dissabte, 31 de març de 2007

M'agrada Polvoranca

La peste a l'edat mitjana va ser la causant que, al petitó poble de Polvoranca, desaparegués la vida. Era, coneguda per ser "Tierra fría y llana, pobre de leña y de pan, de vino mediana, de ganado no iba mal". Si no hagués desaparegut, a hores d'ara podríem estar parlant d'una altra ciutat més per aquí, però no és el cas. Al seu lloc hi ha un parc ben maco.

Situació del parc


M'agrada el Parc Polvoranca, de vegades vinc caminant fins aquí, per passejar i respirar tranquil·litat, és com tenir una espècia de Retiro a "tiro de piedra", però amb menys arbres. Caminant a bon ritme, des de casa meva, puc trigar uns 30 - 40 minuts. A Alcorcón es coneix aquest parc com "el lago", i és clar, té llac, sinó, quin sentit tindria? A més, té ànecs, que no són gaire freqüents de veure segons en quins llocs.


Però, d'aquell poble de l'edat mitjana que va desaparèixer, en queda una cosa, l'església de San Pedro. Bé, no li queda gaire la veritat. Aquesta era la seva lamentable situació fa dos anys.



I jo no crec en Déu, i odio la institució de l'església, però mira, que ja que es gasten milions en fer coses més tontes, que almenys l'haguessin mantingut una mica, quedaria maca i tot, allà enmig del no res, envoltada per la tranquil·litat que es respira al parc, bé, de fons alguns edificis, però és inevitable. Fa només 10 anys s'hi podia entrar encara, i ara, havent caigut la cúpula principal fa uns dies, no hi ha res a fer.

dimecres, 28 de març de 2007

Error gravíssim a Ventdelplà

Qualsevol persona, si ha vist el capítol d'avui de Ventdelplà, s'haurà pogut adonar de tal error, encara que d'aquest tema no en sàpiga res. Però és que a mi, quan ho he vist, m'ha fet aixecar-me de la cadira espantat. Ja sabia que la qualitat de les sèries d'aquí de vegades deixen molt que desitjar, però em pregunto si ningú es va adonar d'això a l'hora de muntar el capítol.

Tot ha anat tal que, la Dora i en Llibert han anat a buscar a la Berta a l'estació de tren, i ha sortit com arribava aquest tren:

Branca 8 de la sèrie 451, de dos pisos

Tot seguit s'han obert les portes i ha baixat gent del tren, han passat a un plànol de la Dora i en Llibert, i de nou han tornat a una imatge del tren, però llavors ha sortit això:

Unitat 069M-035R-070M de la sèrie 447, de pis únic

Quin error més gran, han posat un tren totalment diferent al que va sortir al principi, una 447 per una 451. És que quan va arribar la 451 no podien gravar el que després sortia amb la 447? És que no podien gravar com arribava la 447 a l'estació i així no posaven dos trens diferents? Quina chapuza, per favor!

Aquí queda recollida la meva queixa per un error que estic segur que han fet aprofitant la ignorància de la gent en aquests temes. Però senyors de Tv3, la gent no és tan ignorant, així que, per una propera vegada, revisin bé tot el gravat per evitar barrejar coses, perquè ja no és el fet de que la gent s'adoni o no, és que ha quedat com una autèntica chapuza. Ja he escrit a Tv3, mostrant-los la meva queixa perquè els hi quedi constància que algú almenys s'ha adonat d'aquest error.

P.d.: M'ha quedat molt seriós, però no era la meva intenció que quedés tan així xD

Actualització 29/03/2007 a la 01:00: He rebut resposta de Tv3, on em diuen, em comenten tal que:

Benvolgut Sr. Jiménez,

Moltes gràcies per fer-nos arribar la seva observació. La comuniquem a l'equip de producció de Ventdelplà.

Salutacions cordials,

Televisió de Catalunya

Servei d'atenció a l'espectador


I com he escrit als comentaris, ja podrien haver tapat el cartell amb el nom de l'estació, Sant Celoni, per un que fos així, hauria quedat millor i a més, els hauria quedat de conya:

Proposta creada per mi

divendres, 23 de març de 2007

Cursa entre trens

Tot i ser la velocitat punta dels Civia de 120 km/h, i la de les 446 de 100 km/h, en aquesta ocasió ha guanyat l'experiència de 18 anys sobre les vies, a la modernitat... apa, quina xorrada, ha guanyat la 446 perquè el maqui del Civia no l'ha posat a més velocitat, i ja està, anda que! xD

La cursa ha sigut gravada aquesta tarda arribant a l'estació de Villaverde Bajo (ja s'escolta quan ho diu la megafonia).


dimecres, 21 de març de 2007

Relats conjunts: Ashes

Aquí hi ha la idea que he tingut d'aquest quadre que s'ha proposat a Relats Conjunts.

