dissabte, 30 de desembre de 2006

L'últim de l'any




D'aquí a dos dies comença un nou camí, un camí marcat per les exigències d'un calendari creat fa segles. Que ningú vulgui mirar al fons del camí per veure què hi ha, perquè es trobarà amb boira i amb foscor.

Ara, per als primers dies, que estan més a la vista, la gent voldrà fer propòsits que s'ha marcat per al nou any, el que no saben, o segurament sí, un gran percentatge d'aquesta gent és, que l'any vinent se'ls tornarà a fer i de nou al següent i al següent, perquè mai els acabarà fent, com deixar de fumar, que veureu més anuncis de xiclets i parches de nicotina d'aquests durant els primers dies.

En fi, que sortiu bé de 2006, que als que no us ha portat coses bones, doncs oblideu-lo, penseu que no el tornareu a veure mai més i ja està. Als que us ha deixat coses bones, guardeu-lo un petit racó al vostre cor per al record. Jo, per ser sincer, aquest any m'ha portat moltes més coses positives que negatives, així que un petitet racó li deixaré.

Que vagi bé l'últim de 2006 i el primer dia de l'any 2007.

dijous, 28 de desembre de 2006

Velocitat



La velocitat, que simple i innocent es veu. Ella tan ràpida sempre, i tan vergonyosa, que no deixa que la veiem gairebé. Però quan l'acompanyem, què diferent es veu tot, sobre tot si som nosaltres qui la controlem. La veritat és que la velocitat, així vista en aquesta foto, és maca, en el tren o en el metro és maca. A la carretera, i depenent de moments i de qui la controla, no és tan maca. Anem amb compte aquests dies que hi ha tant boig per la carretera sisplau.

dimarts, 26 de desembre de 2006

Què s'hi fa per Sant Esteve?

Sóc un complet ignorant de les coses que es fan a Catalunya (normal, si vius a Madrid des de sempre). Fins fa dos dies no sabia ni que era el tió aquest. Però vull saber, ja ho havia escoltat abans, però avui ho he escoltat en una sèrie de Tv3, i doncs ja m'ho pregunto més seriosament. És típic menjar canalons per Sant Esteve? Collons, si és així, quina sort, jo també vull, avui he dinat pollastre "al ajillo", amb el que m'agraden a mi els canalons, joer (jo també vull). Tant important és Sant Esteve a Catalunya que és festa i tot? Se felicita o què? "Bon dia de Sant Esteve" o com es digués, ni idea. No sé, només ho voldria saber a veure si algú em pot aclarir una miqueta això i treure'm una miqueta d'aquesta ignorància... tot i així, mai deixaré de ser un ignorant.

Gràcies de davant mà.

dilluns, 25 de desembre de 2006

I això és nit de Nadal?

És el que es fa en aquesta època, anar a passar-lo amb família i tal. Jo personalment no m'he mogut gaire, només he anat a un municipi de Toledo molt a prop de Madrid, tant a prop que té de prefix dels telèfons el 91 de Madrid.

En la majoria dels casos és una nit especial, on la família es reuneix per explicar-se coses, cantar nadales, veure la gent que veus poc, i tot això. En el meu cas, no passa de ser un sopar més. I explico, perquè ni ens hem reunit família que fa anys que no ens veiem, ni hem fet res de diferent. De fet, em vaig ficar al llit abans que mai, i no vaig passar de mirar la televisió, menys el missatget d'aquell, és clar, i poc més. No vaig sortir de casa tampoc, ni hauria volgut. Primer, on surto? Aquí no conec absolutament a ningú, i no tinc ganes de conèixer a ningú tampoc en aquest poble. Segon, el fred que hi fotia, i allà enmig del camp encara més... bé, estan fent xalets per tot arreu, d'aquí a no res no serà camp... però això és una altra història. Tercer, tenia son, així que em vaig ficar al llit i en poc temps em vaig adormir, mentre de fons escoltava la resta de la gent a la planta baixa jugant a cartes, que és el que fan tot l'any. En resum, una murga de nit de nadal.

Tampoc és que vulgui que sigui com he dit al principi, una reunió de família on explicar-se coses, cantar nadales i tal, però que almenys, ja que anem fins allà per ser el dia que és, que no sigui un sopar més, com si en comptes de ser 24 de desembre fos 17 de juny, per posar un exemple.

