dimecres, 28 de febrer de 2007

ZENv

Per fi he pogut utilitzar l'Mp3 que em vaig comprar a El Corte Inglés de Diagonal quan hi vaig estar fa més d'un mes. És aquest:


És el ZENv d'1 Gb, de la marca Creative. És petitó, cap sencer a la palma de la mà, i és també finet, no tant com els "aipod" però ho és. Reprodueix Mp3 i WMA, i també s'hi poden veure imatges en JPG. A la caixa ve amb una funda molt maca i suau per guardar-lo, a més de la cordeta per penjar-ho del coll, els cascos (és clar), i el CD amb programes i tal. No funciona amb piles, sinó que es carrega a l'ordinador al port USB.

La raó de que fins ara no l'hagi pogut utilitzar és senzillament perquè, el meu estimat ordinador no me'l reconeixia, i encara sort que el vaig provar a l'ordinador dels meus cosins de Santa Pola i vaig veure que allà funcionava, que sinó potser l'hauria canviat o tornat en veure que aquí no funcionava. D'aquí va venir el formateig que vaig fer diumenge. I a hores d'ara funciona. Me l'he portat a la feina ahir i avui, per escoltar-lo en els trajectes, i la veritat és que estic satisfet de la compra realitzada, tampoc necessito gaire més.


diumenge, 25 de febrer de 2007

Formateig

Com seria si a la vida es pogués formatejar de tant en tant? Com als ordinadors. Poder esborrar-ho tot, començar des del principi amb tot. Seria una gran solució o seria ser una mica covard? Potser formatejar del tot seria massa radical, però fer un mig formateig, aquest sí que podria anar millor, de fet és el que faré jo en un futur no gaire llunyà. Fer un formateig sencer a la vida és un pas molt important i significa voler trencar amb tot, absolutament amb tot, així que ja dic, jo almenys prefereixo un mig formateig, perquè guardes al disc dur tot el que has passat ja, i ho tens a mà per si alguna vegada necessites accedir-hi.

Bé, a tot això, que ara, en quant escrigui i publiqui això, vaig a fer un formateig de veritat, un de sencer, però al meu ordinador, així que si trigo a aparèixer (no tant, perquè a la feina tinc internet) serà perquè m'ha sortit malament, espero que no sigui així, ja veurem.

divendres, 23 de febrer de 2007

Relat ferroviari: Un futur sobre Bogies

Un futur sobre Bogies

Any 2115. El món és molt i molt diferent a fa només un segle. El català s’ha erigit com la llengua més parlada del món i la que es parla a tota la península ibèrica, i Barcelona com la capital mundial. Després del 2025 res no va ser igual. La península ibèrica es va dividir en fraccions, nom amb el que ara es coneixen el que abans es deien estats. Catalunya és la fracció més rica i tots volen tenir relacions amb ella. Washington ja no pot fer res si Barcelona no dóna el vistiplau. Renfe ja no es diu renfe, es diu renfa, i ara passen trens en hora punta cada 30 segons i a gran velocitat, a més, són trens del nou model ultracedeti, que tot i ser nous, estan fets a imatge i semblança a uns trens que hi va haver fa molts anys que es deien 446 i 447, perquè ara s’ha posat de moda lo retro. Les rates van desaparèixer de l’Éscuar Catalunya, que és com abans es deia plaça, ja que el català, abans de ser la llengua suprema, va rebre influències d’altres com l’anglès, ara en 5ª posició de llengües després del català, xinès, àrab i hacker.

Mentre que Barcelona ha avançat com mai, i a hores d’ara té 15 milions d’habitants només a l’àrea metropolitana, Madrid ha degenerat en un caós total. Pertany a la fracció Meseta, hi ha un assassinat cada minut, no hi viuen ni 100.000 persones, és un desert d’asfalt. Les ciutats del voltant, en canvi, s’han convertit en llocs preciosos de pau i tranquil•litat, amb no gaire població, però amb gran qualitat de vida. Ciutats com ara Alcorcó, Mòstols o Fonllaurada són les més riques de la fracció. A Madrid capital, només els voltants de les estacions de metro i tren són els llocs segurs, 500 metres més enllà d’aquestes no s’assegura la integritat física de les persones. Al revès que fa un segle, les estacions i l’interior dels trens, són, a tota hora, llocs segurs les 23 hores i mig del dia.

Havia anat a buscar a una persona a l’aeroport de Baralles. Les infraestructures són les mateixes que fa un segle, a l’igual que els trens. Quin dia ens treuran els Civia aquests tan vells que tenen més d’un segle? On s’ha vist avui dia que la informació de la propera parada la posin en una pantalla TFT? Des de fa dècades a Barcelona tenen trens amb ologrames que mostren mil i una informacions, això sí és modernitat. A Meseta no, tot i ser també renfa la que dóna servei aquí. El cas és que l’havia anat a recollir a la meva amiga. Al tren directe Aeroport – Xamartí – Atotxa no hi va haver cap problema.

-Doncs acaben d’inaugurar la tercera pista a l’aeroport de Montgat. S’han menjat cinc quilòmetres més de mar, però ha quedat molt xula.
-I el del Prat? Què tal està allà...
-Què tal està el què? Et refereixes a l’antiga T4 de Madrid? Creu-me, queda millor allà que com estava aquí. Va costar milions traslladar-lo fins allà, però ha valgut la pena, va fer bé Madrid de vendre-ho. D’altra banda, aquesta estació cada dia està pitjor Henri.
-Sí Hélène. Des que van treure totes les línies d’alta velocitat de Madrid, ja no ha tornat a ser la mateixa. Ara hi ha un escorxador de cucs a Porta d’Atotxa.
-Oh, què bo! Em portaràs al famós restaurant “Alcorcucs”? A la guia “Mixelón” té 5 estrelles.
-Oi tant!

Entrem al tren amb destinació Navalcarner. Passem les estacions d’Ambaixadors i Llacuna. Arribem a Aluix.

