.

Però no va ser fins l’any 1999, cap al mes d’octubre, que tot va girar radicalment. Tot i tenir les coses més clares respecte a Catalunya i el català, mai m’havia proposat, ni se m’havia passat pel cap, la idea de poder marxar allà, des de sempre tenia la idea de quedar-me aquí, potser no a Alcorcón, de fet aquí estava segur que no, però mai fora de Madrid. Alguna cosa estava canviant en mi.

He de reconèixer que potser els primers mesos era una cosa... doncs no sé com definir-lo, potser no massa seriosa, és a dir, que potser dos dies després se m’anava del cap aquesta idea i tornava al d’abans. Però tot el contrari, vaig anar a una papereria d’aquí d’Alcorcón i m’hi vaig comprar el diccionari Castellà – Català i viceversa que em va ajudar a aprendre les primeres coses en català. Després em vaig comprar una guia de conversa en català. Finalment, quan em vaig posar internet, va ser ja el repunt que em va fer aprendre encara més.

Però com podia estar tan segur que volia marxar a Catalunya si no hi havia anat mai? Doncs se’m va presentar una oportunitat, en un viatge amb l’institut. Encara no estic segur si aquest viatge va millorar les coses o empitjorar-les, jo era massa adolescent, i em vaig tornar una mica radical, tant que no m’importava res més que marxar de Madrid, fos com fos i on fos. Va ser una mala època que per sort va passar, perquè ho vaig passar bastant malament, però això ja és aigua passada.

Després de tot això vaig decidir fer coses, com apuntar-me a l’autoescola, trobar feina, fer algun curs d’alguna cosa. Així finalment vaig trobar feina a finals de 2003 en un magatzem de Valdemoro durant 11 mesos, i el carnet de conduir me’l vaig treure el març de 2004. Els estudis en canvi no van anar massa bé, i vaig decidir deixar el batxillerat i fer un cicle de grau mitjà, per poder fer alguna cosa i no quedar-me en el limb.

L’any 2003 vaig començar a escoltar un programa de Catalunya ràdio que es deia “La nit dels Ignorants”, on vaig participar sovint aquell que va ser l’últim any del programa, i on gràcies al xat que tenia vaig conèixer a unes quantes persones, algunes de les quals he tingut la gran sort de conèixer.

A finals de 2004, i degut a la finalització del meu contracte a Valdemoro, vaig decidir treure’m l’abonament transports i així poder sortir i anar on volgués a les tardes que ara tenia lliures. Ja de petit tenia afició pels trens i tot això, però durant totes aquestes tardes que agafava els trens o els metros, només per sortir i poder anar a altres llocs, l’afició va créixer encara més, convertint-me en un aficionat als trens.


Al setembre de 2005 vaig comprar el domini lapri.com, que volia des de feia bastant de temps, la història del nom laprí és aquí. A l’abril vaig començar el blog, i des de llavors doncs hi sóc, esperant mantenir-lo durant molt de temps.

divendres, 27 d’octubre de 2006

Sempre hi ha solució?

Avui he rebut al correu de casa una cosa de Caixa Catalunya per als joves, junt amb un mini còmic que es diu "Siempre hay solución" en el que intenta mostrar com la vida pot ser meravellosa i pots fer moltíssimes coses. Precissament l'altre dia en Marcus també parlava una mica sobre la publicitat per als joves d'aquesta caixa.

L'Eva estava boja pel Manuel, però ell no sabia ni que existia, fins que es coneixen no sé on, i anaven junts a un concert, però ella va tenir un accident i no hi va poder anar, i clar, el paio aquest, en comptes d'anar a veure-la, se'n va Londres amb un crèdit per a estudiants, i fa com si ella no existís. Però mira tu com, uns anys després es retroben "Oh, cuanto tiempo" i s'expliquen la seva vida, que ella va treballar, però que es va cansar i va marxar de viatge a no sé quants llocs "Índia, Thailandia, Brasil" apa, perquè com que té una assegurança gratuita d'assistència en viatges i per internet es podia connectar a la caixa, doncs a gastar. És clar, ara arriba ella sense un duro, i ja vol comprar-se un pis, és clar, i et penses bonica, que la hipoteca te la donaran perquè sí? Abans de marxar, ell paga el café amb la targeta de crèdit, és clar. Per últim, ell la invita a casa seva, ja sabem per a què "Te acompaño a casa, tengo el coche aquí fuera... o mejor, ¿quieres que vayamos a mi casa a tomar la última copa?" jolin el tio, se'n va a Londres i quan torna té cotxe i casa, mare meva, jo també vull. Doncs ella, ni corta ni perezosa li diu "No vayas demasiado deprisa... con el coche quiero decir".