Espero que el Nadal de la resta de la gent hagi sigut més entretingut que el meu. A partir d'ara m'ho pensaré, perquè si ha de ser així cada any, millor em quedo a casa tot sol, total, no canviaria gaire... bé, primer a veure com em trobo d'aquí a un any, que queda molt.

divendres, 22 de desembre de 2006

Adéu blocat

Ara, a les 00:22 del dia 22 de desembre, escric l'últim comentari a blocat. No volia marxar, però el mal servei que estava donant no em permetia ni poder escriure res sense saber si sortiria publicat a la primera, a la segona, mai, o ves a saber. I tampoc permetia bé deixar comentaris, que si no sortien, els tornaves a escriure per si de cas, i després sortien per duplicat o triplicat... en fi. Sé que en ser gratuït tampoc es pot demanar massa, però què més que un servei normal i que funcioni. M'ha emprenyat molt la nul·la informació que s'ha ofert des de la pròpia blocat. Jo tinc contractat amb lycos el domini lycos, i per un mal funcionament concret que va durar 4 dies, em van mantenir informat puntualment de què passava, perquè es devia, i quant aproximadament acabaria, i així va ser. En blocat portem des de finals d'octubre, més o menys, amb un mal servei, i en cap moment, en cap moment, s'ha explicat perquè, al principi tothom pensava que seria pel canvia a .cat, però en vista que fa més d'un mes que hi són, i que encara hi ha problemes, penso que hi ha algun problema més. Ara, no han dubtat de posar banners publicitaris de google en una barra a dalt del tot dels blogs, imagino que serà per recaudar diners, per fer funcionar això, potser? No ho sé, i ja, no m'importa, la veritat.
A partir d'aquesta tarda, l'adreça del meu blog serà http://lapriblog.blogspot.com/ (ara encara no s'hi pot entrar), però es podrà entrar des de l'adreça que jo sempre dono, http://www.davidjb.cat/ (lapri.com deixa d'estar operatiu des de setembre de 2015). Quan sigui el moment, ja estarà avisat. Així que, au, vagi bé a blocat, espero i desitjo que torni a funcionar, i als que us hi quedeu, paciència, tard o d'hora se solucionarà.
Per cert, una última cosa. Acaba d'entrar l'hivern, just a aquesta hora, 00:22, i sort a la loteria.

dimecres, 20 de desembre de 2006

El christmas d'en David


Aquesta felicitació va dedicada a tothom, és clar. Què més dir? Doncs el mateix que diu la imatge. No em va costar gaire fer-la, però com que havia de posar el temporitzador de la càmera, i després m'havia de tirar pel terra, doncs això, i el ninot d'en Shinchan, res, em feia gràcia posar-lo.
També fer un petit anunci, i és que abandono blocat. M'ha costat prendre aquesta decisió, però tal i com estaven anant les coses últimament, i en vista que ni se soluciona ni s'informa, perquè a mi si funciona malament, però hi ha algú al darrere que informa de què està passant, doncs almenys em tranquil·litza, però en aquest cas no ha sigut així. Sentint-lo molt, marxo, però per entrar a la nova ubicació, només caldrà seguir entrant per l'adreça http://www.davidjb.cat/(des del setembre de 2015 passa a ser http://www.davidjb.cat/ per la desaparició de http://www.lapri.com/), ja que aquesta redireccionarà a la nova ubicació. En principi volia esperar encara, mira si sóc confiat, però el dia 22 és el dia del blocaire invisible, i amb el que li ha costat a l'Alepsi de fer i tot això, doncs no volia que per culpa d'aquest servei, anés malament, almenys per la meva banda, així que això.
També una petita cosa, que la necessito explicar, perquè avui he tornat indignadíssim a casa. En arribar a l'estació d'Alcorcón el rodalies, he escoltat crits d'un paio, que li estava cridant a una noia, imagino que la seva nòvia, no sé per quina raó, em sembla que havien perdut alguna cosa i ell deia que la culpa era d'ella, li deia coses com "te vas a enterar del palizón que te voy a dar", al passadís de sota les vies s'han aturat i han continuat cridant, jo els mirava, i ell cada cop estava més nerviós, i ha sigut quan l'ha clavat una bufetada a ella. Llavors he pujat les escales per buscar algun policia, perquè des de fa mesos sempre que hi vaig hi ha 5 o 6 vigilants a l'estació, i una parella de policies municipals. Però s'ha complit la llei de Murphy, ningú, absolutament ningú. M'he emprenyat moltíssim, perquè sempre, cada dia, hi són, fins i tot una vegada recordo haver contat 11 vigilants i 4 policies, i avui ningú. He marxat molt emprenyat, només espero que aquesta noia, que era molt jove, s'adoni que aquell fill de puta no l'estima, perquè no s'insulta ni es claven bufetades a qui estimes. Què hi farem!


Estimat/ada blocaire invisible, puta renfe. El pròxim dia 22 ja sabràs que sóc jo (si no ho saps ja), però tant fa, et tinc preparat una coseta que espero que t'agradarà. Fins llavors.
I a qui em fa de blocaire invisible, ara mateix estic que no puc de content i de feliç, de veritat, estic molt emocionat per això. Moltes gràcies, de veritat.

dilluns, 18 de desembre de 2006

El Nadal d'Alcorcón

Avui m'he passat una hora a l'oficina de Cantarranas d'Alcorcón de Correus espanyols per enviar uns christmas a algunes persones. Primer ho he intentat a l'oficina del centre comercial Castellana de El Corte Inglés en sortir de la feina, però una cua quilomètrica, més llarga que les que s'hi formen en rebaixes, m'ha fet canviar d'opinió i venir a la que tinc aquí. Després del apretón del rodalies, he arribat aquí. He comprat abans sobres i segells, cal posar-hi un de 0,28 i un altre de 0,01 €, tots dos amb la cara del rei :S.

