dijous, 30 de novembre de 2006

Em bull la sang

És molt dur viure a Madrid tot i haver-hi nascut i portar aquí tota la vida, i veure com és de gilipolles alguna gent d'aquí. En dos dies he rebut un mateix powerpoint sobre per què s'ha de fer boicot als productes catalans, i ja n'estic fart, sobre tot perquè una persona que m'ho ha enviat sap ben bé quins són els meus plans de futur i sap el que sento, i la veritat, és com per deixar-lo de parlar per sempre, no m'ha fet gens de gràcia.

L'altre ha sigut a la feina, que ha durat bastant la cosa, perquè com que ara ja no hi ha la companya de Catalunya, sembla que ja hi ha camí lliure per dir tot el que abans no s'atrevien a dir sobre els "catalinos" com els diuen. I és clar, a mi em diuen lliurement tot això perquè com que jo sóc de Madrid, no em tindria perquè molestar... doncs sí, em molesta i molt. A més, no atenen a raons, perquè al powerpoint aquest surt una imatge d'un Alcampo d'algun lloc de Catalunya amb uns cartells indicant que el que hi ha són productes catalans, i això ja vol dir que s'odia tot l'espanyol, a aquesta conclusió arriben, és increïble. I quan a l'Hipercor d'Alcorcón fan fires de productes madrilenys, envoltat tot amb banderetes de la comunitat, això què és? Doncs això és promoció de productes de la comunitat, res més, en canvi a Catalunya és odi cap a l'espanyol, simplement patètic.

Alguns comentaris dins la ignorància més plena són com "que se hagan independientes, pero con todas las consecuencias, o sea, nada de pedirnos dinero que es lo que hacen siempre". D'escoltar tanta banajada junta he hagut de marxar un moment perquè no ho aguantava més. Ja poden anar amb la llista de productes catalans sempre a mà per evitar comprar productes que només pagaran el IVA a Catalunya i la resta d'Espanya no en veurà un duro, que és el que deia el powerpoint, i precisament en aquest hi havia un exemple de l'amor que senten alguns, posaven d'exemple si Gas Natural comprés Endesa, tot el que es pagués d'IVA només repercutiria sobre Catalunya, com ja he dit, en canvi deien que si la compra E.on que l'IVA repercutiria en tota Espanya. Com a exemple d'imperialisme posaven una pàgina que em sembla que es diu "productes de la terra" i que una companya ha estat mirant tota l'estona per riure de cada cosa que veiés, com "el burrito" o coses així.

A això hem arribat a dia d'avui, com que ja no hi ha ni declaracions de Carod contra Madrid 2012, i l'Estatut ja és una realitat, han de continuar inventant merda contra Catalunya. I jo ara seria així si no hagués canviat de la forma que vaig canviar? M'imagino i em faig por. En canvi no ho sóc així, i he d'escoltar aquesta merda, i la que em queda per escoltar, és clar, ja hi tornem de nou, fàstic de país de veritat. Amb els companys de la feina no puc fer res, però i amb l'amic que m'ho ha enviat? No sé ni si el podré dirigir la paraula el pròxim dia que el vegi, i segur que com excusa em posarà que té la meva adreça junt a un munt i que per això m'ho ha enviat, però això ja no cuela, perquè fa mesos i mesos que no m'envia res fins ahir. Què puc fer mentre continuï aquí? Aguantar no és difícil però és molt dur... necessito vacances per marxar uns dies almenys.

dimecres, 29 de novembre de 2006

Hola

-Per què no li dius "Hola"?

-I per què li he de dir? Només perquè treballem a la mateixa empresa? Si no sé ni com es diu, ni en quin lloc de l'oficina treballa, ni què fa. És que he de saludar tothom només per aparentar interès per gent que no conec? És absurd, si saludo a aquesta, hauria de saludar tothom que veig pel carrer.

-No t'entenc.

-Jo sí que no t'entenc a tu... per què dius tu "Hola"?

-Ehhh...

dimarts, 28 de novembre de 2006

¿Tú crees que esto es de seño?

Quins anys quan era estudiant. Fa dos anys vaig fer un cicle de grau mitjà de comerç. Eren pocs a classe, uns deu, però déu n’hi do. Un dia estàvem en una classe amb un professor, que també era tela, estava escrivint a la pissarra, i en tot això que una companya que no havia entès una cosa (mai l'entenia) va i pregunta “Puedes repetir, seño?” Ens vam girar i la vam mirar, ella també es va adonar de l’error, de dir “Seño” al professor i li va demanar perdó. Aquest també es va girar, s’hi va acostar lentament cap a ella, va dir primer “Seño?” i llavors es va acostar la mà a l’entrecuix i va dir movent la mà entre les seves parts “Tú crees que esto es de seño?”... no puc, no puc deixar de riure cada cop que hi penso... ai senyor. No sé perquè m’ha vingut això al cap, però cada cop que hi penso... no puc deixar de riure xDD

dilluns, 27 de novembre de 2006

Goteres

Aquí tenim les modernes mesures que pren Renfe contra les goteres a les estacions. Sense dubte crida l'atenció el sistema revolucionari que han decidit utilitzar. Em tranquilitza que, ja que no es gasten els diners en millorar el servei, almenys se'l gasten en sistemes com aquest que evita que el terra es mulli i la gent pugui relliscar. Vet aquí:

Per quan els trens s'espatllin, l'operadora està pensant en una tècnica única en el món, fer uns forats al terra i que la gent el mogui a pata, com als picapiedra. Esperem que els vagi bé aquestes novetats.