-Ei Henri, aquest no és el barri on hi ha el grup de resistència espanyol?
-Sí. És per aquest barri, diuen que viuen a les zones fosques, ja saps, 500 metres més enllà de l’estació. He escoltat que parlen entre ells en la llengua desapareguda que s’hi parlava.
-Mare meva Henri. Aquella llengua va desaparèixer en molt poc temps.
-En menys de cinc anys tot es va catalanitzar i ningú va saber mai perquè.
-Diuen que des que l’empresa de trens renfe es va canviar per renfa, un atac de catalanismes va envair el món.
-Això són llegendes urbanes, no te les creguis.

El tren surt. De cop s’atura entre Aluix i Les Àguiles a una estació morta que hi ha entre les dues.

-Vaja, aquí s’aturen els trens enmig del túnel? Això està pitjor del que pensava. I quina és aquesta estació?
-No sé... “Faniul”, no, “Fanllul”.
-No, crec que en la llengua desapareguda això sonava com la “h” de l’angles, més o menys “Fanjul”.
-Què complicada era aquella llengua.
-Eh, què és això que es veu per allà?

Una explosió ens sorpren dins el tren, i comença a entrar gent vestida de negre i amb armes que ens arracona a tots els passatgers del tren.

-Sois unos vendidos. Os vendisteis a los catalanes, que nos fragmentaron y destruyeron nuestra capital, nuestra nación, nuestra España.

No entenem gairebé res del que diu. Imaginem que parla en llengua desapareguda i que són del grup de resistència espanyol, perquè ha nomenat la paraula Espanya. Un dels passatgers del tren es dirigeix cap a ell.

-No ens faci res, sisplau. Som gent de pau.

El resistent li mira amb odi.

-Habla castellano, cerdo.

Li dispara i el deixa ferit.

-Madrid fue la capital del reino de España. El castellano fue nuestra lengua y la de toda España. Y ahora vosotros no la sabeis ni hablar. Lo pagareis caro.

Van a la cabina del conductor. Fa anys que els trens, fins i tot aquest tan antic, són automàtics, però tenen la funció “manual”. Veig a un d’ells fer coses, tocar botons, segons diu, el seu avi va conduir aquests trens. Introdueix un codi que canvia tot el que apareix a les pantalles, que ara estan escrites en llengua desapareguda. El tren es comença a moure, però sense aturar-se a les estacions, passa Les Àguiles, Quatre Vents. Sortim de Madrid i entrem al terme municipal d’Alcorcó, passant l’estació de Valderes. Però a l’estació central d’Alcorcó ens aturem, el semàfor està en vermell.

-Por qué no se mueve este trasto?
-Está en rojo, y el tren está totalmente bloqueado, no lo puedo poner en marcha.

Miro per la finestra un moment i comprovo que fora, l’estació està envoltada de policies. El líder del grup que ens té segrestats s’acosta, i amb molta violència agafa un viatger, obre una porta i apuntant-lo amb l’arma, crida.

-Le voy a matar. Los mataré a todos, catalanes de mierda.

Li fot un tret a aquesta persona i la tira a l’andana. Llavors ve de nou cap a nosaltres. L’Hélène s’agafa fort a mi, i jo l’abraço. Sé que no és moment de pensar-hi, però és que fa temps que n’estic enamorat, i aprofitant que ha vingut, li volia dir i demanar-li que visqués amb mi aquí, és que en aquesta època som més llançats que en el passat. I ara ens passa això, que podria significar la nostra fi per culpa d’un grup de gent que no accepta que tots han canviat menys ells, i que no poden obligar a que la resta siguem com ells volen, sobre tot quan són una minoria que està a punt de desaparèixer.

El líder del grup agafa l’Hélène del braç amb violència. Jo intento evitar-ho com puc.

-Deixa-la fill de puta.

La deixa i m’apunta a mi amb l’arma a la cara.

-Muy bien, primero te mataré a ti.

Noto com aquests són els meus últims segons de vida. Miro cap a l’Hélène, ella està plorant. Tanco els ulls, no vull veure res més. Escolto un tret, i després noto com un pes cau sobre mi. De seguida escolto molt soroll. Obro els ulls, potser és que l’extinta religió catòlica apostòlica romana tenia raó i el cel o l’infern existeix. Veig el lider caigut sobre mi, mort, i polícies al darrere. També veig l’Hélène plorant i dient el meu nom.

-Henri, Henri.

Quan em treuen el cos del líder resistent del damunt, ella m’abraça, està molt nerviosa.

-Tranquil•la Hélène, tranquil•la, que estic bé.

Sortim del tren. Ens porten a l’hospital, que està al costat, per comprovar que estem bé. Després d’això ens deixen marxar, anem cap a casa meva.

-Prenem alguna cosa per dinar aquí, i després et porto al teu hotel. Què et sembla?

Em mira fixament, comença a plorar, i m’abraça.

-M’has salvat Henri, m’has salvat. Et dec la vida.
-No, no em deus res. Va, seu que prepararé el dinar i...
-T’estimo Henri, t’estimo, i vull que visquem junts. Aquí, allà, on sigui, t’estimo amb bogeria i aniré on tu vagis.

No m’ho puc creure, ella també m’estima.

-Jo també t’estimo.

Les nostres cares comencen a acostar-se, la noto cada cop més a prop dels meus llavis i jo dels seus, fins que per fi...
... un fort cop em sorprén. Obro els ulls. El tren de rodalies que s’havia quedat atrapat en hora punta, ple de gent, al túnel entre Sants i Plaça Catalunya s’ha començat a moure després de gairebé una hora aturat per una avaria. No som al 2115, sinó al 2007, això sí, en un Civia. Tot ha sigut un somni. Però al fons la veig a ella, des de fa mesos, al mateix tren, a la mateixa hora, suportant les avaries del tren i les aglomeracions. S’haurà fixat ella en mi alguna vegada? És dirà Hélène? No ho sé, però als teus vint-i-vuit anys Enric, ja pots anar fent alguna cosa, no? M’hi acosto, m’hi acosto? Va, digues-li alguna cosa, va, de què malament va la renfe o jo què sé, inicia una conversa tonta, i a partir d’aquesta doncs ja veurem. Va, mou-te entre la gent. Ja hi sóc, ja hi sóc.