Abans d'arribar a l'oficina em trobo amb el Nadal d'Alcorcón:

Una miqueta mogut m'ha sortit el Nadal d'Alcorcón

I després a l'oficina, una cua que arriba fins al carrer. Escric les adreces amb boli, quan una dona em ve "ay mi niño, me puedes ayudar a escribir una dirección, que yo no veo" i l'ajudo, al cap d'uns minuts "ay mi niño, perdóname otra vez, me puedes escribir mi dirección, que también hace falta" i doncs li escric la seva adreça. Després d'això, fico el christmas als sobres, los chupo per tancar-lo, em fico el rei a la boca, i em poso davant el mostrador, com que no em refio gaire de Correus espanyols, doncs decideixo enviar alguns per certificat, el que em dóna de sí la butxaca, perquè almenys alguns arribin segurs.

Després d'això, doncs marxo a casa, són les 8 del vespre ja. Arribo a casa, veig un christmas de l'empresa, i de seguida em poso a estudiar, després d'això que acabo de fer i del dia cansat a la feina, però tant fa. I dic tant fa perquè el dia 5 de gener em donen vacances, dues setmanes lluny d'allà, després de les festes per aprofitar-lo millor... ai què bé! Ja començo a fer plans... bé, de fet els plans ja els tinc, ara concretaré dates i doncs, cap allà (un altre allà que l'anterior) uns dies. Ara estic content, veus?


Hola blocaire invisible, bona nit. Avui no se m'acut cap pista, però em sembla que estàs content/ta, o això crec, vagi bé.

I per si algú vol veure el blog que m'ha fet el meu blocaire invisible, a dalt, a l'enllaç que posa "Tinc un amic" el podreu veure.

dijous, 14 de desembre de 2006

Records de feina

Últimament em ve al cap molt l'època en que vaig treballar a Valdemoro. No sé perquè. Estic a punt de complir ara al lloc on treballo 11 mesos, que és el mateix que vaig ser a Valdemoro. Aquesta feina m'agradava molt més que la que estic ara. Vaig començar no amb molt bon peu, perquè vaig ser responsable de que un palet ple d'ampolles de vi caigués al terra, això sí que va ser un delicte, litres i litres de vi perduts, quina oloreta que desprenia.

Pràcticament des del primer dia em van posar en un lloc de la nau on no em van moure, i això estava genial. Fins i tot, degut a que la persona que estava allà i a la que jo ajudava, la van portar a un altre lloc, doncs diguem que jo em vaig fer el responsable d'aquell petit racó. Plastificava palets plens de mercaderies per després ser portats en carros autotransportats cap al moll de càrrega. Vaig fer amistat amb pràcticament tothom. Els automòbils que es feien servir allà, els controlava molt bé, fins i tot em vaig treure el carnet de "carretillero". Hi havia un "maquinillo", que és com els dèiem allà, eren transpalets automòbils en els que et pujaves a sobre i els controlaves i conduïes, doncs n'hi havia un que era el que jo sempre portava, li deia el "Macià", no perquè jo volgués, sinó perquè portava una enganxina del centre comercial de Francesc Macià. I tenia un gran avantatge, el transport era gratuït, agafava un autobús que posava l'empresa (els Nogales) a prop de casa i per tornar d'allà igual, així si feia tard almenys hi havia justificació, no com ara anant en rodalies, que no saps quan arribaràs ni a la feina ni a casa, avui mateix, en tornar, he trigat 20 minuts més, he arribat a casa prop de 19:30 quan normalment arribo una mica més tard de les 19:00, bé, avui al tren me l'he passat tota l'estona amb el mòbil, fent coses.

Quan estava a punt de complir-me el contracte, gairebé tothom em deia "a ti te hacen fijo seguro" jo els hi deia "ya veremos, hasta que no me lo digan"... no m'ho van dir. Jo volia que em fessin fixe, perquè hauria suposat tenir una mica més obertes les portes per marxar a un altre lloc. Vaig veure com a molta altra gent sí els van fer fixes, i jo al final res. Jo sortia a les 20:00, doncs l'últim dia, a les 19:05, en un paper escrit a rotulador, em van dir on havia d'anar a cobrar el finiquito (en català és quitança, em sembla), i en donar les 20:00, adéu, te echaremos de menos, ya nos veremos en alguna fiesta i tal i qual, però ja està, res més. Així va acabar l'època de Valdemoro, la que va ser la meva primera feina. Després doncs ja se sap, atur, feines de setmanes per aconseguir cobrar l'atur 4 mesos, i on sóc ara, que tot i no ser millor que Valdemoro, i tot i no agradar-me gaire, malgrat que l'ambient entre companys és excel·lent, doncs si em diuen de continuar, hi continuaré, és clar, perquè de nou se'm tornarien a obrir una mica més les portes. Per saber això falta 1 mes i 10 dies. Ja veurem què em depara tot això.