diumenge, 26 de novembre de 2006

La canción de mi vida

Por petición de nur, que me quiere leer en castellano, que por otra parta es mi lengua materna, aunque no lo parezca, y la que más utilizo (claro, si vives en Madrid que vas a hablar, ¿en árabe?... este no es un buen ejemplo xD). Este post y todos los comentarios que aquí ponga serán en castellano.
Hace aproximadamente 16 años, nacieron en España 3 canales nuevos de televisión, las privadas. De entre estos canales, había uno peculiar, que emitía unas horas determinadas una programación para todos, el máximo era 6 horas al día, y en otros momentos emitía sólo para sus abonados... exacto, Canal +. Recuerdo perfectamente aquellos anuncios sobre la llave del descodificador, parece que fue ayer, y ya ha pasado. Yo era un crío, tenía 6 años. Por cierto, seguro que mucha gente no lo sabe, llegó a emitir películas en catalán, codificadas, pero en catalán para Cataluña.
A pesar de emitir sólo unas horas en abierto, me gustaba. Pero había algo que me llamó mucho la atención en aquella temprana edad, su sintonía. Aquella guitarra que tenía, me encantaba. Casi siempre a las 13:30 o a las 20:00, cuando empezaba la emisión en abierto, lo ponía para escuchar la sintonía, porque siempre la ponían en los avances de programación que hacían al empezar la emisión en abierto. Incluso, algunos días que tenía carta de ajuste, me levantaba temprano para ver como iniciaba la emisión, que era sin duda lo que más me gustaba, como aparecía la elipse de colores dando vueltas y donde la sintonía tenía un toque diferente que me gustaba más, y también duraba más. Cuando conseguí medios para grabarla, lo hice, aunque todo lo que tenía en VHS lo perdí ya hace tiempo.
Pero en el mundo de la televisión y sobre todo en el de la imagen visual, hay que renovarse continuamente. Finalmente en el año 1997 desapareció. Nunca más se volvió a escuchar por la pantalla aquella sintonía. Pero Internet todo lo arregla, y gracias a ello me hizo recordarlo tal cual era, incluso he llegado a hacerlo yo mismo con mi nombre, y también descubrí quien la hizo.
Quizás a algunos les parezca una bobada que una sintonía de un canal de televisión sea la canción de mi vida, pero lo es, porque me ha acompañado desde siempre, la he escuchado desde siempre y la continuo escuchando. Si estoy con el MP3 escuchando música y de repente aparece ésta, como que le pongo más atención, me gusta escucharla, y será así siempre.


dissabte, 25 de novembre de 2006

Trucada a la ràdio i trens pa' avorrir - 3ª part (i última)

Ahir vaig parlar per un programa de Catalunya Ràdio, aquest és el tall del programa.

D'altra banda, després de la 1ª part i de la 2ª part, avui poso la tercera i última part de "Trens pa' avorrir", dedicat en exclusiva a la unitat 447 de Renfe Rodalies, que és la que més m'agrada, en quant a trens vull dir, i on tinc l'honor d'aparèixer (sí clar, honor dius... xD). Hi ha les següents cançons:

Cançó 1: La porta dels Somnis de Lax'n'Busto

Cançó 2: El viaje de Antonio Orozco

Cançó 3: Gabriel de Lamb

divendres, 24 de novembre de 2006

Il·luminació

Avui han engegat els llums de Nadal a Madrid, però jo estic apagat, i això que és divendres. No sé si ha sigut casualitat o què, que avui el rodalies cap a Atocha que he agafat, on jo era, portava gairebé tots els llums apagats també. Tenim una compenetració renfe i jo que... però no sé, tinc ganes de marxar, de canviar una mica d'aires, de trencar amb aquesta rutina, però queda tant per a vacances... bé, em sembla que el mes de gener, però no sé quins dies exactes.

I en vacances què? Geni, on aniràs si es pot saber... com si no ho sabessis ja tros de lluç. I és que encara que allà sóc feliç, vaig sol, estic sol sempre, o gairebé sempre. Gasto el temps a passejar, a agafar el rodalies per anar a altres llocs, però pràcticament sempre sol. I tot i així, sóc mitjanament feliç, però em sento buit.

Què cony m'atraurà tant cap allà, que aprofito a la mínima per agafar el tren (a partir d'ara serà el cotxe) i plantar-me allà amb el que sigui? Em pregunto si quan hi visqui definitivament voldré sortir quan tingui vacances o no voldré... buff, ni idea, no sé ni quan marxaré, com per pensar què faré allà. I si ara quan hi vaig gairebé sempre estic sol, quan hi visqui, també serà així? Quin futur més negre, ni la llum de Nadal m'il·lumina... ara que miro, se m'ha fos una bombeta de l'habitació.

dijous, 23 de novembre de 2006

Vocabulari típic d'Alcorcón

El otro día que nos fuímos más allá de los polígonos, buah, qué chompazo que nos dimos. Nos encontramos un bmw tuneao que estaba to' nécora tio. Luego nos encontramos al Norden, el dufi hijo puta este, que se nos puso a chulear el gilipollas, y me dice a mi "tas chinao o qué" y le dije "y porque lo voy a estar, toyaco asqueroso" pero pasamos de su mierda y nos fuimos. Buah tio, y qué tía nos encotramos después en puerta del sur, estaba to' turrón la tía, pero iba con un tío to' búnser, cabrón de mierda, me entraron unas ganas de pegarle de ostias allí mismo, y encima llevaba una chupa to' crema tío, buah, nunca había ido tan lejos del barrio y ya verás, la próxima nos vamos hasta los castillos o hasta valderas a robar algo al Hipercor.


Això és només l'exemple del que pot ser una conversa normal entre alguns joves habitants d'aquesta la meva ciutat, també dita Alcorcón. Com és clar, no ho he escrit com ho hagués escrit algun d'aquests habitants, perquè sinó no ho entendria ni jo.

dimecres, 22 de novembre de 2006

Expectatives altes

Ei, què et penses? Baixa una mica les expectatives, que sinó mai arribaràs al que vols.

dimarts, 21 de novembre de 2006

Enamorar-se al metro

No, no m'he enamorat al metro, no crec que mai ho fes, tot i que no m'importaria. No sé, jo quan em gasto 1 euro en un bitllet senzill ho faig per anar a un lloc concret i ja està. Però, i si un noi, quan li porta flors a la seva parella, la troba amb un altre? Què passa si aquest noi, quan es fica al metro, es troba amb una altra ànima trista i perduda? Probablement cadascú estigui ficat en el seu món i no s'adoni de l'altre. Però en metro de Madrid han pensat que això pot passar, i ho han plasmat en un anunci.