-Què malament va la renfe, ehh!

--------------------------------------------------

Aquesta història és 100% ficció i res no té a veure amb la realitat... menys les avaries de la ROSA (Renfe Operadora Sociedad Anònima... que no ho és, però actua com a tal)

dijous, 22 de febrer de 2007

Font de llum


Només cal un instant per atrapar tot el que desprèn la font, i per atrapar tot el que es mou al seu voltant, en llampades de llums que es mouen enmig de la foscor.

dimecres, 21 de febrer de 2007

Avui he fet de sardina

Avui, com a dimecres de cendra que és, s'ha enterrat a la sardina. Jo avui, per solidaritat, m'he volgut sentir com ella quan és dins la llanda. Com avui he anat a l'acadèmia, que és a la zona de Bilbao, doncs en tornar, en comptes de caminar fins a l'estació de Recoletos, doncs he volgut agafar el 37 d'autobusos, que va fins al "Puente de Vallecas", i que passa al costat d'Atocha, i clar, amb l'embolic que hi ha hagut avui amb la línia de Sevilla, doncs he anat a mirar per fora.

Però clar, Madrid i Barcelona, sempre competint, a veure quina és la millor, fins i tot en avaries. No tenien prou a Madrid amb això de la línia de Sevilla, que després de veure la que s'ha muntat a la línia del Garraf aquest matí, doncs han intentant superar-la, com? Línia 1 de metro tallada en tot Vallecas, toma ja. Ara fem un joc, estació de Bilbao, on és l'acadèmia, per on passa línia 1 i 4, i línia 37, que va al Puente Vallecas. Si fem la següent associació d'idees, veurem que si el 37 va on va la línia 1 de metro, i la línia 1 de metro no funciona a on va el 37, què passa amb el 37? Oh, sorpresa, tothom al 37. He esperat 40 minuts a agafar-lo, primer un s'ha passat directament la parada perquè no hi entrava més gent, i el segon que ha passat, anava tan ple, que m'he ficat per la porta de sortida, i és clar, no he validat el bitllet (uuuuu, et posaran una multa... que me la posin, l'estic esperant, vinga Espe, posa-me-la... que així et serà més fàcil arribar a fi de mes).

De fet he arribat a pensar que de veritat era la sardina que estaven incinerant, fins que algú ha cridat "abran las ventanas que nos freimos" ai quin fart de riure. I en arribar a l'avinguda ciutat de Barcelona, doncs he baixat, fet una sardina del tot, ben cremadeta... tindré bon gust? uohjó.

És que Madrid i Barcelona, no poden viure sense elles. Ara, a part de la putada que és que es foti la línia del Garraf i que hi hagi retards d'hores, ha sigut un punt veure per la tele l'estació de Sitges, amb gent que anava, o intentava anar a treballar, i els que tornaven de la festa. Joer, que bé que s'ho munten alguns.

diumenge, 18 de febrer de 2007

Anuncis breus

Regalo tasses de renfe-operadora. Pintades de color Pantone 2425, i serigrafiades amb la paraula renfe en color blanc, venen presentades en una caixa amb el logo de l'operadora de trens. Rebutjades per l'empresa renfe-operadora per no ajustar-se el color als seus gustos després de fer la comanda. Vàlides per esmorzar, prendre una tila, ficar-hi bolis, trencar-la en la cara de la parella quan ens posa les banyes, o els usos que cadascú en vulgui donar. Raó: aquí... apa.

P.d.: És maca, ehh (xD). El que passa és que jo ja en tenia una, i avui un amic me n'ha donat 15 més, i ja tinc 3 entre donades i reservades. En faré col·leció a aquest pas.

divendres, 16 de febrer de 2007

Relat ferroviari: Diari d'hora punta

Dos punts de vista diferents del que és l'hora punta a les grans ciutats.

---------------------------------------------------------

Diari d'hora punta: Edició Madrid


El diario de Francisco García Rodríguez, Paco pa’ los amigos.

Querido diario:

Hoy he hecho lo mismo que todos los días para ir a la oficina. Como sabes, vivo en Yuncos, porque si me tengo que comprar un piso en Sanchinarro o en Las Tablas, tengo que comer del cubo de la basura, y a mis hijos les tengo que poner pañales usados... aunque pensándolo bien, si les hiciera eso, quizás la comunidad me quitaría a los niños y mira, un gasto menos. Como cada día, he cogido el tren regional de las 7:54, que por arte de magia se ha convertido en el de las 8:15, parece ser que se estropeó un tren en Talavera y de sustituto han puesto un tren 20 años más viejo que el normal, y que debe tener algún agujero, que huele a diesel que no veas, o alguno que se ha tirado un pedo, también puede ser. Y para un día que me olvido la tarjeta de viajes, aparece el revisor y me pone una multa de 5 euros.

Llego a Fuenlabrada, y cojo el cercanías que viene desde Humanes. Parece ser que hay una avería, y el tren llega a los 7 minutos. Todo Humanes ya ha montado en este tren, así que me toca ir de pie, y apretado hasta la misma Atocha. Y te lo tengo que confesar querido diario, Atocha tiene un encanto, tan gris, tan sucia, tanta gente. Lo primero, no puedo bajar a la vía, porque hay un señor guardia que nos dice que como hay tanta gente abajo, que si bajamos más nos podríamos caer a las vías, y que ya ha habido amputaciones y muertos. Cuando me dejan bajar, consigo acercarme al límite del andén, porque ya me lo tengo estudiado y sé donde se abren las puertas, pero primero ha pasado uno de dos plantas y estos son diferentes.

Consigo entrar el último, pero como estoy medio fuera, la puerta al cerrar me da en el culo, y el tren no sale, la gente se pone algo nerviosa, pero a parte de empujarme hacia fuera e insultarme, no hacen nada más, si en el fondo son buena gente. Me echan y me espero al siguiente, que como es de una planta, consigo ponerme donde abren las puertas, pero como me tropiezo al subir el estribo, la gente me patalea y pasa encima de mi, pero al menos aquí consigo entrar, metiéndome en medio.