Estimat/ada blocaire invisible, espero que els meus escrits a lo català - ultraoccidental t'agradin, ja que sé que t'apassiona el parlar culte.

També agrair a qui em fa de blocaire invisible, que m'ha dedicat un blog sencer, moltes gràcies, m'encanta.

dimarts, 12 de desembre de 2006

Bo i dolent

Bo...

... i dolent

L'Arare ha començat això, que han seguit més persones.


Blocaire invisible, sàpigues que hi ha dies bons, hi ha dies dolents (com el post xD) però sempre tot acaba bé, i sempre tens gent que està al teu costat.

dilluns, 11 de desembre de 2006

La prova de que estic gilipolles

Aquesta és la prova de que estic gilipolles. Per si algú no ho enten (algú ho enten?) posaré una cosa que ho aclarirà (espero), fixeu-vos en els quadres vermells i el verd.

Doncs per si algú després d'això encara no sap perquè estic gilipolles, dir que jo agafo el tren a Atocha i em baixo a Alcorcón. Imagino que després d'aquest aclariment se sàpiga ja perquè estic gilipolles. I és que avui m'he dormit al tren i m'he despertat a l'última estació de la línia.

No seria res d'excepcional sinó fos pel dia tan infernal que he passat avui a la feina. Des que hi porto, ja gairebé 11 mesos, puc assegurar que avui ha sigut el pitjor dia de tots. Diversos factors així ho han propiciat, entre falta de gent, trucades constants i algunes que més val no tornar a tenir, he esclatat. Avui per primera vegada, després d'una trucada en la que no podia més, i just en penjar-la, em va entrar una altra, però la vaig penjar dient "ja n'hi ha prou", vaig tirar els cascos sobre el telèfon i m'he dirigit al lavabo. Aquí m'he tancat en una de les portes, i m'he recolzat sobre ella. Respira, inspira, tranquil·litat, que ja són més de les 5 i en menys d'una hora marxes. He sortit, m'he pentinat, i de nou a això.

Amb tot això, no he pensat cap pista pel meu/la meva blocaire invisible. Doncs res, com que segur que ho llegiràs, i encara que no sàpigues que ets tu, doncs ho ets, tingues-ho clar, perquè ets una persona molt especial. D'acord?, ja et prepararé alguna coseta, i així m'oblido de la feina una estona :)

diumenge, 10 de desembre de 2006

Triple(meme)nt

Aquí hi ha el meme que m'han passat triplicat, l'onix, williams i Garrofaire, així que com a triplicat que està, tres seran els llibres que hi posi. I com es fa? És fàcil, agafa el llibre més proper (en el meu cas, els llibres més propers), (no el que més t'agradi). Obre'l per la pàgina 123 (i si en té menys pàgines?, doncs t'agafes un altre). Troba la cinquena frase (i si està en blanc?, doncs t'agafes un altre, coi). Escriu l'oració junt amb aquestes instruccions. I troba alguns víctimes a qui passar-lo.

El primer llibre que he agafat és "Ets la meva vida, ets la meva mort" de Maria de la Pau Janer:

Si no t'agrades, els tintaré del color que vulguis.

El segon llibre és "La sonrisa etrusca" de José Luis Sampedro:

El estudiante le explica que le han pasado a <<Vías públicas>> al acabar la poda, y seguirá teniendo trabajo un par de semanas en la ornamentación callejera para la próxima Navidad.

V.2.0: El tercer llibre, inexperat fins fa una estona gràcies a Garrofaire, és "Tres metros sobre el cielo" de Federico Moccia:

Si cambias de idea, ya sabes donde estamos

I doncs això és el resultat del meme, resulta entretingut llegir aquesta frase, si has llegit el llibre perquè hi trobes alguna cosa que la relaciones amb la història en general, i si no has llegit el llibre, perquè llegint la frase no tens ni idea de què va el llibre. Finalment li passo a qui vulgui, si algú el vol fer a proposta pròpia, doncs que ho faci, dient que ve de part meva i ja està.

dissabte, 9 de desembre de 2006

Sóc un imant, sóc un friki

De vegades crec que tinc un imant per atreure catalanoparlants a Madrid cap a mi. Tal que avui anava en el rodalies, i en una estació d'un barri normal de Madrid, com és Las Águilas, i amb un munt de llocs lliures al tren, va i seu enfront de mi una parella, i els començo a escoltar i penso "colta noi, em sembla que parlen català" i això estaven fent, al principi molt baix, però després han començat a pujar el volum i se'ls escoltava en gairebé tot el cotxe, i per l'accent que tenien, no semblaven barcelonins, tenien un accent bastant més tancat. No tinc ni idea d'on podrien ser, però de la Catalunya central o per allà diria jo. A Atocha els he perdut de vista, potser han agafat el Altaria a Cartagena, tot i que no anaven amb maletes, així que potser anirien a comprar, com ara fa tothom.