Aquest anunci m'encanta, és del que m'he enamorat jo. El volia gravar, però no ho he aconseguit, fins que l'he trobat a You Tube (a tu sí que mai et deixaré xD). Com vaig explicar fa uns dies, ara la Comunitat de Madrid està fent uns anuncis boníssims, ja sabem, eleccions.

Ara em pregunto, això és possible? Enamorar-se al metro, així, en un viatge trobar l'amor? No sé, jo crec que no.

dilluns, 20 de novembre de 2006

Quiniela de 13

Ahir a la nit, en acabar el partit del Barça ho vaig comprovar. Tenia 13 resultats encertats de la quiniela que fem els de la feina. Vaig mirar l'escrutini de la setmana passada, i aquests n'havien guanyat prop d'uns 4000 €, el qual, si més o menys s'hi assemblés, seria un bon premi, dividit pels de la feina. El Elx - Màlaga no ens va permetre tenir 14, i això ja no donava possibilitats de fer ple al 15, però no semblava pas malament tenir-ne 13. Vaig enviar un missatge a un company de feina. Avui hauríem d'anar a treballar, però tot i així podíem tenir una petita alegria.

Aquest matí, al poc d'arribar a la feina, he anat a mirar l'escrutini per veure el premi que ens havia tocat. Quina decepció. 20,32 €, hem sigut 53628 les persones que hem tingut 13 resultats encertats. Quin pal... però què hi farem. Quan hem anat a retirar el premi, ens han tocat com uns 40 i pico d'euros, perquè contant amb els dobles que teníem, doncs això ha fet pujar una mica, però tampoc gaire més.

Queda clar que aquesta quiniela ha sigut molt fàcil, 209 persones han encertat el ple al 15, el premi que més diners dóna "només" ha repartit 6.517,99 €.

Bé, haurem de seguir treballant :'( ... i jo que ja estava invitant a gent a prendre alguna cosa... què coi, igualment invito pel que podria haver sigut i no ha sigut al final... xD

diumenge, 19 de novembre de 2006

La cafeteria d'any nou

1 de gener. Després de caminar sense rumb fix, va veure una cafeteria oberta, en va obrir la porta i es va dirigir cap a la barra. El cambrer li va preguntar “Què voldrà?” “Un got d’aigua, sisplau” El va començar a beure, però quan només n’havia pres un glop, es va desplomar contra la barra, plorant, plorant molt. Havia arribat a aquell lloc després de sortir de l’hospital, on havia perdut la vida el seu fill per un accident de trànsit.

“Vostè també ha perdut algú” Un home a la seva dreta amb una cervesa a la mà li parla. “Quina nit d’any nou” continua dient. “Aquest any no l’ha volgut deixar més temps i se l’ha portat” Ella se seca les llàgrimes i trenca el seu silenci “Al meu fill tampoc l’ha deixat” La primera nit de l’any tots dos han perdut algú. La dona d’aquell home va morir just als pocs minuts de començar l’any. Ella estava a casa d’uns amics quan la van trucar. Les seves tristes vides s’han acabat ajuntant a una cafeteria on en qualsevol moment arribarà gent per menjar xocolata amb xurros.

Un home a un extrem de la barra els mira mentre es pren el primer cafè de l’any. Ell fa dotze anys va acabar a aquella cafeteria, el mateix dia que avui, quan buscava un altre lloc, una altra forma de vida, quan volia trencar amb el seu passat. Des de llavors, cada 1 de gener, es trobi on es trobi, arriba fins aquí per prendre el primer cafè de l’any, com celebrant l’aniversari d’aquell canvi de vida.

La dona i l’home que han perdut algú, estan a prop l’un de l’altre. Sense dir-se res, mirant a qualsevol lloc, només fent-se companyia en silenci, el qual només es trenca per les tasses i gots que el cambrer prepara sobre un lloc de la barra. Així passen els minuts, fins que, sense dir-se res, s’aixequen, paguen les seves consumicions, i marxen amb el mateix silenci que han mantingut. Abans de sortir al carrer, ell li posa la seva jaqueta sobre el seu vestit, perquè no passi fred amb la gelada que hi ha, i enfilen camí de l’hospital.

“Quant et dec?” Pregunta l’home de l’extrem de la barra al cambrer. “Dos euros” “Cony, cada any és més car” Després de pagar, i amb el bitllet de tren a la mà, surt i es dirigeix cap a l’estació central, per agafar el tren que el portarà a aquell lloc on va començar una nova vida, sabent que l’any vinent, tornarà de nou al mateix lloc

Quan surt del bar, el cambrer va a la porta, posa el cartell de tancat, recull tot el que té sobre la barra, i apaga els llums, com cada 1 de gener. Fins l’any vinent no es tornaran a engegar els llums.


L'Onix va començar amb això, escriure alguna cosa que ens vingués al cap en veure aquest quadre. L'han seguit l'Alepsi, la Williams, en Kurtz, en Propde40, el Mestre Yoda, en Barbollaire, l'Efe, l'iruNa, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Avi i la Tirai.

dissabte, 18 de novembre de 2006

Trens pa' avorrir - 2ª Part

Aquesta és la segona part del vídeo sobre trens que he fet. Aquesta i la tercera part estan dedicades en exclusiva a la tan estimada Rodalies Renfe (xD).

La primera part és aquí.

Està dividit en:

Cançó 1: Beautiful Day de U2, inclou UT's 440 i 442.

Cançó 2: Oreka de Berri Txarrak, inclou UT 446.