Durante el trayecto, debido a la cantidad de gente que hay, mi cuerpo toma una extraña postura, en forma de silla. Así, veo que una chica joven se acerca tanto a mí, que casi se sienta en mis piernas. Yo me encuentro muy a gusto así, hasta que en los balanceos que hace el tren antes de entrar en Recoletos, hago un mal movimiento y sin querer la toco el culo con la mano que tenía abajo. Se da la vuelta y me da una torta. Se provoca un revuelo en el tren, la gente, que es muy educada, me echa de una patada en la estación, incluso algunos me pisotean y me llaman cerdo, bueno, un mal día lo tiene cualquiera.

Consigo llegar a Nuevos Ministerios, ya llego 15 minutos tarde al trabajo. Salgo del tren y cojo el metro. Cuando llego a la línea 10, una voz femenina muy bonita avisa por megafonía, que por rotura de un tren en la estación de Gregorio Marañón, no habrá servicio de trenes durante un tiempo estimado de 15 minutos. Como no es mucho tiempo decido esperar. Me siento y espero. 115 minutos después viene un metro, parece ser que la megafonía se equivocó en el tiempo estimado de la avería, está lleno de gente, con lo que me tengo que esperar 5 más. Finalmente consigo llegar a Plaza de Castilla, y entro en Castellana 191, que es un edificio muy alto que está torcido y enfrente tiene otro que también está torcido. Como trabajo arriba del todo, tardo 10 minutos hasta que cojo el ascensor y llego a la oficina. 5 minutos después de llegar me voy, me han despedido. Vuelvo a casa, a Yuncos. En poco más de una hora llego, parece que ya se han arreglado todas las averías, he podido ir sentado todo el rato, ¡qué bien!

Así que, querido diario, este ha sido mi día. Ahora, me voy al jardín que tengo, a colgar una soga de uno de los árboles más robustos, y a ponérmelo en el cuello, porque mi mujer, que me han comentado que la han visto con un chico algo más joven en un coche, agachada en la entrepierna del chaval, imagino que se le habría caído algún boli, pues ella me ordenó que talara una rama del árbol, y imagino que con mi propio peso, ya que no tengo herramientas, pues la rama se caerá y no habrá más problemas. Un saludo, querido diario.

------------------------------------------------------

Diari d’hora punta: Edició Barcelona

El diari d’en Francesc Traver Albet

Estimat diari:

Avui no ha funcionat res. Renfe és una puta merda. Les putes obres de l’ave diuen, però ni ave ni polles. Més de 30 minuts esperant un fotut tren a Gavà, i que no aparegui, i per megafonia dient “renfe rodalies els avisa que...” tu puta mare, cabronassos, que sou uns fills de puta. Res, he agafat el tren, no passa res, l’he agafat, perfecte. I què em trobo en arribar a l’estació de Sants? Ningú, ningú que m’expliqui què ha passat, on són els de la xaqueta vermella, aquests que han posat, suposadament, per informar? Gairebé li foto un cop a un paio d’allà perquè volia... necessitava un justificant per a la feina, i no me’l volien donar, perquè deien que havien sigut coses alienes a renfe.

Ah, diari meu, aquí no ha acabat la cosa, agafo el metro, i mira, que amb la de gent que ha sortit de rodalies, s’ha petat tant, que hi ha retards, i els trens de la línia verda es quedaven aturats molts minuts en cada estació, i per megafonia l’únic que escoltava era publicitat de “civisme al metro”, tenen la poca vergonya de dir això? Sigueu cívics amb nosaltres, perquè us hem d’aguantar? És clar, he fet tard a la feina. M’han dit que no em passaran ni una més. Però en tornar igual, tot espatllat, he arribat a casa cremadíssim, puta renfe i puto metro.

I després ens diuen des d’altres llocs d’Espanya que ens queixem perquè sí, perquè volem, que no fem més que demanar. Segur que a Madrid mai passa res d’això, ni en rodalies ni en metro, perquè com que tot va cap allí, que després vagi la presidenta d’allà, la Espe dels collons, i digui les bestieses que diu.

Això ha sigut avui el meu dia estimat diari, menys mal que tu em comprens.

Prohibit què?

Per què sempre hem d'anar contra corrent en tot? Que algú m'ho expliqui.

5 d'agost de 2005 Segòvia

I ens quedem tan tranquils, oi? Una mica més i t'ho enganxen a la cara guapo/a.

-------------------------------------------------------

Per cert, no té res a veure, però l'altre dia vaig entrar a blocat per veure si hi havia algun spam al meu compte, i em vaig trobar amb això. I després veig que, per art de màgia, un article que vaig publicar el 24 de maig de 2006, es va reubicar a blocat el passat dia 12 a les 08:27, bé, sé que es pot triar l'hora en que es vol publicar, però no ho vaig fer jo, a aquella hora recordo perfectament que era al rodalies entre Atocha i Nuevos Ministerios. I ara m'entra el dubte, va ser un error de blocat, o algú ha entrat amb la meva contrasenya i ho ha fet això? Espero que sigui el primer i no pas el segon. I una altra cosa, com collons ara que fa mesos que no hi escric, arribo a ser el 5è entre els més populars? Jo, què estrany!!

dimecres, 14 de febrer de 2007

Què passa avui?

Avui és Sant Valentí, patró dels estafadors i estraperlistes. El que passa és que s'han agafat costums d'altres llocs, i també s'utilitza com a dia dels enamorats. Ara, resulta, que no ho sabia jo, llegint al Farlopa, que el veritable dia dels enamorats a Catalunya és Sant Jordi, mira tu. Per als que sempre diuen que El Corte Inglés ha inventat aquest dia a Espanya, tenen raó, en part, i és que no va ser l'ECI del senyor Ramón Areces el creador d'això, sinó el Galerías Preciados del seu cosí, el senyor Pepín Fernández, l'any 1948, amb l'argument de "el amor suelta los bolsillos".