També un petit apunt de frikisme ferroviari per la meva banda, i és que he anat fins a Colmenar Viejo per veure passar el Tren Hotel a París. Dit així semblaria gilipolles, i en el fons ho és una mica, però si he anat a veure aquest tren és perquè aquesta via per on ha passat portava tancada dos mesos i aquest tren va sempre per Valladolid i no per Aranda de Duero, que és per on ha anat avui, aquest era el motiu pel que he anat fins allà, m'hi he portat la càmera, de nit, enmig de la foscor del camp, amb les mans congelades i els peus igual, tot per veure un tren. Què hi farem, a veure si la propera vegada que passa per aquí és estiu, perquè si és hivern mai més l'espero.

Bogeria de Cortylandia

Avui he anat a veure el Cortylandia. M'ha costat 10 minuts per recórrer 20 metres, cops, patades, ofegar-me, passar fred, però ho he fet, l'he gravat sencer. Quinze minuts. He anat al passi de les 19:00, però hi he arribat a 18:20, precisament per evitar el que després ha passat.

Cortylandia el 2004Imatge un dia de Desembre de 2004 de la plaça on es fa Cortylandia.

No sé si a Catalunya es coneix Cortylandia, però a Madrid és una tradició nadalenca. Consisteix en que El Corte Inglés munta a la façana del centre comercial de Preciados (el primer que existeix) cada Nadal un espectacle infantil que porta el nom de Cortylandia, i en el que cada any es canvia de tema, aquest any toca "El zoo de Cortylandia". Són ninots que canten i expliquen una petita història durant els 15 minuts que normalment dura, i on sempre hi ha la famosa cançó de Cortylandia, que la coneix tothom "Cortylandia, cortylandia, vamos todos a cantar, alegria en estas fiestas porque ya es Navidad".

Aprofitant que avui era festa, doncs he decidit d'anar-hi, pensant "com que avui és festa i totes les botigues estaran tancades, doncs potser hi ha menys gent"... i un cuerno. Hi havia embús de gent a la petita plaça que hi ha enfront de la façana, i nerviosisme, molt nerviosisme, ja se sap l'espècie humana, com és de vegades. Hi ha hagut baralles, serioses, i tot això davant la mirada innocent dels nens i nenes que hi havia. La filla d'un dels que s'ha barallat s'ha posat a plorar, i llavors ha sortit aquella frase que tant escolto a Los Simpson i que mai pensava que escoltaria, la de "¿pero es que nadie piensa en los niños?" no he pogut evitar descollonar-me en escoltar-lo, de veritat. També quan hi ha aquestes aglomeracions de gent, passa una cosa que em sorprèn molt, i és que, hi ha gent que ven globus d'aquests de figures, de dibuixos i això, i que si els soltes, surten volant, doncs cada cop que un nen perdia un i sortia volant, els milers de persones que hi ha feien alhora "ooooooooooooooo", és curiós com la gent respon quan un nen perd el globus.

Total, que he vist el Cortylandia, he cantat la cançó (com el 99,9% de la gent, grans i petits)... de fet, jo crec que els fa més il·lusió de veure-ho als grans que als petits, jo estava desitjós d'anar-hi, em porta tants records de quan era petit, com al 99,9% de la gent que hi havia. I és que tot i que ho faci un centre comercial, és una cosa que s'ha fet des de fa molts anys, que és costum, perquè agrada tant a pares com a fills, a gent gran com petita, escoltar aquella cançó any rere any, veure el somriure dels nens com ballen i fan palmades amb les mans mentre són portats sobre els seus pares, això és el millor de tot això, i amb el que em quedo jo. Que milers de persones en un dia de festa on tot està tancat vagin allà per veure-ho, no només de Madrid, sinó d'altres ciutats de fora, demostra que no és només un reclam d'El Corte Inglés, sinó una cosa ja pròpia del Nadal madrileny.

Aviat penjaré un vídeo perquè es vegi en imatges això que explico, com avanç, si voleu escoltar la famosa cançó, aquí un tall en so de Cortylandia de 2004, per mi el millor que hi ha hagut pel moment.

divendres, 8 de desembre de 2006

Com la butxaca del Doraemon

 

 

Sempre porto una bossa amb mi per guardar les meves coses quan surto al carrer. Avui m'ha donat per veure que hi tinc guardat. Coses normals. A la primera butxaca he trobat el carnet de conduir, la paperina rosa aquella tan gran que donaven... és que clar, que tingui cotxe des de fa uns pocs mesos no té a veure amb el temps de carnet, des del 24 de març de 2004, aprovat en segones, el primer intent va ser el 15 de març. En aquesta butxaca també em trobo amb un full que diu "Petición de lotes de personal  navidad 2006" buff, això ja no em val, ja ho he demanat tot.