Cançó 3: Destiny de Zero 7, inclou UT 450/451

Cançó 4: Una cançó d'estil drum'n'bass de la qual no tinc títol, inclou Civia.

dijous, 16 de novembre de 2006

Eleccions sindicals

Demà he de votar. Si no fos perquè el fet de ficar una papereta a dins d'una urna m'agrada, ja li podrien fotre molt per allà. Les eleccions de demà estan tan manipulades, que la ONU deuria portar supervisors per al procés. Jo ja en conec el resultat, i tothom. Els "sindicats" que hi ha són una farsa total, que no representen als treballadors, sinó a l'empresa, "sindicatos amarillos" es diuen, em sembla. També alguns els diuen "la secta". Total, que només es presenten dos, cap més, els altres no existeixen. Així és molt fàcil tenir controlats els treballadors.
Des que hi treballo, al lloc on hagi sigut, només els he vist rodant alguna vegada, intentant convèncer-me que m'hi afiliés, o dit d'una altra manera, m'intentaven captar, però mai he volgut. Fins i tot una vegada, quan estava de pràctiques, és a dir, no estava contractat, em va dir que quan tingués contracte "lo estarás", referint-se a que estaré afiliat... sí, clar, perquè tu ho dius. En canvi, ha sigut acostar-se aquestes eleccions, i mare de déu senyor, ja me'ls conec a tots els captadors... vull dir, sindicalistes... o el nom que tinguin, perquè un sindicalista ajuda els companys del lloc de treball. A més, per guanyar-se un vot que ja tenen assegurat, han posat mesures populistes.
Total, que res, votaré blanc o nul, amb algun missatge perquè s'adonin el que em sembla aquest sistema de tria de sindicats. Tant fa que siguin eleccions polítiques o sindicals, totes acaben igual.

dimecres, 15 de novembre de 2006

Deutes

Deutes, sí. No meus, jo no en tinc... bé, algun, pagar el cotxe, i l'acadèmia per a les oposicions, i les poquíssimes compres que pago amb la targeta de el corte inglés. Però hi ha deutes més grans, i gent que no els paga. L'altre dia estava doblant cartes de factures de la gent que no ha pagat l'ADSL i aquestes coses, i em quedava una mica flipat, fins a 3000 € algunes persones devien.

No sé, però després la gent es queixa que no arriba a final de mes, que la hipoteca els ocupa totes les despeses, però a la vista està que no és així en alguns casos. No dubtem en comprar-nos telèfons mòbils caríssims que fan el mateix que un que no val tant, jo no em canso d'escoltar cada dia a gent que es compra un telèfon que els ha costat 300, 400 euros, i que per això ja es pensen que tenen un tracte preferencial en quant a reparacions o que els han de canviar el telèfon o fins i tot tornar-los els diners... perdoni, vostè ha pagat aquesta quantitat perquè ha volgut, i li tractarem igual que un que ha comprat un telèfon per 39 € o gratis.

Vivim en una societat de consum, però algú ens obliga a endeutar-nos fins a les celles només per tenir coses exclusives?, per tenir el "Home cinema", posar-nos els mobles més exclusius per a casa nostra, conduir un BMW... no, ningú ens obliga, ho fem perquè volem. Llavors, perquè després ens queixem que no arribem a final de mes? Si ens ho estem buscant nosaltres. Jo no puc gastar el que no tinc, senzillament, sinó tinc, no ho compro, i ja està, i si tinc, i està a bon preu, ho compro, si és que de veritat ho necessito, o fins i tot per donar-me un petit capritx.

I ara arriba Nadal, "la cuesta de enero". Gastarem centenars o fins i tot en alguns casos milers d'euros en comprar coses als altres, només perquè ens obliguen a regalar coses en aquesta època. En canvi jo he de ser el bitxo raro d'aquesta societat, perquè a mi la cosa que més il·lusió em fa no és una cosa material, a mi el que més m'agrada és passar-m'ho bé, i que si em volen regalar alguna cosa, amb qualsevol petit detall ja tinc prou, no sé, potser sóc l'estrany, però a mi m'agrada així.

En canvi, hi ha una cosa per la que no m'importaria endeutar-me, i aquesta seria poder marxar a viure on jo vull, però clar, si ho faig això, a veure després com menjo, que és més important, així que ho hauré de fer quan no suposi tant endeutament.

Per últim, una manera de fer un petit detall a algú sense endeutar-nos, El Blocaire Invisible. No calen targetes de crèdit per ajornar els pagaments. Una interessant proposta per Nadal, apunteu-vos-hi.

dimarts, 14 de novembre de 2006

Paritat estúpida

La paritat de sexes és una cosa que s'ha de fer i que és beneficiosa per a la nostra societat. Per sort dia a dia es va millorant en aquest tema. Però hi ha coses estúpides, que ja no són ni paritat ni res, són gilipolleces totals. Gastar diners públics per fer bestieses d'aquest tipus no és paritat ni ajuda en res a que això sigui una realitat. M'estic referint a això:

L'ajuntament de Fuenlabrada ha fet això, vol posar el 50% dels senyals on sortin ninots amb el dibuix d'una dona. Jo creia que no tenia sexe aquest ninot, però ara sembla que sí. Els idiotes de l'ajuntament diuen que és bo, a mi em sembla fins i tot masclista, perquè dibuixa a la dona d'una manera concreta, amb coleta i faldilla.

En fi... idiotes!

dilluns, 13 de novembre de 2006

Aprendre català de forma casolana

Si vostè viu des de sempre a una ciutat de fora de Catalunya, com jo a Alcorcón (Madrid) i vol aprendre català, només ha de seguir els passos que s'indiquen al "Curs casolà per aprendre català" d'en David JB.

