dimecres, 1 de novembre de 2006

L'interventor maleït

“Rodalies, destinació: Terrassa i Manresa, via 2. Terrassa i Manresa, via 2”
La megafonia anunciava l’arribada del tren que havia de portar en Tomàs cap a casa des de l’estació de Sants. La tarda l’havia passat junt a la seva nòvia. Malgrat ser d’hora, havia de marxar ja. El cotxe el tenia en reparació, i havia de tornar en l’últim tren cap a Manresa.
En obrir la porta, una sensació estranya va recórrer el seu cos, alhora que un cop d’aire violent va sortir, envoltant-lo, i empenyent-lo cap a dins. Un cop dins, aquella sensació va desaparèixer. En Tomàs es va quedar estranyat, però ho va oblidar i va seure, estirant les cames en el seient del davant.
Durant el trajecte, el tren donava tirons, de vegades les llums s’apagaven uns segons i tornaven. Degut al mal servei de l’empresa de rodalies, la gent dins el tren ho veia això com normal. En Tomàs anava dormit.
De cop, alguna cosa li va despertar. Va obrir els ulls espantat...

...“El bitllet, sisplau”. Era l’interventor qui el va despertar. Li va donar, i aquest el va marcar. Abans de marxar li va advertir “faci el favor de treure els peus del seient, o l’hauré d’imposar un càstig”. Se’n va riure d’allò del càstig, però va fer cas i de seguida els va treure. De seguida el tren va arribar a Terrassa, i aquí l’interventor va baixar. En Tomàs va veure com baixava, per tornar a posar els peus al seient. En tancar portes, es va tornar a relaxar, però va sentir de nou una presència estranya. Va girar el cap vers la finestra. Allà era l’interventor, mirant-lo fixament, mentre el tren es posava en marxa. En Tomàs li va aixecar el dit cor de la seva mà dreta mentre s’allunyava.
En passar l’estació de Viladecavalls, el tren va entrar en una foscor absoluta. De cop, va frenar bruscament, i es van engegar les llums d’emergència. Al principi ningú dins va fer res. Però van començar a passar els minuts i això no es movia. La poca gent que hi havia es va començar a impacientar. En Tomàs va anar cap a la cabina del maquinista per preguntar què passava i si trigaria molt a arreglar-se. Quan va tocar la porta, aquesta estava oberta. Va entrar, però no hi havia ningú. Alarmat, ho va dir a la resta dels passatgers. Eren pocs. Van intentar trucar per telèfon, però no hi havia gens de cobertura. També van intentar obrir les portes, però estaven totalment bloquejades i no hi havia manera. Finalment van sortir per la porta de la cabina del maquinista, saltant enmig de les dues vies.
Eren dotze persones. Sabien que es trobaven a prop de l’autopista. Van esperar per si de cas el maquinista havia sortit a demanar ajuda a algun lloc. Després de més d’una hora esperant, van decidir caminar al costat de la via. En Tomàs es va posar al capdavant del grup. Il·luminaven el camí amb encenedors i els telèfons mòbils. Caminaven lentament, buscant algun lloc on poder demanar ajuda.
Un cop d’aire el va sorprendre. Va ser tant fort que va caure a terra. Va mirar enrere. Però un calfred li va recórrer tot el cos. Es va arrossegar pel balast, mort de por. Tothom havia desaparegut, ell era l’únic que quedava en aquell lloc, entre les vies del tren. Es va aixecar i va sortir corrent. Constantment s’ensopegava amb les travesses.
Cansat de córrer, per fi va veure al fons llum. Va caminar a pas més lent, molt cansat. S’hi acostava mentre caminava enmig de la via. Quan ja estava a punt d’arribar a aquell lloc, una casa al costat de la via, una botzina va sonar fort darrere seu. El tren que havia deixat s’acostava cap a ell a molta velocitat. Va saltar a la via paral·lela just a punt de ser atropellat. Es va portar les mans al cap, i va començar a plorar. No entenia què estava passant. Tot i això, es va aixecar de nou, i es va dirigir cap a la casa il·luminada.
La porta era oberta. “Hola? Que hi ha algú? Sisplau, em poden ajudar?” No va rebre resposta. Va entrar dins. Continuava demanant ajuda, però continuava sense tenir resposta. Va pujar les escales, cap a la planta de dalt. Un soroll li va cridar l’atenció en una de les habitacions. S’hi va acostar lentament, amb por. Quan ja era davant la porta, va dubtar d’obrir-la, estava aterrat. Es va decidir i la va obrir. Davant d’ell hi havia algú segut en una cadira. “Eh, em pot ajudar?” Aquesta persona es va posar de peu i es va girar. La llum que de cop entrava per la finestra que hi havia no li permetia veure la cara. Anava vestit amb traje i corbata, aquesta era de ratlles vermelles i grises, i portava un C blanca al revés dins un cercle vermell a la part inferior. Entre les mans portava un aparell per picar bitllets de tren, i el feia sonar constantment. Quan la intensitat de la llum exterior va decréixer, es va engegar llum dins l’habitació, i per fi va poder veure la cara a aquella persona. Era l’interventor.
