dilluns, 4 de desembre de 2006

Interior a l'aire lliure - Tristes plantes

Relat patrocinat per "La Cambra Fosca" de l'Onix i "Relats Conjunts".

Era un matí gris. Eren a la terrassa del petit jardí que tenia la casa, com que el sol escalfava tenien unes cortines posades. En Tomàs estava segut, estirat a la cadira i mirant la tele. Enfront hi havia la Susanna, la seva dona, prenent el cafè que acabava de fer-se. Tenia el cap ajupit enfront la tassa, movent la cullera mentre barrejava la sacarina. Estava trista, la seva cara mostrava aquesta tristesa. No estimava el seu marit, potser fa molts anys, quan eren joves, li va estimar en algun moment. Ara no, ara no l’estimava. No només no l’estimava, sentia fàstic, por, es trobava indefensa i sola. Des que els fills havien marxat de casa, no tenia amb qui parlar, amb qui relacionar-se, pràcticament no tenia vida social. Des de la nit de noces, havia patit maltractaments, però ningú mai se n’havia adonat, ni els propis fills. Ho portava tot en silenci.

Després de prendre’s el cafè, es va aixecar de la cadira.

-On vas?

-A la cuina, a deixar la tassa. Vols alguna cosa?

-No, només que t’apartis del mig, que no veig la tele.

Ella va cap a la cuina. Mentre està rentant la tassa ell crida.

-Susanna, vine.

-Què vols?

-He dit que vinguis.

-Però què vols? Estic fent coses.

-Que vinguis d’una puta vegada.

Ella es resigna, i va a la crida del marit que no estima. Quan surt a la terrassa, el veu ajupit, buscant alguna cosa en els calaixos d’un petit moble.

-Què busques?

-On vas deixar l’encenedor que tenia en aquest calaix?

-Jo no ho sé, jo no l’he...

-He dit que on l’has deixat! – cridant.

-I jo et dic que no ho sé, jo no l’he agafat! – també cridant.

-T’atreveixes a cridar-me? Ets una desagraïda.

En aquell moment li clava un cop de puny a la cara, llençant-la al terra, sobre les plantes que adornen i volen donar una mica de vida aquell jardí trist i gris i que ella s’esmera tant a cuidar. Per ella, cuidar aquelles plantes és pràcticament l’única cosa que l’alegra, veure com creixen, regant-les quan cal. Però el seu pes en caure sobre les plantes, trenca els testos, i deixa la sorra de la planta estesa pel pis. Adolorida, fa mitja volta i es troba amb tot això. Dels seus ulls comença a sortir una llàgrima. No plora pel cop, plora per la planta a la que tant de temps l’havia dedicat.

-Recull tot això mentre vaig a pixar. Ho vull net.

-Sí, ara mateix ho faig.

Quan entra al lavabo, ella s’aixeca. La llàgrima que cau, se la seca amb la mà. Es va a la cuina. Ell llavors surt del lavabo, va a la terrassa i no veu ningú.

-Estàs sorda o què? Què t’he dit que facis? M’estàs tocant els collons ja, i n’estic fart. On t’has ficat?

No apareix ningú, ell es posa cada cop més nerviós.

-Surt d’on siguis desagraïda. Així pagues tot el que faig per tu? No fent cas del que et dic que facis? Doncs jo a aquesta casa sóc Déu, i si no fas el que et dic et penediràs.

Nota alguna cosa darrere d’ell i fa mitja volta. En fer-ho és ella amb la paellera. No li dóna temps a reaccionar i li fot un cop al cap fort que el deixa al terra.

-Què fas mala puta? Ara veuràs, ara sabràs qui sóc.

-No Tomàs, ara sabràs tu qui sóc jo.

Ell la mira espantat.

-M’has pegat, m’has humiliat, m’has violat. Avui m’has destrossat el que més m’estimava d’aquesta casa que eren les meves plantes.

-Què pretens fer?

-M’ajudaràs amb les plantes a partir d’ara.

Seguidament de dir-li això, li fot diversos cops al cap amb la paellera.

3 mesos després

Sona el telèfon.

-Hola mare.

-Hola filla. Com estàs?

-Bé, però digue’m, com estàs tu. Com portes la desaparició del pare?

-Regular només filla, regular. Va marxar a per tabac i no va tornar. L’estan buscant però no crec que el trobin amb vida.

-No et sents sola a casa? Si vols pots venir a casa meva.

-No filla, gràcies. Estic entretinguda amb les plantes. Precisament en desaparèixer el teu pare, vaig trobar un adob que li va genial per créixer. Tranquil·la, no pateixis.