El primer pas per aprendre català és dir-se a un mateix "Vull aprendre català", dit això en la llengua de cadascú en aquest moment, és clar, al meu cas va ser "Quiero aprender catalán". El segon pas per aprendre català de forma casolana és anar a la papereria/llibreria més propera de casa nostra on hi hagi un diccionari de català. Si vostè viu a... per posar un exemple... Salamanca, prengui mesures de seguretat prèviament, per si de cas. El meu cas va ser més senzill, vaig anar a la papereria més propera, i va ser segons la següent situació:

-David JB: Hola. ¿Tienes un diccionario Catalán - Castellano?

-Dependent: Sí. Son 950 pesetas (crec)

-David JB: Muy bien. Gracias.

Després d'això, s'ha de mirar el diccionari, traduir textos o el que sigui. Com a exemple això que no sé quan coi ho vaig traduir, però va ser de les primeres coses, crec que és d'una cançó:

"Us deixams les portas obertes, si per cas voleu visitarens, estirament l'escalflor, l'enyorança y els records d'hair."

Com es pot comprovar, no sé quin diccionari vaig agafar per traduir això... però tranquil·litat, les primeres vegades són així, a poc a poc les coses milloren.

Una altra eina eficaç, almenys per en David JB així ho va ser, és agafar el diccionari, i pàgina per pàgina anar mirant els verbs irregulars i apuntar-se alguns verbs model que serviran per conjugar altres que tinguin la mateixa conjugació, com Escriure, Treure, Córrer, etc.

Com que amb això no n'hi haurà prou, també es pot afegir a les eines una guia de conversa "aquí el seu idioma - català" amb frases molt pràctiques, amb pronunciació figurada en comptes de fonemes, i que tindran un gran ús per als nouvinguts, sobre tot si van a Barcelona, amb exemples com "¿Por qué se para el tren? - Per què s'atura el tren? - Per què satura el tren?" o "¿Donde puedo encontrar un buen peluquero? - On puc trobar un bon perruquer? - On puc trubá un bon perruqué?"

Després d'això, ja arriba el moment de traduir textos periodístics històrics de Catalunya, com un de l'ABC de l'any 1931 "El Sr. Macià després de romandre reunit uns minuts amb els regidors que hi havia a l'ajuntament, va sortir a la balconada principal d'aquest i va pronunciar un breu discurs, proclamant la República Catalana." Com es pot comprovar, les millores són notables, només han passat 2 anys des que es va comprar el diccionari.

Però ja és hora d'utilitzar la millor eina possible, Internet, amb això el seu català serà gairebé com si d'un natiu estiguéssim parlant. Entri en xats, intenti lligar-se alguna catalana dient coses boniques com "Ets molt guapa" o "M'agradaria menjar-te a petons" o simplement "T'estimo". També escolti la ràdio online, truqui a programes en directe. Llegeixi, molt, fòrums, diaris, mulli's de l'actualitat catalana.

Si té possibilitats, compri's una parabòlica i dirigeixi-la cap a Astra o Hispasat, així podrà a més veure la tele en català, patint amb les intrigues de "El Cor de la Ciutat", disfrutant de les entrevistes de la Terribas a "La nit al dia" o descobrint que a pobles com "Ventdelplà" també passen coses interessants.

Però queda una eina fonamental. Anar a Catalunya, sense això el curs mai es completarà, perquè queda maco dir paraules en català als teus amics que no saben escriure bé "pantumaca", o parlar sol a casa quan no hi ha ningú. Però sense portar a terme una conversa amb un català de veritat, mai es rebrà el títol de que s'ha après català de forma casolana.

Un cop completat això... Felicitats, vostè ja parla català. Només li ha costat uns pocs euros... recordi, cal aprendre costums també, com ser un garrepa.

Tot i així no es confiï, perquè els amics "lo, la, li, hi, en" l'estaran vigilant per cometre errors de tant en tant, com els que hi deu haver de bon segur a aquest totxo que estic escrivint.

A més, si s'ha llegit tot això sense saber català, enhorabona, no sé què coi fot llegint això encara.

Total, resumint ja per acabar, que el català és una llengua molt maca i que, segons el testimoni d'en David JB, se sent orgullós de parlar aquesta llengua i mai se'n penedirà de l'elecció que un dia d'octubre de 1999 va prendre.


Per cert, aquest és el post-article número 100. Simplement gràcies :)

diumenge, 12 de novembre de 2006

Coses típiques del centre de Madrid

Avui a la tarda he anat a Madrid capital. He baixat al metro a l'estació de Sol. Mentre esperàvem una persona, un paio demanant, per dues vegades ens ha demanat 2 euros per fer una trucada que era molt urgent, no li hem donat perquè no volia fer cap trucada. Hem esperat una persona al costat del "oso y el madroño" de la Porta del Sol. Quan aquesta persona ha arribat, hem anat cap a la plaça major, passant pel Km 0. De camí cap a la plaça, hem passat al costat de la Sala X. Un cop a la plaça major, ens hem ficat per un carrer dels que surten per menjar un "bocadillo de calamares". En acabar això, hem tornat cap a Sol, entrant un moment a la pastisseria La Mallorquina, on la baba m'ha caigut per litres, però al final no hi he comprat res. Finalment hem agafat el metro de nou a Sol, just al costat d'on hi ha les venedores de loteria de Nadal, per 22 €, algunes al crit de "lotería de Doña Manolita". Tot seguit metro, i ja està, casa ara mateix.


Foto de l'any passat, que ja estan pesats amb el Nadal, però no tant.

* En negreta, coses o llocs típics del centre de Madrid

dissabte, 11 de novembre de 2006

Trens pa' avorrir - 1ª part

Aquí hi ha la primera de les parts que he fet en vídeo amb tots els trens que tenia gravats. Tot junt amb música de fons per no fer-ho tan pesat. Em va costar de fer uns quants dies, i que el meu ordinador es pengés varies vegades i superés els 70ºc, però ha valgut la pena.

Aquesta primera part es divideix en:

Cançó 1: Everybody's Changing de Keane, inclou Metro de Madrid, Metro de València i Metro de Barcelona.