La festa en sí té origen pagà, a Roma, en honor al déu de la fecunditat Lupercus. A mitjans del febrer, es reunien tots al mont Palatino, a la gruta on segons deien, en Rómulo i en Remo havien sigut amamantats per la lloba. Allà s'anaven de festa, primer sacrificant animals en honor del déu aquest, i després, els joves es vestien amb la pell de les bèsties, de nom "februa", que també és l'origen del nom del mes, i amb tot això recorrien la ciutat assotant amb unes corretges a les dones, perquè d'aquesta manera quedaven confiats en que el déu de la fertilitat les ajudaria. Al segle IV a.C. van canviar una mica les formes, i directament ficaven els noms de les noies en un recipient, i cada noi agafava un, i doncs el que li sortís, era la noia amb qui es podia divertir lliurement (aquest costum mola més). Més tard, al 270 d.C., l'emperador Claudio II va prohibir el matrimoni entre les tropes, però un bisbe, que es deia Valentí, va casar una parella en secret, sent després descobert, empresonat i martiritzat. D'aquí la fama del sant.

I d'on surt l'amor? Les persones tenen una sèrie de sustàncies que transformen l'organisme: endorfines, feniletilamina, dopamina, norepinefrina i oxiticina (sí, dins nostre tenim coses que es diuen així), que, tot i no ser tòxiques, poden matar un cor d'amor i plaer o de desil·lusió. El veritable enamorament es provoca quan el cervell produeix la feniletilamina, que és de la família de les anfetamines. Així, quan s'inunda d'aquest compost, el cervell segrega la dopamina, que és el que dóna la capacitat de desitjar alguna cosa i de repetir un comportament que dóna plaer. També segrega la norepinefrina i l'oxiticina, que a part de fer altres coses, és un missatger químic del desig sexual, és a dir, que la oxiticina te la empina (xD). A partir d'aquest moment, comencen a fer la seva feina els neurotransmisors, i llavors ja es pot dir que un està enamorat. Tots aquests compostos poden fer que dos enamorats puguin estar hores fent l'amor (uohjó ^_^) o puguin estar hores i hores xerrant, sense tenir sensació de cansanci o son.

Si l'amor acaba, podem menjar xocolata, que també conté endorfines que estimulen els centres del plaer, és a dir, que li pots dir a la teva parella si ho deixes "carinyo, et deixo per dos donuts fondant, que si li fico el dit al seu forat i me'l menjo a sobre gaudeixo jo, apa" no en preneu nota, és només un exemple (xDD). Hi ha frases que es poden utilitzar quan l'amor s'acaba, com "El amor es como la salsa mayonesa: cuando se corta, hay que tirarlo y empezar otro nuevo" (Enrique Jardiel Poncela dixit). I és que, el nostre organisme acaba fent-se resistent a l'atac d'aquestes sustàncies estimulants, i, per tant, la passió va desapareixent gradualment. És llavors quan apareixen les endorfines, que creen una sensació de seguretat començant una nova etapa. Per dir-ho d'alguna manera, la nostra parella és com una droga, i quan la perdem,
per la raó que sigui, patim perquè perdem la nostra dosi diària de narcòtics, i per a això no hi ha narcosales, tot i que, imaginant com seria una narcosala d'aquest tipus: "hola, vinc a rebre la meva dosi diària d'amor" "tingui, fiqui's a la cabina 3, i compte amb sobredosis".

Com a conclusió, doncs que avui us podeu regalar alguna cosa si voleu, celebrar-lo d'alguna manera, però que això no només ha de ser cosa d'un dia, sinó de cada dia, 14 de febrer, 23 d'abril, 16 de maig, 5 de setembre o 14 de novembre, per dir uns dies qualsevol del calendari, que tinc aquí al davant. I sisplau, no consumiu con borregos perquè avui sigui Sant Valentí, recordeu, avui ha de ser un dia més i punt, l'amor no té dates.

-------------------------------------------------------

Tot això no ha sortit al 100% del meu preciat cervell, embriagat (o no) de feniletilamina, m'he ajudat de l'amic wiki i google, tot i que els exemples sí són meus xD

dimarts, 13 de febrer de 2007

Dubtes de feina

Estic tonto últimament. Em sento diferent, trist, cansat, no sé. No tinc ganes de fer res, de treballar, m'esgota aquesta feina que tinc, cada cop que sona el telèfon suspiro, mentre em parlen els clients penso de tot, res bo, contra ells, sobre tot si insulten. Sóc indefinit, i de fet, treballar a aquesta empresa sé que em pot beneficiar per al futur, però el lloc on actualment em trobo cada dia em cansa més, i això que és de dilluns a divendres i l'ambient és més o menys agradable, però tant m'hi fa. No sé, vull esperar i aguantar, perquè ja dic que ser fixe aquí em pot ajudar per al futur.

Però, abans d'entrar aquí fa un any més o menys, vaig estar a punt d'enviar el currículum a una empresa que es diu Wagons Lits. Aquesta empresa és la que s'encarrega de tot el relacionat amb el personal de bord dels trens de llarga distància i alta velocitat. No sé, no em voldria precipitar, però podria provar a enviar el currículum aquí, només per veure què hi ha. Si veiés que la cosa no promet i que no m'interessa, sempre em quedaria Telecor, però clar, el que passa és que si marxés, no seria per quedar-me a Madrid, és a dir, que seria per fer-ho a Barcelona, bé, imagino que seria treballar en trens amb base aquí, no tinc ni idea de com va això, així que és un doble embolic. No sé, d'una banda m'agradaria, poder treballar en els trens, perquè m'encanten, però d'una altra, caldria veure'n les condicions.

En fi, que no sé, ja m'ho rumiaré, a veure què faig. Ara mentrestant doncs a esperar que arribin les 18:00 per marxar d'aquí fins demà.

divendres, 9 de febrer de 2007

Relat ferroviari: Estrella Galícia, última part

Estrella Galícia, 1ª part i 2ª part

--------------------------------------------------

...

De nou el silenci com a resposta, silenci sorollós de les rodes xerricant amb les vies. Així passen les hores. Són prop de les 4, i el tren surt de Burgos. L’Aaron està dormit, recolzat sobre la porta del lavabo. S’obre i ell cau, es fot un cop al cap, i es desperta. Obre els ulls i mira, veu la cara d’ella, de la Rebeca.