I doncs així acaba la història dels enamorats, que ell ni sabia pràcticament que existia... ai, si la vida fos tan fàcil com al còmic de la Caixa Catalunya. A mi també m'agradaria treballar i després fer-me un any sabàtic a la Índia o per allà, i després no quedar-me un cèntim i, apa, decidir que em compro un pis, por la jeta. És clar, igualment, després de venir de Londres d'estudiar, tinc diners per comprar-me un cotxe i per comprar-me una casa, i després per portar-me els ligues allà "a tomar la última copa".

Quina pena que en tots aquests llocs tractin això com si fos tan fàcil. Com si fos "em compro un pis ara", si així de fàcil fos, jo ja no estaria vivint aquí, però les coses no són com les caixes d'estalvi o els bancs volen fer veure. No canviaran mai.

Si aquesta història fos real, ell hauria fet el màster aquí, ella hauria treballat... i seguiria treballant, i de vacances s'aniria el més lluny a la costa brava. S'haurien trobat en un garito on de beure només posen garrafón, ella estaria pensant a okupar junt amb uns colegues alguna casa abandonada, ell pagaria amb monedes de cèntims, li portaria a casa dels seus pares que són fora de cap de setmana en l'antic renault 5 que li ha deixat un tiet que l'utilitzava per anar a l'hort, així que menys parides, que no ens xuclem el dit.

dimecres, 25 d’octubre de 2006

On és la pradera de Windows?

L'altre dia llegint un fòrum, algú es preguntava això, on és aquest prat? Fins i tot ens podem preguntar, és real? Existeix? Potser sí existeix, però li han fet una modificació brutal, cosa segura. Bé, suposarem que existeix.

La muntanyeta aquesta és probable que no sigui tan verd com surt aquí... de fet fins i tot a Alcorcón hi ha muntanyetes així, de color groc i no verd, però amb un "chop" això s'arregla. El blau del cel, em sembla massa blau, i els núvols són tan reals com les relacions que mantinc jo amb la casa reial. Les muntanyetes del fons segurament existiran també, però molt probablement aquest prat i les muntanyes no s'hagin vist en la seva vida.

Del fòrum on ho vaig llegir, una de les respostes sobre on és aquest lloc era aquest:

És una possibilitat de les tantes que hi ha, jo no la descarto en absolut.

Sigui com sigui, jo em continuo fent la pregunta. On és aquest prat que windows té com a fons de pantalla? Si algú ho sap, que ho digui sisplau, que ja tinc molta curiositat.

Madrid Vs. Barcelona: La Renfe (Operadora)

