diumenge, 19 de novembre de 2006

La cafeteria d'any nou

1 de gener. Després de caminar sense rumb fix, va veure una cafeteria oberta, en va obrir la porta i es va dirigir cap a la barra. El cambrer li va preguntar “Què voldrà?” “Un got d’aigua, sisplau” El va començar a beure, però quan només n’havia pres un glop, es va desplomar contra la barra, plorant, plorant molt. Havia arribat a aquell lloc després de sortir de l’hospital, on havia perdut la vida el seu fill per un accident de trànsit.

“Vostè també ha perdut algú” Un home a la seva dreta amb una cervesa a la mà li parla. “Quina nit d’any nou” continua dient. “Aquest any no l’ha volgut deixar més temps i se l’ha portat” Ella se seca les llàgrimes i trenca el seu silenci “Al meu fill tampoc l’ha deixat” La primera nit de l’any tots dos han perdut algú. La dona d’aquell home va morir just als pocs minuts de començar l’any. Ella estava a casa d’uns amics quan la van trucar. Les seves tristes vides s’han acabat ajuntant a una cafeteria on en qualsevol moment arribarà gent per menjar xocolata amb xurros.

Un home a un extrem de la barra els mira mentre es pren el primer cafè de l’any. Ell fa dotze anys va acabar a aquella cafeteria, el mateix dia que avui, quan buscava un altre lloc, una altra forma de vida, quan volia trencar amb el seu passat. Des de llavors, cada 1 de gener, es trobi on es trobi, arriba fins aquí per prendre el primer cafè de l’any, com celebrant l’aniversari d’aquell canvi de vida.

La dona i l’home que han perdut algú, estan a prop l’un de l’altre. Sense dir-se res, mirant a qualsevol lloc, només fent-se companyia en silenci, el qual només es trenca per les tasses i gots que el cambrer prepara sobre un lloc de la barra. Així passen els minuts, fins que, sense dir-se res, s’aixequen, paguen les seves consumicions, i marxen amb el mateix silenci que han mantingut. Abans de sortir al carrer, ell li posa la seva jaqueta sobre el seu vestit, perquè no passi fred amb la gelada que hi ha, i enfilen camí de l’hospital.

“Quant et dec?” Pregunta l’home de l’extrem de la barra al cambrer. “Dos euros” “Cony, cada any és més car” Després de pagar, i amb el bitllet de tren a la mà, surt i es dirigeix cap a l’estació central, per agafar el tren que el portarà a aquell lloc on va començar una nova vida, sabent que l’any vinent, tornarà de nou al mateix lloc

Quan surt del bar, el cambrer va a la porta, posa el cartell de tancat, recull tot el que té sobre la barra, i apaga els llums, com cada 1 de gener. Fins l’any vinent no es tornaran a engegar els llums.


L'Onix va començar amb això, escriure alguna cosa que ens vingués al cap en veure aquest quadre. L'han seguit l'Alepsi, la Williams, en Kurtz, en Propde40, el Mestre Yoda, en Barbollaire, l'Efe, l'iruNa, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Avi i la Tirai.

12 comentaris :

barbollaire ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 17:22:

Gran!!! Ho veia. Podia visualitzar l'historia mentre la llegia. No seré original, però m'agradat molt, molt. De debó! :)

alepsi ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 17:27:

Ho veus com no era tan complicat???? Fantàstic!!!! M'ha agradat molt. M'encanta el final. M'agrada pensar que, de vegades, amb un petit acte estem influint en tota una vida.

kurtz ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 17:43:

Joder, quin calfred!, ets un mestre dels finals, em vaig a posar la bata, uix!

iruna ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 18.04:

Buf!! la pell de gallina... a mesura que anava llegint m'anava compungint més... i el final ja ha sigut massa! (m'ha agradat molt el toc d'humor que hi dona el comentari de l'home que ve cada any a fer el café quan ha de pagar).

Pd40 ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 18:22:

Molt bona idea, la cafeteria d'any nou, un lloc de tristor... Felicitats Laprí!!

williams ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 19:05:

Molt bé!!! La solitud és el tema dominant... és el que demana el quadre, oi? : )

onix ha dit...

Publicat 19/11/2006 a 20:28:

Qui deia que no tenia imaginació???? Ehhhhh Molt be David de veritat moltes gràcies :)***********************

annatarambana ha dit...

Publicat 20/11/2006 s 11:323:

M'ha agradat! :) Bo el final. :)

Txell ha dit...

Publicat 20/11/2006 a 15:31:

Qlló!! però com us ho feu per tenir imaginació? Jo de coses fictícies, no sé escriure. Sóc un 0 a l'esquerra! :(

Laprí | David ha dit...

Publicat 20/11/2006 a 22:24:

Totes les vostres històries estan molt bé. Ha sigut un èxit, gràcies a l'Onix que la va començar :)

L'avi ha dit...

Publicat 21/11/2006 a 08:29:

Benvolgut Laprí, només puc que felicitar-lo per la seva interpretació del quadre. La fredor de la perdua d'una persona. El toc d'humor de la pujada del café i el final.

Laprí | David ha dit...

Publicat 21/11/2006 a 14:46:

Benvolgut avi, el seu relat tampoc té desperdici, la veritat és que a mi m'ha agradat molt, com tots, però el xungo aquell de Vic és el millor :)