—Aprofitem les hores que ens queden dins el tren, Aaron.

S’aixeca i la mira als ulls. Li agafa la mà. Se’n van junts. Caminen per tot el tren, xerrant, rient, fent bromes. Passen Palència, Lleó, Astorga, Ponferrada. Passegen per gran classe, fent soroll perquè la gent es desperti. L’interventor els crida l’atenció. Per preferent, veuen cabines obertes, amb famílies dormint, nens agafats de les seves mares, recolzats als seients. Per lliteres, esquiven la gent amb insomni que hi ha als passadissos. El tren entra a Galícia, passa per O Barco de Valdeorras, A Rua Petin, San Clodio-Quiroga. Continuen junts. A Monforte de Lemos surten al carrer, aprofitant la llarga parada que hi fa. Seuen en un banc. Es queden abraçats. Saben que el temps se’ls està acabant. El tren torna a posar-se en moviment. Passa per Sarriá. La pròxima estació és Lugo.

—Ja estem arribant a Lugo.
—Sí. Aviat ens separarem Aaron.
—Per què no ho deixes i vens amb mi fins a Corunya?
—No, he de baixar aquí. M’has d’entendre.
—I què se’n farà de nosaltres?
—Doncs no ho sé... potser algun dia ens trobarem a Sitges.
—No entenc per què no vols que et doni el meu mòbil ni el meu msn.
—Perquè és millor així.

Finalment, l’Estrella Galícia arriba a Lugo. La Rebeca baixa a l’andana, l’Aaron es queda al tren. Puntual, cosa rara, surt a les deu i vint-i-quatre. S’acomiaden amb un simple “adéu”. Han passat les millors hores de la seva vida dins aquell tren, hores que mai no es tornaran a repetir.

El tren s’allunya de Lugo. L’Aaron decideix entrar a la seva cabina i tombar-se al llit. De les 5 persones que hi havia, en queden 2. Aconsegueix dormir una estona. Entre Lugo i Corunya només hi ha dues estacions, Curtis i Betanzos-Infesta. Trenta minuts abans d’arribar a Corunya, l’interventor desperta l’Aaron i li dóna el bitllet. Finalment hi arriba abans d’un quart d’una del migdia. L’esperen els seus tiets, amb els quals passarà dues setmanes.

....

Un any després, L’Aaron puja al tren de rodalies, a Passeig de Gràcia. Va amb la seva nòvia. Tornen a casa després de passar el dia a Barcelona. No hi ha gaire gent al tren. En arribar a Sitges, on viu ella, l’acompanya a casa seva.

—Ei, noi.

A l’estació algú crida l’Aaron. Fa mitja volta i la troba a ella, la noia de l’Estrella Galícia de fa un any, la Rebeca. La saluda, li fa un petó, li presenta la seva nòvia. Estan una estona xerrant, i abans d’acomiadar-se, es donen els números de telèfon, no com fa un any. Després, cadascú marxa pel seu lloc.

Aquell mateix dia a la nit, l’Aaron rep un missatge al mòbil. Diu “Jo també estic segura del que vaig començar a sentir per tu aquella nit, i que encara sento”. L’Aaron li truca.

—Rebeca.
—Digues Aaron.
—...

FI
Estrella Galícia per Lugo. Foto de la Ferropedia
------------------------------------------------------------------------------

Vull agrair a la Nur, per ser-ne la correctora ortogràfica. Moltes gràcies.

dijous, 8 de febrer de 2007

Relat Ferroviari: Estrella Galícia, 2ª Part

Recorregut del tren Estrella Galícia

Estrella Galícia: 1ª Part

-----------------------------------------------

...

A la cafeteria no hi és, a gran classe tampoc, ni a preferent, ni a lliteres. No pot ser, hi ha de ser, no ha sigut cap miratge. Busca i busca, fa diverses voltes pel tren, però el resultat és negatiu.

Una hora més tard, i en vista que no la troba, agafa un entrepà i una beguda, i se’n va a la cafeteria per sopar. Acaba de passar Lleida. Mentre mastega, comença a escoltar una conversa al seient del darrere, barrejat amb el propi so de la cafeteria i del tren.

-Lo estoy haciendo por ti Ivo. Voy hacia Lugo porque quiero verte.

Una estona de silenci mentre parla ell.

-¿Cómo que no hacía falta? A mí sí me hace falta, por eso ahora voy en el tren, para verte.

De nou una estona de silenci, l’Aaron escolta mentre menja. Està d’esquenes a la noia.

-¿Mañana vendràs a buscarme a la estación? El tren llega antes de las diez y media.

Silenci, que es fa més llarg que cap altre.

-Adéu.

Per fi penja. L’Aaron s’acaba l’entrepà. No ha tret res de bo, així que s’aixeca per marxar al llit.

-Ei, noi.

Ella és qui li crida. És la noia que estava seguda darrere d’ell. La que estava parlant per telèfon.

-Hola, vaja, ens tornem a trobar.
-No era gaire difícil. Vols seure?
-Ahmm... vale.
-D’on ets tu?
-Sóc de Sant Pere de Ribes, a prop de Sitges.
-Si? Hi vaig de vegades. Jo sóc de Vila-seca. Vaig a Lugo, a veure un amic.
-I vas sola?
-Bé, sí. En realitat els meus pares no ho saben, no els ho he dit. Es pensen que ara sóc amb una amiga i que em passaré tot el cap de setmana a casa seva.
-Però el coneixes, el noi aquest?
-No, serà la primera vegada que el vegi. L’he conegut per Internet – rebufa – Ara diu que no calia que hi anés. Des que li vaig dir, ha intentat per tots els mitjans que no hi anés.
-No vull ficar-me en les teves coses, però imagino que si has fet això, serà perquè d’alguna manera t’agrada.
-Doncs... sí.

Han seguit parlant durant molt de temps. Monzón, Saragossa. Explicant-se coses, coneixent-se millor. Durant hores. Tudela, Castejón. A la cafeteria tota l’estona. L’Aaron mai no havia tingut una conversa tan distesa amb ningú com amb aquesta noia.