“Gràcies que és vostè aquí, ajudi’m sisplau” L’interventor es va acostar al Tomàs. Li mirava fixament. “Ajudi’m sisplau” Quan el va tenir a prop, i sense previ avís, l’interventor li va agafar el dit cor de la seva mà dreta, va posar l’aparell que portava entre les mans sobre la part superior del dit, i va pressionar amb força. En Tomàs no va reaccionar a temps per evitar-ho. El seu crit es va escoltar per tota la casa. Quan l’interventor el va deixar, en Tomàs va caure a terra. “Li vaig dir que havia de treure els peus del seient del davant, i no em va fer cas. Li vaig advertir que rebria un càstig, i se’n va burlar. Què no va entendre?” En Tomàs, amb el dit destrossat i sagnant, va aixecar la mirada “Està boig, fill de puta” L’interventor, lluny de deixar-lo, hi va tornar, llavors en Tomàs es va aixecar ràpidament i va sortir corrent. Mentre baixava per les escales va caure rodant fins al pis baix. Va sortir cap a fora, cap a les vies. Es va aturar enmig i es va girar. A la porta hi havia l’interventor “No em podràs agafar, estic a prop de l’autopista, algú m’ajudarà” L’interventor va negar amb el cap, i li va advertir “Està prohibit circular per les vies, títol 8, article 292 de la Llei d’Ordenació de Transports Terrestres” Una botzina va sonar, en Tomàs es va girar cap a la dreta, el tren es dirigia cap a ell. No podia reaccionar, quan va impactar el tren contra ell...
“Escolta. Escolta noi” En Tomàs es va despertar molt nerviós i suant. Era dins el tren, ja havia arribat a Manresa. L’havia despertat el maquinista. Es va calmar, i va respirar tranquil. “No posis els peus al seient del davant, que com et vegi l’interventor et renyarà” No va trigar ni mig segon a fer-ho. De seguida es va aixecar i va sortir, dirigint-se a casa seva per fi després del malson que havia tingut. Va creuar el riu i es va endinsar en els carrers. Mentre caminava reia del que havia passat. De cop, i sense saber com, es va tornar a trobar a la plaça de la Reforma, just al davant del pont que comunica amb l’estació de tren. Va pensar que potser estava una mica atabalat i que sense voler havia arribat fins allà, així que de nou es va endinsar als carrers en direcció a casa seva. Als pocs minuts tornava a trobar-se a la mateixa plaça, amb l’estació enfront d’ell. De nou es va ficar cap a la ciutat, per diferents carrers, però hi tornava de nou, era com si es trobés dins un bucle sense fi.
Va seguir intentar sortir d’aquell lloc, d’aquella paranoia, volia despertar si és que estava dormit, però no podia, no en sortia. Fins ara no s’havia adonat, però tot estava en silenci, buit, no hi havia ningú al carrer, ni cotxes circulant, les cases eren totes fosques. Llavors va començar a escoltar un soroll aterrador, provenia de l’estació de tren. Era el soroll provocat per l’aparell per picar els bitllets de l’interventor. Va creuar de nou el riu i va entrar a l’estació. El soroll s’escoltava a les andanes. Va saltar les màquines per accedir fins allà. A la via 2 va veure l’interventor. Volia aclarir les coses, així que es va dirigir cap a ell, però abans de fer-ho es va dirigir al pas a nivell de l’estació. Anaven caminant paral·lelament, en Tomàs a la via 1, l’interventor a la via 2, fins que es van situar de nou enfront. “Està prohibit accedir sense bitllet” En Tomàs no va fer cas del que deia, i va creuar les vies. Sense previ avís, ni botzina, un tren que arribava a l’estació li va envestir. El seu cos va quedar inert uns metres més endavant.
L’interventor va agafar el seu telèfon i va fer una trucada “Sóc l’interventor. A l’estació de Manresa hi ha hagut un atropellament... sí, un pobre boig que s’ha suïcidat... a plena llum del dia i amb l’estació plena de gent. No triguin”


Si hi ha faltes d'ortografia, corregiu-me. També, si algun dels llocs indicats no es corresponen amb la realitat, és perquè no he anat a Manresa, només he parat a l'estació de tren... precisament... xD
Passeu bon dia de festa... i d'eleccions (això sí fa pànic).

13 comentaris :

DooMMaster ha dit...

Publicat 01/11/2006 a 16:15:

Caram! Un aterrador relat ferroviari! Esta força bé, en serio

albert ha dit...

Publicat 01/11/2006 a 20:31:

bé david tal i com et vaig dir! PUTA MARE.

Alepsi ha dit...