Avui tornant de la feina en el tren, m'he fet una migdiada d'aquestes que agafen de tant en tant. És una meravella, allà segut a la cadira del rodalies, en un tren amb una ocupació normal, amb algunes persones de peu, però poques, normalitat absoluta, així és normal que un pugui dormir, amb tanta tranquil·litat al rodalies... no poden dir el mateix els patidors viatgers d'altres zones.
Aquestes últimes setmanes, els problemes amb Rodalies a Barcelona han sigut una cosa gairebé quotidiana. L'última i més important, aquest cap de setmana i ahir. Davant coses així, un es pregunta, què fa que hi hagi tantes avaries i problemes sempre al mateix lloc? Com una avaria, per molt greu que sigui, pot trigar-se tant a resoldre? Doncs fàcilment, per una cosa molt senzilla, els diners.
No m'agrada fer comparacions entre la ciutat on visc i la ciutat on vull viure, però en casos com aquest són tan inevitables, que no es poden obviar. Partim de que la població que abasten totes dues xarxes és bastant semblant, tot i que Barcelona en té a hores d'ara menys. La xarxa de Madrid disposa en l'actualitat de 232 trens, enfront dels 171 de Barcelona (dades aproximades), el qual, fent mitjanes de població d'ambues zones surt que més o menys estan ben repartits. Llavors perquè en un lloc tot funciona de pena, i en canvi, a un altre, tot va relativament bé?
Es diu que tots els problemes que hi ha ara a Barcelona són culpa de les obres de l'AVE. Però abans de l'AVE tampoc anava massa bé. Tot i així podem creure i pensar que és per les obres i que quan acabin (quan?) tot se solucionarà. Però llavors miro a un altre cantó, a Madrid també estan fent obres de l'AVE, el de Valladolid, i no sé com pot ser que tot aquí vagi tan absolutament bé, s'estiguin complint tots els plaços, i no hagi provocat cap avaria, més que el tall de les línies de rodalies que van paral·leles, talls anunciats amb anterioritat que es farien, fets en cap de setmana, i que després no s'han allargat. No ho entenc. Es podrà dir que no té comparació, perquè la LAV de Valladolid no afecta una via amb el trànsit que té la que passa per El Prat, i jo responc, és clar que no, però tot i així no s'han produït avaries de cap tipus per culpa de les obres, hi hagi molt o poc trànsit per les vies de rodalies.
Algunes avaries que he vist jo aquí, i que són bastant comunes i passant de tant en tant, provoquen grans caos, sobre tot si es fan en hora punta. Una de les últimes va ser fa unes setmanes, en que el túnel que creua Madrid de sud a nord, es va caure el cable de la catenària, servei suspès durant aproximadament 3 hores entre Atocha i Chamartín, va ser arreglat ràpidament. Una altra, també a aquest túnel, una via que es trenca a la sortida de Recoletos, servei suspès durant 3 hores també aproximadament, però a la tarda i no en hora punta, la via es va arreglar ràpidament. Això sí, això es produeix molt poques vegades: (foto extreta de 20 minutos, feta per Andreu Adrover)
Prem per fer-la més gran
Ens fixem al NE de la península, avaries que duren hores, sinó dies, serveis suspesos, retards constants, estacions i andanes reventades de gent, trens axfisiants on no es pot ni moure una persona. Si posem, com exemple, que una persona agafa un tren a Sants i preten anar fins a Montcada i Reixac, veurem que el trajecte és aproximadament de 20 minuts, els quals centenars de persones han d'aguantar, aplastades entre sí, en un tren en constant moviment, frenades, aceleracions, parades.
També ens fixem en la infrastructura. Mentre que a Barcelona no hi ha res previst per fer nou. Tot el que s'ha fet nou s'ha fet sobre coses ja existents, con la C7 o la nova línia a l'aeroport, creada més per pressions que per voler donar un bon servei, a part, trens brutíssims per dins, estacions molt malament ateses i amb molt poca informació, també nula informació dins els trens més que la megafonia de propera parada que es repeteix més que les mongetes. Girem el cap al centre de la península. Nou túnel que creua Madrid, amb noves macroestacions. Nova línia a la Terminal 4 de Barajas, a més del metro que també hi arribarà. Noves estacions en altres punts. Horaris i freqüències molt millors, tenint freqüències de 3 minuts en hora punta a la línia Móstoles - Humanes, gràcies al sistema de senyalització instal·lat en aquesta línia LZB, i licitat el projecte per posar a la resta de línies el sistema de senyalització ERTMS que permetrà millors freqüències i horaris a la resta de la xarxa. Trens molt més cuidats, nets, estacions més segures, més noves.. i encara hi ha gent aquí que diu que Madrid està sent marginada i que les inversions se les estan portant altres regions, com Catalunya.
Una última dada, no puc assegurar si eren les dades reals, però crec que sí. Als Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any vinent, la partida de rodalies de Barcelona és de 33 milions d'euros, mentre que la destinada a Madrid és de 128 milions d'euros. Si ens fixem en el realitzat l'any 2005 veiem que a Barcelona la inversió va ser de gairebé 5 milions d'euros mentre que la de Madrid va ser de 32, i la de 2006 a Barcelona està sent de 27 milions i la de Madrid de 103 milions d'euros... i després són altres els marginats. Pitjor estan en altres zones, com Múrcia-Alacant, que ni tan sols tenen pressupost ni n'han tingut 2005 ni 2006, però és clar que s'està produint una falta d'inversions que és el que provoca tots els problemes que hi està havent a rodalies Barcelona. Com deia al principi, els diners. I així seguira la cosa pel moment i no està previst que canviï. Ja ens podrem queixar, que de la nostra queixa en faran paper mullat... no valem res.

dimarts, 24 d’octubre de 2006

"Yo reciclo"... i jo també

La Comunitat de Madrid ha engegat una campanya molt senzilla sobre el tema del reciclatge "Yo reciclo" punto pelota, ja està. És senzilla, directa i ben clara. A mi m'ha agradat. Les dues paraules surten en gran i en negreta sobre la protagonista de la campanya... no, no hi surt Esperanza Aguirre, però aviat, aviat segur xD.

Bé, al tema. Hi surt una noia, que representa a qualsevol. L'he vist en dos formats, en un surt la noia amb una samarreta groga i entre els braços llaunes, plàstic i bricks, i a l'altre format surt amb una samarreta blava, i entre els braços cartrons i papers.

No sé si ha sigut el somriure de la protagonista o què, però m'encanta veure l'anunci aquest quan camino entre els pasadissos del metro o de rodalies, que és on el veig. És tan senzill, tan simple, i tan ben fet, que m'encanta, i el somriure que té la protagonista... què dir, m'encanta, a la foto no s'aprecia gaire, però el té maco, sí.

Prem i fes-la més gran... la foto

No és només aquesta, no sé si és que serà per ser any d'eleccions que la comunitat de Madrid ha llençat la casa per la finestra en quant a publicitat, però les últimes campanyes que estan fent, de tot, m'encanten. N'hi ha una altra de la Sanitat, allà on més estan mentint, sobre tot amb les llistes d'espera, però un anunci que han fet sobre una exposició de lo bé que ho estan fent, que surt un nen petit al costat d'una dona embarassada a la que no se la veu la cara, i el nen amb una cara... ui quina cara més tendra. O l'anunci a la televisió sobre la immigració, que surten un munt d'immigrants en una habitació vermella (a la Espe li fa gràcia que sigui vermell), pintant, se'ls veu entretinguts mentre ho fan, i després es veu una imatge des de dalt, on es veu que el que pinten són les estrelles de la bandera de la comunitat.