Ficant-me més per l'interior, hi ha una butxaca on guardo sempre les claus. A una altra butxaca tinc un boli, que sempre hi porto, i un portamines. Una butxaca més avall em trobo amb... piles, dues piles, són les de repuesto per si es gasten les de la càmera. A una altra butxaca tinc "Guia de metro" de Barcelona, una targetera amb dues T-10 d'una zona, una caducada i l'altra amb només un viatge gastat, així no n'he de comprar quan vagi a Barcelona, una circular de l'empresa amb els lots de nadal, una papereta de la quiniela de la jornada 13 de 19 de novembre, un paper que em vaig trobar l'altre dia a la renfe que diu per una cara "Si sientes un vacio en tu vida, Dios tiene la solución, él murió por ti, te ama y quiere ayudarte ¿le dejarás que lo haga? acércate a él" uohh, vaja, a més perfectament escrit, per l'altra cara diu "Despierta antes de que te roben los sueños" estava inspirat qui ho va escriure. Més coses a la mateixa butxaca, dues fotocòpies, l'abonament transports on tinc l'abonament mensual de renfe, altres bitllets caducats i la targeta de la consejería de Sanidad de Madrid, també tinc el plànol de metro de Madrid, la segona edició de novembre de 2006, i per últim a aquesta butxaca, la targeta de l'abonament jove de transports, que clar, com a partir dels 21 ja no ets jover per tenir-la, doncs apa, hi porto bitllets caducats, bitllets de 10 viatges de metromadrid i metrosur, i un paper que posa "Calibán - Isaac Asimov/Roger Mc Bride" i el nom d'una llibreria de Madrid.

En una altra butxaca porto les claus del calaix de la feina. A l'última butxaca porto l'Mp3, la càmera de fotos, el trípode i la cartera, i quan la porto, la videocàmera. El mòbil no el porto mai aquí, per si de cas em fot la banda magnètica dels bitllets de rodalies i metro.

Ara que m'hi fixo, tampoc porto tantes coses, de vegades també hi he ficat les claus del cotxe, cd's, cintes mini DV o les ulleres de sol. Jo crec que ja vaig ben servit, algun dia pensaré a portar menys coses, però la càmera de fotos sempre amb mi, sempre. No sé si la resta de la gent que porti bosses a mà portaran tantes coses. Algú més porta moltes coses a la bossa? Penso també, realment és necessari portar tantes coses sempre que surto al carrer? Serà una mania? Segurament.

dijous, 7 de desembre de 2006

Fent cua

És el que toca en aquesta època, aglomeracions, esperar, i si no ens agrada... ajo y agua.

dilluns, 4 de desembre de 2006

Interior a l'aire lliure - Tristes plantes

Relat patrocinat per "La Cambra Fosca" de l'Onix i "Relats Conjunts".

Era un matí gris. Eren a la terrassa del petit jardí que tenia la casa, com que el sol escalfava tenien unes cortines posades. En Tomàs estava segut, estirat a la cadira i mirant la tele. Enfront hi havia la Susanna, la seva dona, prenent el cafè que acabava de fer-se. Tenia el cap ajupit enfront la tassa, movent la cullera mentre barrejava la sacarina. Estava trista, la seva cara mostrava aquesta tristesa. No estimava el seu marit, potser fa molts anys, quan eren joves, li va estimar en algun moment. Ara no, ara no l’estimava. No només no l’estimava, sentia fàstic, por, es trobava indefensa i sola. Des que els fills havien marxat de casa, no tenia amb qui parlar, amb qui relacionar-se, pràcticament no tenia vida social. Des de la nit de noces, havia patit maltractaments, però ningú mai se n’havia adonat, ni els propis fills. Ho portava tot en silenci.

Després de prendre’s el cafè, es va aixecar de la cadira.

-On vas?

-A la cuina, a deixar la tassa. Vols alguna cosa?

-No, només que t’apartis del mig, que no veig la tele.

Ella va cap a la cuina. Mentre està rentant la tassa ell crida.

-Susanna, vine.

-Què vols?

-He dit que vinguis.

-Però què vols? Estic fent coses.

-Que vinguis d’una puta vegada.

Ella es resigna, i va a la crida del marit que no estima. Quan surt a la terrassa, el veu ajupit, buscant alguna cosa en els calaixos d’un petit moble.

-Què busques?

-On vas deixar l’encenedor que tenia en aquest calaix?

-Jo no ho sé, jo no l’he...

-He dit que on l’has deixat! – cridant.

-I jo et dic que no ho sé, jo no l’he agafat! – també cridant.

-T’atreveixes a cridar-me? Ets una desagraïda.