Cançó 2: Ets on ets de Trulls, inclou FGC i Tram

Cançó 3: Catch My Disease de Ben Lee, inclou trens Renfe.

divendres, 10 de novembre de 2006

Creixement sense planificació

El títol és molt encertat en alguns casos. Simplement posaré dues imatges d'exemple.

Són d'Alcorcón. Aquesta és de l'any 1956:

I aquesta és de l'any 2001:

Es noten diferències, oi? Ha crescut i s'ha portat pel mig tot el que hi havia abans, encara que en aquest cas només fossin camps de cultiu i granges... on jo ara visc la ciutat ja era camp; ha tingut un gran creixement, la majoria incontrolat, fins que arribi al seus límits i ja no pugui créixer més. La falta d'una planificació urbanística portarà a això.

Amb nosaltres passa més o menys el mateix, creixem, abastem més coses... però de vegades ens passem i som incontrolables, destruint tot el que hi ha al nostre voltant en molts casos, i fent mal de vegades als que tenim al costat; fins que arriba un moment, en que tot això passa factura. Si no portem la nostra vida d'una altra forma, si no la planifiquem bé, ens portarà a això.

dijous, 9 de novembre de 2006

Eleccions preescolars

A totes les eleccions sempre els candidats en comptes de parlar sobre un mateix, parla sobre els altres candidats, i malament, és clar. Aquestes eleccions a president de preescolar, no podien ser menys.

Qui guanyarà?

dimecres, 8 de novembre de 2006

Acomiadaments i millores

Doncs finalment avui la meva companya de català de la feina ha marxat, demà ho fa definitivament cap a Barcelona, just abans d'anar a l'aeroport s'acomiadarà definitivament de nosaltres. Sempre és trist acomiadar a la gent, per ser l'últim dia, l'hem comprat uns petits detalls que esperem que no la faci oblidar-nos mai, que segur que així serà.

I bé, com vaig dir l'altre dia, això em podria suposar també un canvi a mi, en quant a horari. Estic molt feliç, perquè tot ha sigut més ràpid del que em pensava, divendres començaré en el nou horari, de 9 a 18, els que es queden en l'altre horari m'envejen, alguns, però enveja bona, que hi ha bon ambient, és clar. Ara sabré el que és anar petat al rodalies, o no poder moure'm a l'andana de les vies 1 i 2 d'Atocha en hora punta, m'oblidaré llavors del que és anar segut en el tren, tot sigui per després disfrutar més del dia.

En principi podria haver sigut demà el canvi d'horari, però en ser festa en Madrid capital i doncs estar més o menys planificat el dia, doncs serà divendres. Demà faré guàrdia, el que susposa un dia lliure i 30 € més per a la butxaca. I com que el centre de la capital estarà buit, hi aniré en cotxe, a veure què tal em desenvolupo en la gran ciutat amb el C3. Espero que en marxar el partit del Reial Madrid de copa no em foti, que tinc el Bernabeu al costat i l'estadi es plenarà, amb entrades al preu d'entre 3 i 15 €, fins i tot jo hi aniria tot i no ser del Madrid.

dimarts, 7 de novembre de 2006

Peñalara

En aquest lloc ara mateix no s'hi pot estar, tot i que encara no hi ha nevat. A les nits d'hivern està prohibit passar la nit aquí, i probablement a les d'estiu. Les vistes són espectaculars, com a exemple la foto. A l'hivern tot això està nevat, i l'aigua congelada i tapada. És un lloc molt maco, i el millor de tot, s'hi pot arribar en un tren de rodalies diferent... bé, fins aquí dalt no, només arriba a 1800 m d'altitud. La caminada des de l'estació de Cotos és molt maca, i no gaire cansada, perquè no hi ha grans pujades. És un gran lloc per passar un dia de primavera, tombat a l'herba, disfrutant de la temperatura, o un dia d'hivern, al costat del llac congelat, segut sobre unes pedres congelades, mentre baixa la boira des de dalt de Peñalara... hi hauré d'anar aviat, em sembla. Qui es vulgui apuntar, que m'ho digui xD

dilluns, 6 de novembre de 2006

Possibles canvis a la feina?

Poso en antecedents. Jo treballo en un Call Center a Madrid, i estic contractat amb català. Al departament on sóc jo, som dues persones amb català. Tot s'ha de dir, que el volum de trucades en català és baixíssim, ja m'agradaria a mi poder atendre'n moltes més en català, però deu ser que la gent no sap que hi pot trucar en català, ja se sap, moltes vegades parlen amb mi en castellà i de fons els escolto parlar català.

Però això no és el tema. Avui he rebut una notícia. La meva companya de català se'n va. No parlaré de les seves coses, només dir que a mi em fa molta pena que se'n vagi, i a tots ens fa, però sóc feliç sabent que marxa al lloc que ella tant s'estima, Barcelona. Ella és d'allà, però vivia aquí. M'alegro per ella, pel fet que suposa marxar de Madrid, ja que això suposa trencar amb problemes personals, que no esmentaré. Sempre que tenia uns quants dies lliures, agafava l'avió i cap allà marxava, ara sembla que hi torna definitivament. Tots la trobarem a faltar.

Em fot una mica, que això pugui tenir alguna cosa positiva per mi, però la té. I és que ella té un horari diferent, de 9 a 18. El meu horari és de 11 a 20. No ho tinc segur, però és probable que a mi en canviïn al seu horari. Potser només semblen dues hores de diferència, però aquestes dues hores es noten, i molt. Em llevaria més d'hora, però arribaria a casa també molt més d'hora, sobres les 19:00, una hora on encara es poden fer moltes coses. Aquest és el millor alicient, saber que aquest horari et permet poder fer moltes més coses, perquè encara que sembli mentida, dues hores donen per moltíssimes coses, i ho tinc corroborat d'algunes vegades que he disfrutat d'aquest horari, es guanya en tot. Així que ja es veurà.