-Ai – s’estira ella – On som Aaron? No m’he adonat de res... mira quina hora, però no tinc gens de son.
-Em sembla que la propera parada és Logronyo. Jo tampoc tinc son, ni ganes d’anar a la meva cabina.
-M’ho estic passant molt bé ara. Mai no m’hauria imaginat que trobaria algú a un tren amb qui fer petar la xerrada d’aquesta manera.
-Bé, jo tampoc. Tampoc havia fet un viatge així en els meus disset anys.

El mòbil d’ella sona. L’agafa.

-Si? Hola Ivo. ¿Por qué me llamas a estas horas? Podría estar durmiendo.

Ara ell respon. La cara de l’Aaron ha canviat d’expressió quan ha sabut que és ell.

-¿Qué? ¿Pero cómo te atreves a decirme esto ahora? Eres un cabrón de mierda.

La conversa a cada moment és més tensa. L’Aaron la mira preocupat.

-No, ahora no me vengas con estas. Yo voy hacia Lugo. Estoy ahora por Logroño. Mañana estaré allí. Hasta mañana. Adéu.

No ha deixat que continuï parlant i l’ha penjat. Acte seguit s’ha posat a plorar.

-Eh, no ploris Rebeca.

Però ella surt corrent. Se’n va a tancar al lavabo. L’Aaron la segueix. Toca a la porta.

-Va, surt d’aquí, aquell paio no et mereix. No sap el que es perd. I tu t’estalvies d’una persona com ell.
-Però és que... l’havia començat a estimar.
-Som molt joves, no sabem el que volem. No pots quedar-te aquí, queden moltes hores per arribar. Sisplau... surt.

L’Aaron s’aparta de la porta i se la queda mirant. Ella no surt. Es fixa en la porta de sortida, el tren està entrant a Logronyo. Són pràcticament les dues de la matinada. Ella continua sense sortir. Ell, cansat d’esperar dret, seu al terra i es recolza sobre la porta del lavabo.

-Saps? Abans t’he dit que no sabem el que volem, però crec que no he estat tan segur d’una cosa en la meva vida com del que estic començant a sentir per tu.

Rep el silenci com a resposta, però continua.

-Ara vaig a La Corunya, a passar uns dies... però després, quan torni a Catalunya, podem quedar... podem anar a la platja, a Sitges... M’agradaria coneixe’t una mica més, i que puguem passar l’estiu junts... si vols, és clar. Què me’n dius?

...

-----------------------------------------------------

Continua a l'última part

dimecres, 7 de febrer de 2007

Relat ferroviari: Estrella Galícia

Els relats ferroviaris, explicaran històries, coses quotidianes, d'altres no tant, on sempre de fons hi haurà el tren. Aquest és el primer.

------------------------------------------------------------------

ESTRELLA GALÍCIA


El tren Estrella Galícia al seu pas per Castelldefels. Foto vista a estrellarenfe.blogspot.com.es


El cotxe arriba a un quart de vuit del vespre a l’estació de Sitges. En surten l’Aaron i la seva mare. Venen des de Sant Pere de Ribes.

-Va, ràpid, mama, que no arribem.
-I qui en té la culpa? Si no haguessis esperat fins a l’últim moment per fer la maleta.

Per megafonia avisen que un tren amb destinació Sant Celoni està a punt d’arribar. Quan estan validant els bitllets, el tren apareix a la via. Corren ràpid, estirant de la maleta de qualsevol manera. Entren per un pèl.

-Bé, ja està fill.
-No, no està. Segons els horaris aquest tren arriba a Sants a les set i cinquanta-vuit, i el meu tren surt a les vuit, el perdré.
-Tranquil, que els trens sempre surten tard.
-No entenc perquè en comptes de pagar-me un bitllet d’avió em fas anar fins a La Corunya en un tren que triga més de setze hores a arribar-hi.
-Pel preu fill. I no et queixis que hem hagut de triar entre el teu germà i tu, a veure qui se n’anava. Tens sort que t’ha tocat a tu.

El tren de rodalies s’atura prop de l’estació de Sants.

-No l’agafo eh, no l’agafo.
-Va fill, fes-me un petó i en quant arribem surts corrent.

Entra a l’estació per la via 6, des d’on l’Aaron veu el tren que ha d’agafar, a la via 4. Obre les portes i puja les escales com un boig arrossegant la maleta.

-Fill, truca’m quan arribis – crida la seva mare.

Arriba a la planta principal. Busca a les butxaques el bitllet per poder sortir, però no el troba. Quan l’aconsegueix agafar, li cau al terra. El recull. Finalment el fica per poder sortir i dirigir-se a la via 4. Baixant per les escales cau juntament amb la maleta fins a l’andana. La locomotora pita avisant que marxa. L’Aaron es posa dret i corre fins a la primera porta oberta. Just a temps. El tren comença a moure’s en aquell moment.

Quan entra al passadís, la maleta li queda encallada, i ha de tirar d’ella perquè hi pugui entrar.

-Perdoni, sap on és el cotxe 33?
-Pregunta al interventor.
-I qui és l’interventor?
-Y yo que sé chaval. Búscalo.

Tanca la porta de la seva cabina de Gran Classe.

-Serà gilipolles el gordo aquest!

Continua caminant. Passa a un altre cotxe. És la cafeteria. Tot és molt car. Passa a un altre cotxe. Veu una noia jove amb roba corporativa de l’empresa operadora del tren i li pregunta.

-Perdona, on és el cotxe 33?
-És aquest.
-I el llit 16?
-Estàs davant la porta.
-Oh. Diós. Què inútil! Gràcies.

Obre la porta de la cabina i veu, en menys de 4 metres quadrats, 6 fustes que fan de lliteres, i 5 persones, cadascuna amb la seva olor corporal. L’Aaron obre la boca espantat.

Cabina de lliteres dels trens Estrella

-Odio la garrepa de la meva mare – pensa per a ell.

Deixa la maleta a la seva llitera, que és una de les dues que estan a la part de dalt, li posa un cadenat, i surt fugint. Agafa el telèfon i truca.