Però no puc més que treure'm el barret davant un dels millors anuncis en televisió que he vist mai, i com no, havia de ser sobre un transport sobre rails, sobre el (mejor?) metro (del mundo???). Un noi va a buscar la seva parella, li porta flors, però la veu a ella amb un altre, decideix ficar-se al metro, i es fa petit, molt petit, el bitllet ocupa més que ell, i el porta arrosegant-lo pel terra amb molta pena i tristor. Seu, com no, a un dels nous trens, és tan petit que ocupa molt poc, i llavors veu al seu costat una altra noia, també petita, ambdos s'ajunten, i junts caminen pel tren, ell lluita contra una màquina de rentar el terra per protegir-la, se'ls veu seguts a la cabina del conductor mirant el túnel, i ella recolzant el seu cap al braç d'ell, tots dos tirant sempre del bitllet que ocupa més que ells. Fins que surten a la superfície, ja al seu tamany natural, i junts i feliços.

He de reconèixer, sense que això sigui fer-ho a la institució de la Comunitat de Madrid, que les agències que han contractat ho han fet de conya, m'encanta. Un 10.

dissabte, 21 d’octubre de 2006

Citroën C3, destinació: València

Demà a primera hora marxo fora de Madrid el cap de setmana. Ho faig a València. Tinc ganes d'anar-hi. Passar un parell de dies fora d'aquí, a un lloc agradable, per oblidar-me de la feina, i per sortir una mica de la rutina de Madrid.

Així que demà al matí agafaré el C3, i aniré cap allà, amb els meus pares. 300 i pico de km creuant la província de Conca i la de València. Altres 300 i pico de tornada, és clar. El més positiu és que a poc a poc vaig fent quilòmetres al C3.

Abans de marxar, canviant de tema, parlaré per la ràdio. Aquesta nit sobre 2/4 de 4 més o menys. Com que és tard, i ningú estarà escoltant la ràdio, després el pot escoltar per la ràdio a la carta de Catalunya Ràdio a Internet, si vol, és clar.
Bé, doncs això, cap de setmana fora, en tornar a veure què tal se m'ha donat per allà.

dilluns, 16 d’octubre de 2006

Treballar sense treballar

La meva feina no m'agrada gens. Agafar trucades, moltes de gent que truca emprenyada i que t'insulta i et diu de tot. Amb el temps, per sort, no és que m'hagi acostumat a aquestes trucades, però puc dir que ja quan m'entra una així en ric molt.

Avui, en ser dilluns, és un dia pesat, i que a més sempre hi ha moltes trucades. El dia havia començat així, de fet. De cop, mentre estava parlant amb un client, la trucada es va tallar, no només em va passar a mi, sinó a tots, tot i que de seguida van tornar a sonar els telèfons. Però uns minuts més tard van tornar a tallar-se. Eren sobre 12:30. Després, a la 13:00, encara res, a les 14:00 res, després de dinar, res. Total, que pràcticament avui no ha entrat cap trucada perquè la centraleta s'ha espatllat.

Avui puc dir que m'he avorrit de no fer res, tot i que ho agraeixo. És increïble com de lent passa el temps quan no fas res. Després d'haver-me mirat i remirat, pàgines d'internet, blogs, fòrums... no sabia què fer ja. Vam estar xerrant, menys amb l'idiota que no suporto, que l'hem marginat una mica, perquè en quant li dónes una mica de conversa és un infern.

Semblava que tota la jornada seria així, sense trucades i sense fer res. Fins que sobre 18:45, els telèfons de nou han començat a sonar, i no poc. Ansiosos els clients que no han pogut trucar en tot el dia tornaven a la càrrega. Sort que només ha sigut poc més d'una hora.

És veritat que no fer res és molt avorrit, però a mi no m'importaria que es repetís tantes vegades com vulguin. Perquè avorrit és no fer res, però encara ho és més escoltar les bestieses dels clients.