En aquell moment li clava un cop de puny a la cara, llençant-la al terra, sobre les plantes que adornen i volen donar una mica de vida aquell jardí trist i gris i que ella s’esmera tant a cuidar. Per ella, cuidar aquelles plantes és pràcticament l’única cosa que l’alegra, veure com creixen, regant-les quan cal. Però el seu pes en caure sobre les plantes, trenca els testos, i deixa la sorra de la planta estesa pel pis. Adolorida, fa mitja volta i es troba amb tot això. Dels seus ulls comença a sortir una llàgrima. No plora pel cop, plora per la planta a la que tant de temps l’havia dedicat.

-Recull tot això mentre vaig a pixar. Ho vull net.

-Sí, ara mateix ho faig.

Quan entra al lavabo, ella s’aixeca. La llàgrima que cau, se la seca amb la mà. Es va a la cuina. Ell llavors surt del lavabo, va a la terrassa i no veu ningú.

-Estàs sorda o què? Què t’he dit que facis? M’estàs tocant els collons ja, i n’estic fart. On t’has ficat?

No apareix ningú, ell es posa cada cop més nerviós.

-Surt d’on siguis desagraïda. Així pagues tot el que faig per tu? No fent cas del que et dic que facis? Doncs jo a aquesta casa sóc Déu, i si no fas el que et dic et penediràs.

Nota alguna cosa darrere d’ell i fa mitja volta. En fer-ho és ella amb la paellera. No li dóna temps a reaccionar i li fot un cop al cap fort que el deixa al terra.

-Què fas mala puta? Ara veuràs, ara sabràs qui sóc.

-No Tomàs, ara sabràs tu qui sóc jo.

Ell la mira espantat.

-M’has pegat, m’has humiliat, m’has violat. Avui m’has destrossat el que més m’estimava d’aquesta casa que eren les meves plantes.

-Què pretens fer?

-M’ajudaràs amb les plantes a partir d’ara.

Seguidament de dir-li això, li fot diversos cops al cap amb la paellera.

3 mesos després

Sona el telèfon.

-Hola mare.

-Hola filla. Com estàs?

-Bé, però digue’m, com estàs tu. Com portes la desaparició del pare?

-Regular només filla, regular. Va marxar a per tabac i no va tornar. L’estan buscant però no crec que el trobin amb vida.

-No et sents sola a casa? Si vols pots venir a casa meva.

-No filla, gràcies. Estic entretinguda amb les plantes. Precisament en desaparèixer el teu pare, vaig trobar un adob que li va genial per créixer. Tranquil·la, no pateixis.

En penjar el telèfon va continuar amb les plantes. Acabava de comprar una, ja ho tenia preparat, però faltava una cosa. Va anar al congelador, i d’una bossa va treure una mà humana.

-Aquesta ja no et servirà per pegar-me. Per fi m’estàs ajudant, Tomàs.


Ara una mica d'explicació del "Per què" d'aquest relat, de com ha sortit. Doncs la primera cosa que em va venir al cap en veure el quadre i veure al paio aquell allà estirat a la cadira, ja em va venir al cap una mica la imatge de marit que no fa res a casa. Després em vaig fixar en la cara d'ella, i no sé perquè així a l'ordinador no es veu gaire bé, però em feia l'efecte que tenia cara una mica trist, i així va sortir el principi. Tot la resta ja va sortir d'una manera més espontània. Les plantes que hi ha al costat em van ajudar a donar un argument al relat.

Tot i que al quadre surt com una casa gran, jo m'he imaginat una casa com unes que hi ha al districte de Fuencarral de Madrid, que són cases bastant petites, tot i tenir dos pisos, i que tenen un mini jardinet, molt petit. Són cases molt acollidores tot i ser petites, m'encanten, a més que on es troben aquestes que dic hi ha les vies del tren cap al nord.

També han escrit un relat sobre el quadre la Williams, en Barbollaire, en Prop de 40, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Elur, l'Alepsi, la Imma, la Jane, vullunfestuc, Marcus (Blogbuster) i el Gatot.

diumenge, 3 de desembre de 2006

Després del sopar de nadal

Quan l'altre dia, parlant dels sopars de nadal d'empresa, vaig dir "(...)els jefes, que al sopar no ho són, acostumen a desmadrar-se més que els empleats(...)" no sabia l'encertat que estava, ara explico.

Ahir a la nit vaig tenir jo aquest sopar, i doncs va estar molt bé, al restaurant brasiler aquest va anar molt bé, vaig sortir a ballar amb l'animadora i... bufff, com es mou, i just estava davant de mi... ejem, bé, a part d'això (xD), doncs el sopar va ser de l'estil que m'imaginava, és a dir, beure molt (jo no, que conduia), menjar molt, i pagar molt també, el compte va pujar per valor de 580 € a pagar entre uns quants. La xifra espanta per sí sola.

En sortir, foto de família, i cap a algun lloc de copes, hi vam anar en taxi perquè a algú se li havia ficat al cap d'anar no sé on de Diego de León, val, doncs això, taxi. La cosa és que no sabíem ni on anàvem, perquè el nostre taxi anava on a nosaltres ens havien dit que anéssim, però els del taxi de darrere nostre només van dir "siga a ese taxi".

