dimecres, 31 de gener de 2007

Als pobles tot se sap

La Clàudia va esclafir a riure i li va dir que ella l'ajudaria, que en podia estar ben segur i no hauria de patir per res.
Van pujar a les golfes , i allà Clàudia li va explicar el seu pla, el seguirien fil per randa. Li va fer un gest. I ell la va entendre. Va posar música perquè ningú no els sentís. Aquesta cançó:


—Aquests són els plànols de la casa, va dir ell. I els va estendre a terra.
Ella els va mirar, analitzant-los centímetre a centímetre... l'havia recorregut milions de vegades, però mai l'havia vist així, despullada i en dos dimensions.

Durant uns segons es va quedar mirant el dibuix d'una de les habitacions. De cop una llàgrima va començar a caure per la cara de la Clàudia, quan a la seva ment van venir els records de tot el que havia passat allà de petita, però ho havia de fer, l'havia d'ajudar.
-Escolta, que plores? - li va preguntar ell.

[Si en voleu saber més, aneu al bloc del Prop de 40]

5 comentaris :

Alepsi ha dit...

Olé David!!! Ben continuat!!!! ;)

Pobra Clàudia, perquè plora??? xDDD A veure si el pd40 ens ho explica! ;)

onix ha dit...

MOLT BE LAPRÍ!!! Quedara xuli eh;)**

Pd40 ha dit...

Ei, rebut!! M'ho hauré de currar, que la cosa no pot baixar...
Posar la música a blocat... ho intentaré.

kurtz ha dit...

; ) Més, més, més... Que divertit! Està quedant molt xulo!

Laprí | David ha dit...

M'alegro que us agradi. A veure que en surt de tot plegat.