Algunes persones són com són

Ahir a la nit vaig sortir una estona per aquí després d'unes quantes setmanes sense fer-ho. Ho vaig fer amb els meus amics d'aquí. També venia la xicota d'un d'ells.
No vull dir coses que no toquen, i és probable que siguin apreciacions meves... i dels altres 3 amics, a part del de la xicota. La qüestió és que, jo no tinc perquè opinar de les relacions que té la resta de la gent, i de fet no ho faig. Però sí que tinc a opinar quan em toquen una mica els collons. Si fos una apreciació meva únicament, ni faria cas, però ja he dit que no sóc l'únic.
El cas és que ahir, la noia en qüestió, ja de principi com que es queixava d'haver vingut, és a dir, que en comptes d'haver marxat ell amb ella i les seves amigues, que ella havia fet el gran favor de venir. Durant la nit, com que estàvem fent un botellón, tot i que jo no vaig beure res, doncs feia fred, i doncs vam dir d'anar a la Renfe, que allà tenia el cotxe el xicot de la noia, perquè hi pugués entrar qui tingués fred.
Al cap d'unes hores, ella estava mig adormida, pràcticament dormida del tot, recolzada sobre el seu xicot. Jo era al seient del darrera xerrant amb els altres nois per la finestra. Quan va ella i em diu mig adormida, tal qual "anda David, vete del coche" em quedo dubitatiu una estona, però seguidament ho faig, en el que em diu el meu amic "no te vayas anda, que es broma" al que responc "no, si me echan me tendré que ir", perquè si ella fos qui em digués que era broma, vale, però si ella no és qui em diu que és broma, és perquè no ho és.
Surto, tiritant, i m'acosto als altres dos amics que quedaven, un altre ja havia marxat, també una mica emprenyat. S'havien posat a jugar a futbol, a les 4 de la matinada, bé, no importa. Em pregunten, però no en serio, si és que ella m'ha fotut fora, els hi dic que sí, i el que m'ha dit, i es queden flipats i fins i tot al principi no es creuen que m'hagi dit això d'aquella manera. En això que veig com ella surt del seient on era per tombar-se als seients del darrera. Poc després d'això, un, que viu a prop, decideix anar a pel seu cotxe, que és per aquí, i passar d'ells i ficar-nos nosaltres tres en ell. Al poc d'arribar amb el cotxe al mateix lloc on érem, ve l'altre noi per dir-nos que se'n van a un altre lloc amb el cotxe on hi hagi menys llum perquè ella pugui dormir millor, doncs molt bé.
Avui a la tarda també m'han dit de quedar, jo hi he anat però sense moltes ganes. De fet, hem estat en un bar, jo no he dit res, no he parlat pràcticament, només he mirat la tele. Potser estic actuant com un idiota, que és molt probable, però no puc suportar que em tractin a mi i als altres com coses que no pintem res. De fet aquesta tarda, els altres ben poc han parlat amb ella. Jo entenc que si són parella voldran tenir estones per a ells i tal, però hi havia mil maneres de fotre'm fora del cotxe, i jo no sóc idiota i finalment hauria marxat per mi sol. Però també li recrimino a ell, perquè no és capaça de contradir-li en res a ella, cony, és una borde amb tots els teus amics i en comptes de dir-li que no ho sigui sembla que ni t'importi, doncs tu sabràs.
Sigui com sigui, el temps posarà tot al seu lloc, i punt. I potser jo marxaré algun dia d'aquí i m'oblidaré de tot això. "¿Por qué vas tanto a Barcelona?" "¿Por qué hablas catalán?" em va preguntar ella. Si no saps la resposta, pregunta-li al teu nòvio, que ell sí que ho sap, potser la resposta t'agradarà... un menys que molestarà al seient del darrere del cotxe.

dissabte, 14 d’octubre de 2006

Els deures que em dóna l'Alepsi

Bé, doncs l'Alepsi m'ha encolomat aquest Meme, encara no entenc el nom d'això, però bé. Són preguntes que es responen amb títols de cançons d'un grup determinat. Doncs això. Aquest és:

Banda o grup escollit: U2

Ets home o dona?
Pride (In the Name of Love)

Descriu-te:
Bad

Què senten les persones sobre tu?
Beautiful Day

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Where the Streets Have no Name

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent:
I Still Haven't Found What I'm Looking For

On voldries estar ara?:
When Love Comes To Town

Com ets respecte a l'amor?:
The Unforgettable Fire

Com és la teva vida?:
October

Què demanaries si tinguéssis un sol desig?:
With or without you

Ara acomiada't:
Seconds

dijous, 12 d’octubre de 2006

Fotos del que s'hi pot fer un dia de festa

Els dies de festa, i si el temps acompanya, la gent aprofita per sortir, a fer una passejada, els nens a jugar. Jo, cansat d'estar a casa, he aprofitat per sortir, res, uns minuts, però ha estat profitós. He baixat a un parc a caminar. Com es pot veure, no sóc l'únic que surt a caminar una estona.

També es veu nens i gent gran, jugant o fent una mica d'exercici als llocs reservats per a això.

Després he seguit caminant. He pujat un carrer, i he arribat fins un altre parc, on ja he aprofitat per seure una estona.

Aquí doncs també amb molta gent passant la tarda d'aquest dia de festa. Després he caminat, he entrat al centre, i he arribat fins a l'ajuntament, ja gairebé de nit, fins que he tornat a casa, finalitzant així aquest dia de festa, demà de nou tornar a la feina... això sí, per un dia només, que després ve el cap de setmana.

dimecres, 11 d’octubre de 2006

Què s'hi fa un dia de festa?