Vam parar a un local, ple de babosos, perquè amb totes les noies ho van intentar. Hi havia un que estava xerrant amb una, que anava borratxo, i em diu a mi "colega, yo beberé lo que tú bebas" i li dic "pues te pondrás sobrio, porque no bebo nada". Però aquí és on la frase que he escrit al principi i que vaig escriure l'altre dia pren valor. Doncs no sé com va anar la cosa, només sé que el local estava petat de gent, i que la jefa doncs es va agafar a un tio, i es van posar a ballar, però també a besar-se bojament, i quan dic bojament ho dic de debò, ballant i besant-se alhora, muntant-se ella sobre ell. L'única cosa que no em va quedar clar és si el coneixia o no, però això tant fa. Hi havia una passió entre tots dos, que era increïble. Ben fet per ella, i per ell, que s'ho van passar bomba.

Com que feia de taxista, doncs vaig marxar abans, perquè la noia que portava estava cansada, i així ho vaig fer, també ens va acompanyar la companya d'estiu, que va sortir espantada d'allà perquè un tio l'havia dit que era "la mejor de todo el local para echar un buen polvo" i ella "como? largo, largo, fuera de aquí, bicho". Bé, després de sortir vam fer operació buscar taxi, perquè el meu cotxe estava on el restaurant, i nosaltres estàvem bastant lluny. Vam trigar prop de 30 minuts per trobar-ne un. El pitjor, un idiota, que quan vaig veure un taxi lliure, el vaig cridar, i se'm tira un a sobre i empenyent-me dient "eh, que la chica estaba antes" i jo "y qué? nosotros venimos caminando desde arriba" i les meves companyes "bueno bueno, tranquilo tío, que sólo estábamos llamando a un taxi" i tot això perquè voldria impressionar a la noia aquella que no coneixia de res, i que al final es va quedar sense taxi, perquè acabava torn i tornava a Coslada, la gent és gilipolles. Al final en vam trobar un i ja està, ens vam acomiadar de la companya d'estiu, que ella continuava fins a Vallecas, i nosaltres cap a Alcorcón.

Al final vaig arribar a casa sobre 4:30, després de trobar aparcament relativament a prop de casa i a aquelles hores. Va estar bé el sopar, em va agradar, els recomano els sopar de nadal d'empresa, o del que siguin, mentre la companyia sigui bona, tant fa.

divendres, 1 de desembre de 2006

Sopar de nadal

Demà tinc el sopar d'empresa de Nadal. No és que no en tingui ganes, però no sé, se'm fa una mica absurd, tot i així hi aniré. S'ha de tenir en compte que no hi anirà el tio que no suportem, ha marxat fora de Madrid amb els seus 35 amics... ai no, perdó, amb els seus 15 amics... ai no, perdó un altre cop, finalment amb els seus 3 amics... jolin tu, si perd amics aquest, que en una setmana n'ha perdut 32.

En fi, anirem a un restaurant brasiler on hi ha una senyoreta que és animadora que té un cos, i es mou d'una manera que anima a tothom. Música brasilera de fons tocada en directe per una orquestra, buffet, carn servida en unes espases molt rares directament a taula, tot plegat per 26 € + IVA, begudes a part. La veritat és que no és massa barat, però un cop a l'any no fa mal, i ja tenien ganes d'anar-hi que l'any passat no hi van poder anar. Serà la segona vegada que hi vagi a un sopar d'empresa, l'any passat hi vaig anar a una sense estar contractat per l'empresa. En aquests sopars no sé que s'hi acostuma a fer, però en algunes els jefes, que al sopar no ho són, acostumen a desmadrar-se més que els empleats, tot un exempe a donar.

Tots els del departament menys el nomenat abans, i gent que hi ha estat, entre elles la meva companya d'estiu, que avui l'he vist també, està molt guapa. Malauradament parlarem de feina, almenys jo intentaré que no, parlarem del nomenat abans, jo almenys no, i després sortirem per allà, no sé ni que hi ha.

En tornar faré de taxista, perquè hi aniré en cotxe, i portaré una companya que també viu a Alcorcón. Tots beuran i s'emborratxaran, espero que no gaire, menys jo, que conduiré, ja és hora de portar de farra nocturna per Madrid el C3, i a veure si el rento una mica que està de cagadetes d'ocellet al morro, so guarros, i això que només el vaig tenir un dia sota els arbres, que l'endemà el vaig canviar de lloc, i amb sort, perquè sinó se l'emporta la grua per rodar una escena de la sèrie de l'hospital aquesta de telecirco.

Demà demà, doncs, de sopar. Segurament ara molta gent ho farà, aquesta és l'època dels sopars de nadal, tant sigui d'empresa o potser també d'estudiants. Algú anirà a algun sopar d'aquests?