Ashes-Misae, ets el mostre del cul gros, tens els pits petits, que ets una taula de planxar. I per molt que et maquillis, ja saps, "aunque la mona se vista de seda..."

-SHINOSUKE

Catacrock

dilluns, 19 de març de 2007

Bucle

Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge, i de nou comencem. Llevar-se, esmorzar, agafar el tren, arribar, treballar, dinar, treballar, marxar, arribar a casa, sopar, mirar la tele, dormir, i Sant tornem-hi. I tot i que els caps de setmana no segueixi la mateixa tònica, en aquests dies es repeteix fer el vago, així que seguim amb el mateix. No en sortim d'aquest bucle, s'acaba i torna a començar. Es fa pesadet estar sempre veient el mateix, o sinó proveu de mirar aquest altre bucle, ja veureu com cansa després de molta estona...

Doncs es pot fer un símil amb la vida, que tanta repetició cansa. I per molt que pensem "la meva vida no és un bucle" doncs ho sento, perquè ho és. Per mi, només aquell que pot decidir completament sobre totes o la majoria de les seves decisions, no viu en un bucle, a no ser que ell mateix decideixi viure-hi. Així són les coses ara. Algú en contra?

divendres, 16 de març de 2007

Relat Ferroviari: "Pasteleo" al tren.

Uhmm, m’adormo, m’adormo... no... sí... no puc dormir. Després d’un dia cansat a la feina, almenys fer una becaina en tornar al tren és un petit plaer. En canvi avui no puc, per culpa de la parella aquesta que tinc enfront.


-Quantes parades falten carinyo?
-Dues amor meu, dues.

Precisament dues, les mateixes que a mi, a sobre tindré sort i viuran a prop de mi. Sort que fins ara no els he vist, almenys tots aquests anys he viscut en pau, però, i ara que ja els conec? Mira’ls, com s’agafen de la mà. Deixeu de fer-vos petons i de magrejar-vos davant de mi sis plau!

-Doncs hem de fer una altra festa igual que la de ma germana, que li va quedar genial.
-Però amb una diferència.

A veure què diu ell, a veure quina és la diferència.

-Que ara la protagonista serà molt més guapa.
-Ai cari, com t’estimo.

Apa, vinga, més petons, joer, i amb llengua i tot, la mare que els ha parit. Si se l’està ficant fins a la gola. S’empassarà també fins a la gola la seva...? ejem, ara em poso jo a pensar en això.

-Titutú: Pròxima estació: Sant Boi.
-Ara només queda una parada, amor meu.
-Sí... t’estimo, t’estimo molt.

Au, va, més petons i abraçades. Però per aquesta bestiesa heu de fer-vos tants petons i tanta cosa? Ara ja podria seure en un altre lloc, però ja, per 3 minuts que triga... i si em baixo aquí i vaig caminant? Va sí, sí... no, merda, ja han tancat portes. Bé, 3 minuts i s’acaba això.

-M’he comprat una cosa per a aquesta nit.
-Sí? I què és?
-Ja m’ho veuràs... i m’ho trauràs!

Quants anys farà que la meva dona no es compra una cosa perquè jo després li tregui... si al final els tindré enveja. Vaja, i ara li sona el telèfon al noi... oh, mira, ha penjat.

-Qui és amor meu?
-Ningú, s’ha equivocat.
-Com que s’ha equivocat? Qui t’ha trucat?
-T’he dit que ningú cari. Deixa-ho estar.

Ai cel sant, ja el que em faltava, una baralla. Digues-li qui cony t’ha trucat soplapolles!

-Dona’m el mòbil.

Apa, quina força té la tia, quina manera de treure-li el mòbil, gairebé se’l carrega.

-Qui és Olga?
-No... és una... saps que l’altre dia vaig anar a la biblioteca, te’n recordes? Doncs vaig anar amb un company... és una companya del curs... em voldrà demanar algun exercici d’alguna pràctica... ara estic amb tu, no li podia agafar el telèfon.
-Si? Doncs si només és una companya, què tal si la truquem i li preguntem quin exercici et vol demanar?
-No, no cal, ja la trucaré jo.
-No, no, ja la truco jo.

Per què no arriba ja el puto tren a l’estació. Merda, s’ha aturat, per què s’ha aturat? Que això no és renfe òstia. Joer, això cada cop es posa pitjor, i jo enmig... i ara què fa, ha posat el mans lliures, perquè ho escolti tot el tren o què?