Aquests dies han estat per aquí, per on treballo, a dalt de la Castellana, fent proves els F18 aquests o els que siguin, de l'exercit. Foten un soroll els cabrons. Les proves les han estat fent per demà fer al cel de Madrid, els colors de la bandera espanyola... ohhh, què patriòtic!

També des de fa una setmana, tenen muntat a Colón tot el tinglao, les graderies on el rei i els alts representants veuran la desfilada entre marxes militars, o l'himne espanyol mentre hissen el drap aquell que ocupa un camp de futbol sencer. Aquesta tarda passaré per allà a veure què hi tenen posat.

Però el que més em molesta a mi és que, en ser un dia de festa, jo estaré dormint, segurament, però els amics dels F18, després de llençar el fum groc i vermell al cel, es dirigeixen cap al sud. Més en concret, sobrevolen el meu espai aeri, i no ho entenc, si aquí no hi ha cap base militar... collons, que Getafe queda a l'est, no a l'oest, idiotes! Allà és on heu d'aparcar les vostres joguines.

L'únic positiu del 12 d'octubre és, que és festa, efectivament. Millor si hagués caigut en divendres, però bé. Demà em llevaré tard, no faré res, potser sortiré a posar-li gasolina al cotxe, que no en té... ais, tinc ganes de no fer absolutament res demà, i punto pelota!... bé, estudiaré una mica, però res més.

Per cert, avui he anat a recollor el nou DNI... m'han posat la foto torçuda... incompetents... a sobre, amb les grenyes que tenia al pèl... bé, no surto tant malament al cap i a la fi... ben mirat surto guapo ^_^ ... ara només cal que algú més a part de mi digui el mateix xD

Bé, una altra bona notícia... divendres cobro la paga extra :D Ja invitaré a alguna cosa.

dimarts, 10 d’octubre de 2006

Vaya tela amb l'Espe

Posaré en antecedents. A Telemadrid, la TV del PP aquí, fan un informatiu a partir de les 12 de la nit que es diu "Diario de la noche", i que el presentava un tal German Yanke. Aquest home no és que sigui precissament un progresista ni d'esquerres, ni molt menys, sinó mai hauria treballat a aquest canal. Veure el seu informatiu tenia més efectes que prendre tres Valium.

Però fa unes setmanes va tenir la mala sort d'entrevistar a Doña Esperanza Aguirre i fer preguntes... que potser no hauria d'haver fet. Aquí tenim, per gentilesa de la Cadena Ser, la part més tensa de l'entrevista, però per major compressió, tenim la transcripció:

Yanke: "Madrid se le queda pequeño y usted a quien quiere tener enfrente es al presidente del Gobierno"

Aguirre: "No me gusta que usted compre el discurso del Partido Socialista porque es absolutamente falso".

Yanke: "Compro el que me parece mejor. (...) ¿Cree usted..?"

Aguirre: "Creo que compra usted el discurso de nuestros adversarios". (...)

Yanke: "Ahora voy a intentar comprar el discurso de todos".

Aguirre: "No, no. Compre el del adversario. A mí lo que me gusta es debatir".

Yanke: "Le aseguro que no he comprado nada. En todo caso, me lo han regalado".

Aguirre: "Comprar entre comillas. No se pique, señor Yanke". (...)

Yanke: "¿Lo ha pasado bien?".

Aguirre: "Muy bien. Si a mí me encanta que compre el discurso del adversario".

Yanke: "Compro el discurso que en cada ocasión me parece más oportuno".

Aguirre: "Me parece fantástico".

Yanke: "Muchísimas gracias por haber estado aquí y hasta muy pronto".

Aguirre: "A usted. Hasta muy pronto".

Bé, aquest home, la setmana passada li van dir que li reduirien el pressupost i que havia de fotre fora un col·laborador, ell va dir que això era "intromisión por motivos políticos en su trabajo cotidiano" i per això ha plegat. Diu que per "no alinearse a El Mundo y COPE sobre la investigación del 11M" també rebia fortes pressions; pel que sembla no es pot ser del PP i alhora pensar que darrere el 11M no hi ha cap conspiració.

Així doncs, el Yanke va desaparèixer dimecres passat de la "Ciudad de la Imagen" i que no hi ha tornat tu. Però no és l'únic, el comitè d'empresa assegura que a 7 mesos de les eleccions, els treballadors han rebut més pressions que mai i l'Espe ha reiterat que "hay que machacar con el 11M". Així doncs, no m'estranya que aquesta cadena que pago amb els meus impostos no la vegi ni déu, i me n'alegro eh, que es fotin una mica, gentussa, manipuladors de merda, com els odio a tots!

diumenge, 8 d’octubre de 2006

Tarda de trens

Avui a la tarda he anat de rodalies. Abans, al matí, he tornat a conduir una mica el C3. Ahir vaig pujar fins a Soto del Real, i avui he anat fins passar Guadalajara per l'A2, avui he fet aproximadament 200 km, després crec que he fet altres tants dins Alcorcón buscant lloc per aparcar.