En penjar el telèfon va continuar amb les plantes. Acabava de comprar una, ja ho tenia preparat, però faltava una cosa. Va anar al congelador, i d’una bossa va treure una mà humana.

-Aquesta ja no et servirà per pegar-me. Per fi m’estàs ajudant, Tomàs.


Ara una mica d'explicació del "Per què" d'aquest relat, de com ha sortit. Doncs la primera cosa que em va venir al cap en veure el quadre i veure al paio aquell allà estirat a la cadira, ja em va venir al cap una mica la imatge de marit que no fa res a casa. Després em vaig fixar en la cara d'ella, i no sé perquè així a l'ordinador no es veu gaire bé, però em feia l'efecte que tenia cara una mica trist, i així va sortir el principi. Tot la resta ja va sortir d'una manera més espontània. Les plantes que hi ha al costat em van ajudar a donar un argument al relat.

Tot i que al quadre surt com una casa gran, jo m'he imaginat una casa com unes que hi ha al districte de Fuencarral de Madrid, que són cases bastant petites, tot i tenir dos pisos, i que tenen un mini jardinet, molt petit. Són cases molt acollidores tot i ser petites, m'encanten, a més que on es troben aquestes que dic hi ha les vies del tren cap al nord.

També han escrit un relat sobre el quadre la Williams, en Barbollaire, en Prop de 40, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Elur, l'Alepsi, la Imma, la Jane, vullunfestuc, Marcus (Blogbuster) i el Gatot.

14 comentaris :

Alepsi ha dit...

Publicat 04/12/2006 a 22:54:

Què dur, Laprí... :s
M'ha agradat molt!!! Molt! Sobretot el desenllaç! xDDDD

Alepsi ha dit...

Publicat 04/12/2006 a 22:59:

Perdó, que he enviat el comentari massa ràpid... xDDD
Anava a dir que ja és ben veritat que moltes vegades tolerem en nosaltres mateixos certes coses que ens fan mal, però quan ens toquen allò que més estimem... podem arribar a ser fatals...

onix ha dit...

Publicat 04/12/2006 a 23:15:

jajaja això és com Tomates verdes fritos Molt be!!!;)***

Laprí | David ha dit...

Publicat 04/12/2006 a 23:34:

I tant que es pot arribar a ser fatal, no sé en tot cas si cal arribar als extrems del que he escrit.

No he vist la peli Onix, però em sembla que em sona una mica.

No sé, no l'acabo de veure així massa bé. Pot ser que el haver-lo escrit íntegrament a la feina ha tret del meu interior els meus instints més foscos xD però ja fet, fet està.

barbollaire ha dit...

Publicat 04/12/2006 a 23:34:

Ben original Laprí!!! M'agrada!

Pd40 ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 01:30:

Uf, molt dur el relat. A mi que em portava bon rollo aquest quadre i no he posat cap mort :)
Molt bé!! Felicitats Laprí!!

Laprí ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 07:53:

Es pot saber per què em pregutnes d'on em surten a mi els relats? hahahhaha i tu???

Molt bé!! L'adob aquest deu ser fantàstic... Els productes orgànics -i més si són d'animals com aquest- sempre són eficients.

; )
molt bé!!

Laprí | David ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 10:16:

Gràcies Barbollaire, el teu també és molt original.

Ai Pd40, algú havia de ficar els morts pel mig xD

Els productes orgànics són genials per a les plantes, Laprí??? Uhh, i ara amb quin nom signo jo? xD

adagio ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 17:18:

bua que dur tio.. mola! xDD

vullunfestuc ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 17:53:

Mmmmmm, a partir d'ara miraré els jardins frondosos amb altres ulls.

imma ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 17:54:

ostres! jo tb me l'he imaginat trista aquesta dona, però... no el meu relat no és tan dur com el teu. :)

Laprí | David ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 20:03:

És dur adagio? sí, una mica xD

vullunfestuc, ves a saber el que s'hi amaga, als jardins frondosos

imma, és que jo crec que fa cara trist, o almenys és la sensació que a mi m'ha donat en veure el quadre, d'aquí el relat que m'ha sortit, potser una mica gore al final, però què hi farem :D

williams ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 21:25:

ai senyor... aquest comentari

Es pot saber per què em pregutnes d'on em surten a mi els relats? hahahhaha i tu???
Molt bé!! L'adob aquest deu ser fantàstic... Els productes orgànics -i més si són d'animals com aquest- sempre són eficients.
; )

és de williams, no de laprí. Evidentment

elur ha dit...

Publicat 05/12/2006 a 23:29:

M'agrada :)
Hem pensat més o menys el mateix, eh? ;)
Nanit! :*)