-Dani, carinyo, per què m’has penjat el telèfon abans? Escolta, per a demà a la nit...
-Ehhh, Olga, millor et truco en un altre moment.
-No, Olga, no. Digues que passa demà a la nit.

Però per què no es mou el tren? Això no és normal. Estic per obrir les portes i baixar, que l’estació està aquí al costat. Són les 17:53, ja va amb 2 minuts de retard. Quina creu!

-Qui hi ha amb tu Dani?
-Mira, bonita. Tot un tren hi ha escoltant-nos, així que parla, què passa demà a la nit?

Què parli algú! Quina situació més incòmoda... vull baixar d’aquest tren. Posaré una denúncia a FGC per aquest viatge que m’estan donant per seguir aturats a la via.

-I ara que hi penso. Dani, amorcito, demà no marxaves durant tot el cap de setmana a una activitat del curs? No estaràs equivocat i es tracta d’una activitat amb la teva amiga Olga.
-Tutití: Senyors viatgers, per un embús a l’estació de Molí Nou, aquest tren romandrà aturat durant aproximadament 5 minuts. Disculpin les molèsties.

Mecagüen sa puta mare, seran, des de quan hi ha embussos a Molí Nou? No ha passat mai, fins ara, és clar... I aquests per cada moment que passa estan pitjor. Vull sortir d’aquí. Genial, ara parla la que és a l’altre lloc del telèfon.

-Escolta tu, zorra, el Dani està enamorat de mi. A més, jo li dono molt més plaer al llit que tu, que m’ho va dir. Folla de puta mare només amb mi, amb tu diu que li dóna més plaer fer-se una paja que follar amb tu. M’entens?
-Ets un fill de puta cabronàs.
-Que no, que això és mentida, no te la creguis.
-M’estàs dient mentidera Dani, si bé que m’ho vas dir ahir quan follàvem a casa meva.
-Ahir? És a dir, que aquella trucada a les deu de la nit tan urgent que no podia esperar segons tu, era per anar a follar amb la puta aquesta?
-Jo no... jo no.

Jo no, jo sí que no. Estic a punt de plorar, i la resta de la gent igual... merda, que han arribat a les mans. Quina òstia li està fotent la tia, fa por... Aiiiii! Serà puta, l’òstia que m’ha fotut a mi a la cara, i ni se n’ha adonat, ella aquí continua, podries demanar perdó. Oh, miracle, per fi es mou el tren, visca, visca.

-No et perdonaré mai de la vida això, mai. De mi et pots oblidar cabró.
-I de mi també, que si ara t’ha deixat la nòvia, ja no tens cap morbo pe a mi.

Apa, li ha penjat, normal. I aquesta, quina cara que li fa. Jo em tapo per si de cas, que no vull que em torni a fotre una òstia... Ai, per fi, per fi hem arribat, ja era hora, ja podré sortir d’aquest maleït tren.



-Nena, nena, escolta’m, perdona’m, jo no volia.
-Tu no volies? Té el que et mereixes.

Toma ja, quin cop de puny li ha fotut, i ara ella surt del tren. Millor que deixi un paio com aquest. Bé, jo també em baixo, que ja he patit prou... tot i que...

-Ets un fill de puta, toma cop de puny. El viatge que m’heu donat per la teva culpa, te’l mereixes per posar-li les banyes a la teva nòvia. Apa.

Què a gust que m’he quedat... però em queda una cosa.

-I aquest per l’òstia que m’ha fotut la teva ex. Apa, aquí et quedes.

Bé, almenys el viatge ha acabat millor de com ha anat. Apa, cap a casa, a patir ara amb la meva creu... la meva dona.

-----------------------------------------------------

Totes les fotos són de Bernat Borràs, de la pàgina Trenscat.cat

dijous, 15 de març de 2007

De febres i metges

Tenia cita a les 17:55, he entrat a 18:35, i a sobre es volien colar, "me toca a mí, yo soy de las 6" "ya, pero yo soy de menos 5". Oficialment el temps que s'ha de dedicar a cada pacient és de 5 minuts, però després depèn de cada metge, si ho compleix o no. Està clar que la meva metgessa no és d'aquelles. Amb mi, en canvi, no ha trigat ni 3 minuts a despatxar-me, serà que no tinc conversa per donar-li, que vaig directe al gra "me duele la garganta, y esta mañana tenía 38,5º de fiebre" explícit, m'ha ficat el pal a la boca, m'ha fet respirar fondo 3 vegades, i apa, "es faringitis, tómate estas pastillas, 2 cada 6 horas" i abans que m'acabés de despatxar "ehhh..." "no has ido a trabajar" "pues no" se l'ha vist avispada, sense dir-li jo res ho ha endevinat, i apa, al carrer.