Però a la tarda he volgut anar de rodalies, que feia molt que no hi anava per anar, perquè anar a la feina no conta, és clar. I avui el que he fet és anar a muntar en Civia, perquè m'he proposat, com gran aficionat i friki del tren, muntar en tots i cadascú dels Civia que es posin en circulació, que seran 200 i pico, però com que encara són pocs els que hi ha, ho puc fer a poc a poc.

Com que la línia de Parla és molt curta, i pel moment és l'única per on els han posat, hi havia 4 Civia recorrent-la, i als 4 he muntat, dels 10 que hi ha a Madrid, per ara.

Mostra fotogràfica del dia. Aquí hi ha el 465 - 001 (5 cotxes) marxant de Sector 3.

Per l'altra via, i en direcció Atocha, el 003.

Per últim el 005, però de 4 cotxes, marxant cap a Parla.

I així després doncs ja he tornat cap a casa. Fent un tomb per Alcorcón, que avui amb el bon dia que ha fet, els parcs estaven plens de gent i nens jugant.

dissabte, 7 d’octubre de 2006

No el suporto

Hi ha una persona a la meva feina que ja m'està cansant una mica... bastant. Bé, no només a mi, sinó a la majoria, de fet ell era la persona que més criticàvem la meva companya d'estiu i jo mentre treballàvem. Per ser prepotent, pesat, no deixar ningú en pau, dir coses que no ha de dir, i un llarg etcetera.

Avui, va i li pregunta a un per què no li ha enviat al seu correu de la feina un arxiu que havia enviat als altres. Jo li he respost i li he dit que mai té el correu obert, va i em diu que només l'obre dues vegades al dia, al que jo li dic que l'ha de tenir obert sempre, al que ell em respon, com si li hagués ofès "no me da la gana", al que jo li torno a dir que tant fa, però que si envien alguna cosa important després ell no la llegirà i no s'enterarà, al que em respon de manera més ofesa "no me da la gana y no lo pienso hacer". Acte seguit, i com que em té una mica fart, li escric jo un mail a la companya d'enfront, que és la segona en importància del departament, explicant-li el que ha passat.

No és nou, ja n'hi ha hagut bastants més. Fins i tot una vegada el vam pillar desconnectat del telèfon mentre la resta no feíem més que agafar trucades com rucs, però després tots a final de mes cobrem iguals, i tenia la cara de dir que no s'havia adonat... ja, i yo me chupo el dedo.

Però avui n'hi ha hagut més. Jo ja tinc acceptat la catalanofòbia de la gent d'aquí, i bé, no és que m'agradi però no es pot fer res. Però avui el noi aquest, ha rebut una trucada en gallec, i ell d'Andalusia no en sap gens de gallec, però res més penjar, ho ha explicat com la gran proesa del dia "he atendido una llamada que me han hablado integramente en gallego", molt bé, felicitats per tu, però sobrava el "si hubiera sido en catalán aunque le hubiera entendido le habría pasado la llamada a David, porque son unos maleducados, no como este gallego, que era un cielo" Vinga home, seràs gilipolles, és que és per plantar-li al centre de Plaça Catalunya i al voltant d'ell tota una colla de catalans, a veure si deia el mateix, idiota.

No m'agrada gens aquest tipus de gent, que molesten els companys, que insulten per insultar, i es queden tan tranquils. Jo no sé, però pel camí pel que va, sense ser fixe, com continui així, no sé què passarà amb ell, perquè no sóc jo qui no el suporta, són tots... però ja em conec aquestes pel·lícules, jo tampoc sóc fixe, però espero que no acabi com quan vaig treballar a Valdemoro, que els que van continuar no eren grans treballadors precissament. No és que jo em mereixés ser fixe, però els que sí que no s'ho mereixien eren els que al final s'hi van quedar. Tot plegat una pena. Què mal repartit està el món!

dijous, 5 d’octubre de 2006

Estás tristón

-"¿Qué te pasa? Estás muy callado"

-"¿A mí? nada"

-"Estás tristón"

Avui no sé que passa que ja més d'una persona m'ho ha dit això. No estic trist ni res. Potser sí és que estic com més callat, perquè fins la setmana passada, que tenia al meu costat a la meva companya d'estiu, ens passàvem gairebé tot el dia fent petar la xerrada, però a part d'això, res més.