Publicat 01/11/2006 a 22:55:

Hosti David, que bo! Si que hi ha algunes faltes... però te les poso en un altre moment (que ara ja no coordino... tinc els ulls ja tancats... pffff... quina son!). I a sobre, m'enganxo al relat aquest de l'interventor (prometo no colar-me mai més al tren....) i.... pffff... tinc soooooon!

Kurtz ha dit...

Publicat 02/11/2006 a 22:48:

Ostres, quin gir, no me l'esperava pas l'interventor diabolic! He passat una "bona" estona llegint-lo.

Laprí | David ha dit...

Publicat 03/11/2006 a 02:11:

M'alegro que us agradi. La veritat és que em va sortir bastant improvisat, però al final em va quedar més o menys coherent... tot i que sigui una mica paranoia xD

adagio ha dit...

Publicat 03/11/2006 a 18:36:

bua que fatal va blocat!! i no he pogut comentar ahir.. sobre el relat moooolt guapo laprí!! jo sóc de MAnresa.. i ja no penso agafar mai la renfe.. utilitzaré els catalans jajaja

marcus ha dit...

Publicat 03/11/2006 a 18:36:

Quina idea més bona! Un relat de terror sobre els rodalies de renfe, no se m'hauria acudit escriure mai sobre aquest tema. Em refereixo a barrejar renfe i terror (o misteri si ho preferiexes) Per un moment he pensat que seria una historia romanticona ;) M'ha sorpres el canvi. Jo no soc ningú per corregir-te però he vist un comprensible error a aquesta frase: "un tren que arribava a l’estació li va envestir". Crec que seria més correcte "el va envestir". El meu professor de català es referia els pronoms febles com a gremlins per ser terriblement complicats i caòtics de fer servir. Deixant de banda això, és un relat original :) M'ha agradat.

onix ha dit...

Publicat 04/11/2006 a 02:54:

molt be!!! Una faceta desconeguda d'en Laprí!!! ;)*

Alepsi ha dit...

Publicat 04/11/2006 a 10:53:

Exacte, Marcus, a aquests errors de pronoms febles em referia! Jejejeje! David, vigila amb ells, que sí, que són com gremlins! ;) Hi ha un moment que dius "li mirava fixament", aquest també és un "el". Un truc: quan en castellà és "lo" o "le" [lo/le miró fijamente] en català sol ser "el" [el mirà fixament]; quan en castellà és "le"... merda, no pot ser.... no hi ha truc.... Uh... potser el "li" és més intencional.. més... "li va dir", "li va fer", "li va demanar"... el "el" és més... buah, quina merda de comentari... per-fa-vor... bé, que no es digui que no ho he intentat.... xDDDDD [Sí, ja sé, com a professora de català no serveixo gaire... jo amb les llengües sempre he estat bastant intuitiva... mai m'he aprés les normes... xDDDDDD] [Quin rollo de comentari, per Déu.. si el vols esborrar, tu mateix! xDDDDDD]

Laprí | David ha dit...

Publicat 04/11/2006 a 20:53:

M'encanta que em corregiu, per això ho poso al final del text.
Alepsi, a Madrid hi ha un problema que és el laismo o leismo o no sé què, i no es diferencia bé quan s'ha de dir un la, o un lo, o un le, tot i així crec que jo en castellà tinc menys aquest problema perquè de vegades m'adono que altres ho diuen malament, però segur que també ho diré malament de tant en tant.
I Marcus, tu si ets algú per corregir-me, tots ho sou, recorda que jo estic en continu aprenentatge i si no em corregiu no podré aprendre del tot ;)

nur ha dit...

Publicat 04/11/2006 a 23:57:

El tema dels pronoms febles no és una lleugeresa precisament, però, vaja, quan és objecte directe el pronom hauria de ser el, la, ho (-lo, -la, -ho); quan és datiu o objecte indirecte és sempre li (en singular, és clar). El problema, a més, és que la transitivitat o intransitivitat dels verbs no es correspon en les dues llengües: hi ha verbs que en castellà són intransitius i, en canvi, en català són transitius. Cal, doncs, analitzar cas per cas. L'exemple en el cas del Laprí és mirar (en castellà intransitiu, en català transitiu): mirarle, mirar-lo Quadre sobre els pronoms: http://www.ub.es/slc/autoaprenentatge/gramatik/febles.htm

Alepsi ha dit...

Publicat 05/11/2006 a 10:25:

Hòstia, Nur... que dur el teu comentari per llegir a les 10:25 del matí... sense haver dormit en tota la nit... buuuuuuuuuuuf! Odio els pronoms febles, i em fa ràbia, perquè sé que, de vegades, els utilitzo malament... en fi....

nur ha dit...

Publicat 05/11/2006 a 17:09:

alepsi: sí, sí que he estat plasta. Jo mateixa m'odio per haver escrit aquell comentari, però és que em fa una mica de ràbia, tot i que jo tampoc utilitzo correctament els pronoms febles, no poder explicar com funcionen a algú quan ho demana!