En fi, que no faig més que acomiadar companyes de feina. Potser el tracte que he tingut amb aquesta companya que ara marxa no ha sigut tan fort com el de la meva companya d'estiu, però crec que em farà molta més pena. Potser perquè ella marxa on jo també vull marxar? Algun dia seré jo qui també marxi, però ara li toca a ella, i me n'alegro moltíssim, de veritat. Escoltar-la parlar sobre Barcelona i sobre lo bé que s'hi troba m'alegrava el dia moltes vegades. Dimecres li direm adéu, jo li diré fins aviat.

diumenge, 5 de novembre de 2006

Món tort

De vegades les coses es veuen tan tortes, que fins i tot li encomanes aquesta visió a la teva càmera de fotos. Avui estic una mica tort del cap de setmana, res greu, però no es donava el cas quan vaig fer la foto, resulta curiós el resultat que va donar.

dissabte, 4 de novembre de 2006

Ja és nadal a El Corte Inglés... i a tot arreu

Queda més d'un mes i mig per al Nadal ben entès. Però ja inciten al consumisme des de tot arreu. Anant a dinar al Corte Inglés de Castellana, ja a principi de setmana estaven col·locant els arbres, els papa noel escaladors, o els "winter friend" entre d'altres. Al d'Alcorcón ja tenen col·locats els llums nadalencs. A Madrid capital ja tenen també la decoració de nadal a alguns carrers. Què dir de la loteria, ja tothom comprant dècims i participacions com si el sorteig fos demà. Pel que he escoltat, en algunes botigues ja diuen al seus clients "Felices fiestas"... ens estem tornant idiotes o què ens passa? Ni Felices fiestas ni res. Estem a principis de novembre, que ens deixin en pau. Nadal és el 25 de desembre, no el 4 de novembre, ni el 7 de desembre. Cada any ens bombardegen abans, qualsevol dia arribarà el 7 de gener i ho deixaran tot posat per viure en un nadal continu, que és el que els agradaria als centres comercials i botigues, per així no deixar de consumir mai. El pitjor és que la majoria de la gent cau en això i ho accepta, com si fos normal que cada cop abans comenci el nadal consumista. Doncs no, no ho és ni ho serà mai malgrat tot, i almenys jo mai ho acceptaré.

Bones festes... qui se'n vagi de festa aquesta nit, és clar.

divendres, 3 de novembre de 2006

Hi ha gent massa inocent

Quan aquesta pobre criatura va penjar aquest anunci, ho va fer perquè la gent rigués una estona. I ja de pas, deixes el teu número de telèfon, perquè et felicitin, no? Hi ha gent massa inocent.

dimecres, 1 de novembre de 2006

L'interventor maleït

“Rodalies, destinació: Terrassa i Manresa, via 2. Terrassa i Manresa, via 2”
La megafonia anunciava l’arribada del tren que havia de portar en Tomàs cap a casa des de l’estació de Sants. La tarda l’havia passat junt a la seva nòvia. Malgrat ser d’hora, havia de marxar ja. El cotxe el tenia en reparació, i havia de tornar en l’últim tren cap a Manresa.
En obrir la porta, una sensació estranya va recórrer el seu cos, alhora que un cop d’aire violent va sortir, envoltant-lo, i empenyent-lo cap a dins. Un cop dins, aquella sensació va desaparèixer. En Tomàs es va quedar estranyat, però ho va oblidar i va seure, estirant les cames en el seient del davant.
Durant el trajecte, el tren donava tirons, de vegades les llums s’apagaven uns segons i tornaven. Degut al mal servei de l’empresa de rodalies, la gent dins el tren ho veia això com normal. En Tomàs anava dormit.
De cop, alguna cosa li va despertar. Va obrir els ulls espantat...