Una de les raons pot ser que tinc mal de gola. Potser l'any passat les vegades que vaig tenir mal de gola van ser 1 o 2 com a molt. Aquest any ja crec que deu ser com la vuitena o novena vegada que en tinc, i la darrera abans d'aquesta va ser fa només 2 setmanes, així que estic fins a la punta de la p.... d'això, la veritat. Per això estic bevent molta aigua i intentant no forçar la veu, però després truca un idiota de client que està sord o que et fa parlar més del compte, i tot a la merda.

També pot ser que estic desitjant que arribi el cap de setmana per poder descansar una mica i allunar-me d'aquest lloc on passo 8 hores al dia. I tot i que els companys són bona gent, de vegades he d'escoltar alguns comentaris catalanofòbics que no m'agraden massa, del tipus "catalán tenía que ser" i tal, mentre que si una persona d'un altre lloc fa el mateix que el català, no se'n diu res... en fi.

Potser que sí que estigui una mica trist, però tampoc hi veig problema, ja dic que pot ser per qualsevol raó, o simplement perquè sí, tant fa. Em sento bé al cap i a la fi. Però no passa res, perquè demà és divendres, per fi.

 

P.d.: Per cert, felicitats al Marc, que avui és el seu aniversari. Passa-ho bé avui ;)

dilluns, 2 d’octubre de 2006

Quedada i tornada

Dissabte, després de dormir 3 hores al tren, i una hora a l'alberg (gràcies amics guiris per fer tant soroll), vaig anar a la Quedada de blocaires. Primer vaig quedar amb el Marc, i junts vam anar fins al lloc de reunió, com que era massa aviat, vam esperar seguts dins l'estació de França.

Ja després hi vam arribar els primers al lloc en qüestió. A poc a poc van començar a arribar tots. Finalment vam ser 15? 16? Ara no recordo la xifra exacta. El sopar va estar bé, l'ambient era agradable, però el cansanci de les poques hores dormides va començar a aflorar en mi, estava apagat.

Després del sopar, ens vam fer la foto de grup enfront de l'estació de França, i d'aquí cap a l'ovella negra. El lloc estava bastant bé, però les taules una mica pegajosas. Aquí el meu cansanci era encara més gran. Sobre les 3 i pico doncs alguns van decidir d'anar a un altre lloc, m'hauria agradat anar-hi, però ja no podia amb la meva ànima, i només hauria sigut una nosa, així que junt amb altres 3 blocaires, vam agafar un taxi fins a Pl. Catalunya, on aquí cadascú va tirar cap al seu lloc. Jo vaig creuar la plaça, plena de gent per agafar els autobusos, i a la Rambla, com sempre, plena de gent, tant fa que siguin les 3 de la matinada.

Quan arribo a l'alberg i pujo a l'habitació, em fixo que no tinc llençols al llit, val, no els he demanat, però tampoc coixí... guiris, a sobre que no em deixeu dormir també em deixeu sense coixí... i una merda. Agafo un d'un altre llit on ara no hi ha ningú i apa. A més, com a venjança, en canviar-me de roba, faig tot el soroll que sigui possible, "per la tarda que m'heu donat, cabrons", i apa, a dormir, no trigo gaire a entrar en estat de son.

De matinada em desperto, tinc fred. Com que no tinc llençols amb què tapar-me, em poso una samarreta de màniga llarga que m'havia portat, i als pantalons, que els tinc en format pirata, els afegeixo la part de sota per què siguin llargs. Dormo, de nou.

Surto de l'alberg sobre les 11:00, i com que no esmorzo aquí vaig a l'Opencor, on em compro dos Donuts per esmorzar. Com que és d'hora i fins a 15:30 no surt l'autobús, baixo al metro, a la L1, i vaig d'Arc de Triomf a Clot, aquí gravo vídeos i faig fotos, que de Metro de Barcelona tinc poques coses. Després vaig a El Clot - Aragó de Renfe, i faig el mateix.

Vaig fins a Sants i aquí agafo definitivament el tren a Arc de Triomf, on espero encara una estona, fins que pujo a l'estació d'autobusos, compro un entrepà per dinar, i espero que surti l'autobús. Deixo la maleta, i pujo al meu seient, el 10. Ja no en baixaré menys en dues parades, una de les quals es fa a Esteres de Medinaceli, on passo de la calor sofocant de Barcelona al fred de muntanya de la meseta nord. Just a l'entrada de Madrid a punt estem de tenir una desgràcia, per culpa de 4 cotxes aturats al carril del mig, si l'autobús no hagués frenat a temps molt probablement els ocupants dels cotxes no haurien sortit molt ben parats.

Quan baixo de l'autobús, ja només tinc ganes d'arribar a casa. Hi arribo prop de les 12, sopo, faig alguna cosa ràpida a l'ordinador, i em fico al llit. Així acabo el cap de setmana.

La quedada va ser genial, però em va saber greu no estar més estona, perquè ja que no tenia responsabilitats l'endemà, doncs això. Si es torna a repetir i puc tenir més temps, sense dubte hi aniria. Un plaer conèixer en persona a tots els que hi vau anar.