-Mama.
-Has tingut cap problema per arribar al tren?
-Sí, però més en tindré aquí. On m’has ficat? Això és un horror.
-Vinga fill, no siguis exagerat. I quan arribis a Corunya saluda els tiets eh.
-De la teva part – penja emprenyat.

Com que li fa fàstic la seva cabina i els companys de viatge, es posa a mirar el tren. Va al lavabo, entra dins i veu un zulo. El vàter es renta amb una palanca que es prem amb el peu, quan ho fa veu que en realitat és un forat que dóna a la via. Surt d’allà i se’n va a la cafeteria, l’únic lloc del tren que li sembla normal. Seu i juga amb el mòbil, no fa res més.

El tren s’atura a Tarragona, 54 minuts després de sortir de Barcelona. Després continua el viatge. Al poc s’atura a Reus.

Passats uns minuts, l’Aaron s’aixeca i va al lavabo. Ho ha volgut evitar, però el seu cos no pot aguantar fins Corunya. L'esgarrifa pensar que ha d’entrar en aquell zulo. Mentre pixa, pels moviments del tren es taca les mans, així que de seguida que acaba, es gira per rentar-se-les, però no surt aigua de l’aixeta. Surt cap a un altre lavabo, i quan està a punt de girar en una part del cotxe, es fot un cop amb una altra persona i cauen a terra.

-Diós, quin cop m’has fotut, seràs gili...

Davant d’ell veu una noia que s’aixeca i es queixa del cop.

-Disculpa’m noi, ha sigut sense voler, va, agafa’t.

Ajuda l’Aaron a aixecar-se. Quan es posa dret, s’acosta molt a la seva cara. Per un segon es queden mirant-se. L’olora, li agrada l’olor que fa. Ella gira la vista cap al lloc on s’ha donat el cop i l’acaricia.

-Ho sento molt. Ha sigut culpa meva que no he mirat bé.
-No, no et disculpis, si no m’ha passat res.
-Bueno, veig que estàs bé. Adéu.
-A... adéu.

Veu com marxa pel passadís. S’ha quedat embadalit només veure-la. I vol conèixer-la més, perquè sap que passaran moltes hores dins el mateix tren, segons fins on vagi ella. Així que es renta les mans per fi, i va a buscar-la.

...

--------------------------------------------------

Continuarà a la segona part.

dilluns, 5 de febrer de 2007

La cultura del centre comercial

Estic cansat, i avui volia quedar-me tot el dia a casa. No en volia sortir per a res, després de passar tota la nit fora d'Alcorcón. Però ja la setmana passada un amic em va dir que l'acompanyés a ell i la seva nòvia per comprar algunes coses per a la germana d'aquesta a ECI, aprofitant el descompte que tinc com a personal. La setmana passada vaig anar a Cercedilla, així que li vaig dir que no, que un altre dia. Doncs ha sigut avui. Què ha suposat això? Doncs estar tancat dins un centre comercial tota la tarda de diumenge, amb molta gent, per sort menys que un dissabte, però igualment insuportable.

Jo no tic problema a pagar amb la meva targeta coses per a que a altres els surti més barat, però és que després d'això, hem continuat per allà, entrant en botigues, i més botigues, i més botigues, des de les 17:00 fins a gairebé les 21:00. I veies gent amb bosses, i més bosses, i més bosses, consumint i consumint, tant fa ja que sigui el dia que sigui, ni els diumenges la gent pensa a sortir, no sé, a passar el dia a un altre lloc, no, apa, tots al centre comercial, amb els nens, i ja de pas, a esquiar a la pista que hi ha al centre comercial aquest en concret, com que no hi ha neu a la muntanya.

Per últim, ja han volgut menjar alguna cosa, però jo no, no en tenia ganes, només pensava per a mi "vull tornar a casa ja". És que no entenc la nova cultura aquesta que ha sortit d'anar a passar el dia al centre comercial, a un lloc tancat... bé, hi ha alguns oberts, com La Maquinista (em sembla), però tant fa, per mi tots són iguals, llocs tancats, on famílies senceres passen el dia allà, comprant, dinant, comprant, i sopant, i no els treguis d'aquí, no saben fer una altra cosa. Jo ho respecto, és clar, però no ho entenc.

dijous, 1 de febrer de 2007

"Ja no em tornaràs a trucar"

Avui he rebut una trucada, en principi normal, no tenia perquè ser diferent. El noi ha començat a explicar el que volia. El mòbil tenia un codi de desbloqueig que no el sabia i volia saber com accedir al que estava bloquejat. Li notava com apagat, parlant fluix, trist. He entès per què.

Quan estava explicant el que li passava, ha dit que volia desbloquejar el que tenia bloquejat, perquè el mòbil va ser de la seva nòvia, que havia mort fa una setmana, i que volia mantenir-ne el mòbil. Bé, és una informació que jo, certament no necessitava saber, però ja se sap que la gent per telèfon li agrada explicar les coses. Jo li he dit com es podia fer, amb un to de veu normal, i dient-li que apuntés perquè m'estava trucant des d'aquell telèfon.

Hi ha hagut un moment en que he dit més o menys "cuando le pida el código en el móvil de... en el móvil" aquests punts suspensius eren per dir "en el móvil de su novia". Com ja he dit, no era una informació que necessitava, però en dir-m'ho doncs ja m'havia quedat amb això al cap, i no sé, no he volgut nomenar en cap moment res personal d'ell, només he anat al tema del telèfon, explicant-li a poc a poc perquè ho entengués bé. A l'últim ja em feia cosa, perquè ell tenia la veu molt trencada, com ja he dit trist. I amb això ha finalitzat la trucada.

He penjat i he continuat amb lo meu. Però se m'ha quedat per dins també, quin interès tenia per veure'n les coses bloquejades? No crec que fos per si de cas tenia missatges d'altres, imagino, però potser sí perquè hi hauria l'últim missatge que ell li va escriure a ella, o fotos de tots dos, i no les voldria perdre. Bé, tant és. Simplement ho volia comentar, no tot tenen perquè ser trucades de gent insultant.