...“El bitllet, sisplau”. Era l’interventor qui el va despertar. Li va donar, i aquest el va marcar. Abans de marxar li va advertir “faci el favor de treure els peus del seient, o l’hauré d’imposar un càstig”. Se’n va riure d’allò del càstig, però va fer cas i de seguida els va treure. De seguida el tren va arribar a Terrassa, i aquí l’interventor va baixar. En Tomàs va veure com baixava, per tornar a posar els peus al seient. En tancar portes, es va tornar a relaxar, però va sentir de nou una presència estranya. Va girar el cap vers la finestra. Allà era l’interventor, mirant-lo fixament, mentre el tren es posava en marxa. En Tomàs li va aixecar el dit cor de la seva mà dreta mentre s’allunyava.
En passar l’estació de Viladecavalls, el tren va entrar en una foscor absoluta. De cop, va frenar bruscament, i es van engegar les llums d’emergència. Al principi ningú dins va fer res. Però van començar a passar els minuts i això no es movia. La poca gent que hi havia es va començar a impacientar. En Tomàs va anar cap a la cabina del maquinista per preguntar què passava i si trigaria molt a arreglar-se. Quan va tocar la porta, aquesta estava oberta. Va entrar, però no hi havia ningú. Alarmat, ho va dir a la resta dels passatgers. Eren pocs. Van intentar trucar per telèfon, però no hi havia gens de cobertura. També van intentar obrir les portes, però estaven totalment bloquejades i no hi havia manera. Finalment van sortir per la porta de la cabina del maquinista, saltant enmig de les dues vies.
Eren dotze persones. Sabien que es trobaven a prop de l’autopista. Van esperar per si de cas el maquinista havia sortit a demanar ajuda a algun lloc. Després de més d’una hora esperant, van decidir caminar al costat de la via. En Tomàs es va posar al capdavant del grup. Il·luminaven el camí amb encenedors i els telèfons mòbils. Caminaven lentament, buscant algun lloc on poder demanar ajuda.
Un cop d’aire el va sorprendre. Va ser tant fort que va caure a terra. Va mirar enrere. Però un calfred li va recórrer tot el cos. Es va arrossegar pel balast, mort de por. Tothom havia desaparegut, ell era l’únic que quedava en aquell lloc, entre les vies del tren. Es va aixecar i va sortir corrent. Constantment s’ensopegava amb les travesses.
Cansat de córrer, per fi va veure al fons llum. Va caminar a pas més lent, molt cansat. S’hi acostava mentre caminava enmig de la via. Quan ja estava a punt d’arribar a aquell lloc, una casa al costat de la via, una botzina va sonar fort darrere seu. El tren que havia deixat s’acostava cap a ell a molta velocitat. Va saltar a la via paral·lela just a punt de ser atropellat. Es va portar les mans al cap, i va començar a plorar. No entenia què estava passant. Tot i això, es va aixecar de nou, i es va dirigir cap a la casa il·luminada.
La porta era oberta. “Hola? Que hi ha algú? Sisplau, em poden ajudar?” No va rebre resposta. Va entrar dins. Continuava demanant ajuda, però continuava sense tenir resposta. Va pujar les escales, cap a la planta de dalt. Un soroll li va cridar l’atenció en una de les habitacions. S’hi va acostar lentament, amb por. Quan ja era davant la porta, va dubtar d’obrir-la, estava aterrat. Es va decidir i la va obrir. Davant d’ell hi havia algú segut en una cadira. “Eh, em pot ajudar?” Aquesta persona es va posar de peu i es va girar. La llum que de cop entrava per la finestra que hi havia no li permetia veure la cara. Anava vestit amb traje i corbata, aquesta era de ratlles vermelles i grises, i portava un C blanca al revés dins un cercle vermell a la part inferior. Entre les mans portava un aparell per picar bitllets de tren, i el feia sonar constantment. Quan la intensitat de la llum exterior va decréixer, es va engegar llum dins l’habitació, i per fi va poder veure la cara a aquella persona. Era l’interventor.
“Gràcies que és vostè aquí, ajudi’m sisplau” L’interventor es va acostar al Tomàs. Li mirava fixament. “Ajudi’m sisplau” Quan el va tenir a prop, i sense previ avís, l’interventor li va agafar el dit cor de la seva mà dreta, va posar l’aparell que portava entre les mans sobre la part superior del dit, i va pressionar amb força. En Tomàs no va reaccionar a temps per evitar-ho. El seu crit es va escoltar per tota la casa. Quan l’interventor el va deixar, en Tomàs va caure a terra. “Li vaig dir que havia de treure els peus del seient del davant, i no em va fer cas. Li vaig advertir que rebria un càstig, i se’n va burlar. Què no va entendre?” En Tomàs, amb el dit destrossat i sagnant, va aixecar la mirada “Està boig, fill de puta” L’interventor, lluny de deixar-lo, hi va tornar, llavors en Tomàs es va aixecar ràpidament i va sortir corrent. Mentre baixava per les escales va caure rodant fins al pis baix. Va sortir cap a fora, cap a les vies. Es va aturar enmig i es va girar. A la porta hi havia l’interventor “No em podràs agafar, estic a prop de l’autopista, algú m’ajudarà” L’interventor va negar amb el cap, i li va advertir “Està prohibit circular per les vies, títol 8, article 292 de la Llei d’Ordenació de Transports Terrestres” Una botzina va sonar, en Tomàs es va girar cap a la dreta, el tren es dirigia cap a ell. No podia reaccionar, quan va impactar el tren contra ell...
“Escolta. Escolta noi” En Tomàs es va despertar molt nerviós i suant. Era dins el tren, ja havia arribat a Manresa. L’havia despertat el maquinista. Es va calmar, i va respirar tranquil. “No posis els peus al seient del davant, que com et vegi l’interventor et renyarà” No va trigar ni mig segon a fer-ho. De seguida es va aixecar i va sortir, dirigint-se a casa seva per fi després del malson que havia tingut. Va creuar el riu i es va endinsar en els carrers. Mentre caminava reia del que havia passat. De cop, i sense saber com, es va tornar a trobar a la plaça de la Reforma, just al davant del pont que comunica amb l’estació de tren. Va pensar que potser estava una mica atabalat i que sense voler havia arribat fins allà, així que de nou es va endinsar als carrers en direcció a casa seva. Als pocs minuts tornava a trobar-se a la mateixa plaça, amb l’estació enfront d’ell. De nou es va ficar cap a la ciutat, per diferents carrers, però hi tornava de nou, era com si es trobés dins un bucle sense fi.
Va seguir intentar sortir d’aquell lloc, d’aquella paranoia, volia despertar si és que estava dormit, però no podia, no en sortia. Fins ara no s’havia adonat, però tot estava en silenci, buit, no hi havia ningú al carrer, ni cotxes circulant, les cases eren totes fosques. Llavors va començar a escoltar un soroll aterrador, provenia de l’estació de tren. Era el soroll provocat per l’aparell per picar els bitllets de l’interventor. Va creuar de nou el riu i va entrar a l’estació. El soroll s’escoltava a les andanes. Va saltar les màquines per accedir fins allà. A la via 2 va veure l’interventor. Volia aclarir les coses, així que es va dirigir cap a ell, però abans de fer-ho es va dirigir al pas a nivell de l’estació. Anaven caminant paral·lelament, en Tomàs a la via 1, l’interventor a la via 2, fins que es van situar de nou enfront. “Està prohibit accedir sense bitllet” En Tomàs no va fer cas del que deia, i va creuar les vies. Sense previ avís, ni botzina, un tren que arribava a l’estació li va envestir. El seu cos va quedar inert uns metres més endavant.
L’interventor va agafar el seu telèfon i va fer una trucada “Sóc l’interventor. A l’estació de Manresa hi ha hagut un atropellament... sí, un pobre boig que s’ha suïcidat... a plena llum del dia i amb l’estació plena de gent. No triguin”


Si hi ha faltes d'ortografia, corregiu-me. També, si algun dels llocs indicats no es corresponen amb la realitat, és perquè no he anat a Manresa, només he parat a l'estació de tren... precisament... xD
Passeu bon dia de festa... i d'eleccions (això sí fa pànic).