Normal que amb mi trigui tan poc, jo no sóc com aquelles iaies que van cada dia a explicar-li a la metgessa que la seva neta s'ha casat, o que l'han fet besàvia, i ja de pas, que li faci unes quantes receptes de tercera edat per a medicines que no són per a gent gran, bé, això últim no crec que es faci, perquè no seria molt legal, ves a saber.

Com que, per sort, visito poc el centre de salut, he trobat coses diferents, com noves sales de consulta, construïdes enmig de les sales d'espera, uohh, o aquella nova consulta sota les escales, on crec que van els immigrants. Ara que hi penso, l'espai de sota l'escala l'utilitzaven fa anys per al material de neteja, quina forma de reutilitzar l'espai tu.

Com que tot va tan bé a la comunitat de Madrid, crec que podrien fer més centres de salut per evitar fer pegats als que ja existeixen, ja que estan construint ara 7 hospitals que han d'estar acabats i inaugurats abans del 27 de maig (eleccions) doncs no els hi costarà tant de fer alguns centres d'aquests... ah, no, se m'oblidava, que els nous hospitals són construïts i seran gestionats per empreses privades com ACS. Ara recordo que el d'Alcorcón va ser el primer hospital que es va crear així. És veritat, que el seu director general és economista, i que estava molt satisfet que l'hospital estava sent rentable, anda mira tu què bé, però després contagia a diverses persones amb Hepatitis C, i només demana perdó, això sí, uns quants mesos després de quan va passar.

Bé, al final, un dia sense anar a la feina, que mira, tot i ser perquè he tingut 38,5º de febre, ja s'agraeix de tant en tant.

dimarts, 13 de març de 2007

Un parell de fotos

Aquest diumenge vaig anar a fer un voltet. Heus ací unes fotos que vaig fer amb el mòbil a Parla. Són dos trens del model Civia. No sé si ho he explicat, però m'he proposat muntar en tots els trens d'aquest model que surtin. Tenint en compte que n'hi haurà més de 200, em queda feina per fer, però mira, com que encara n'hi ha pocs, pel moment és fàcil de fer-ho. Ja sé que la gent pensarà "quina bestiesa, no hi haurà res millor a fer" però a mi ja m'agrada això. A més, pel fet d'agafar els 4 trens que donaven servei a aquella línia, vaig passar per Atocha 3 vegades.




divendres, 2 de març de 2007

Relat Ferroviari: L'últim viatge junts

L'últim viatge junts

-Quan ha sigut?

El telèfon estava donant males notícies. La Raquel va marxar correns cap a l’estació de Sants.

-Quin és el pròxim tren que surt cap a Alacant? – pregunta a la persona de la taquilla.
-El pròxim... a veure... a les sis. És l’Euromed.
-Molt bé, doni’m un bitllet per a aquest.

Foto de Bernat Borràs, de Trenscat

Va esperar seguda una estona.

-Euromed, destinació, València i Alacant, via 4. Preguem els senyors viatgers, s’adrecin al punt de recepció.

S’hi va adreçar. Als 10 minuts va entrar al tren. Ho va fer al cotxe 7, plaça 13D. A les sis va començar el viatge. Ella mirava per la finestra tota l’estona. El mar a les costes del Garraf prenia un color diferent a aquestes hores de la tarda d’un dia de març. Els pensaments d’aquella època tan feliç que van viure junts la feien plorar. Se sent culpable de la mort d’en Pau. Va ser ella qui va trencar la relació, tot i seguir estimant-lo. Encara no sap perquè ho va fer.

-Me’n vaig a Alacant. He demanat el trasllat. Crec que és el millor per a tots dos.

Uns dies després ell va marxar. La Raquel es va ensorrar, però ho entenia. Ella havia pres una decisió, d’aquelles que un no sap mai perquè les pren, però que igualment ho fa. Va intentar refer la seva vida sentimental amb altres homes, però no se’n va sortir mai, perquè encara l’estimava a ell, en Pau.

-Tingui.

El viatger que estava segut a la plaça del costat li va donar un mocador.

-Porta plorant des de fa bastant, i no s’ha netejat la cara de llàgrimes, tingui.

Ella el va agafar.

-Gràcies.
-Fins on va?
-Vaig fins Alacant.
-Doncs com es passi així tot el viatge arribarà deshidratada. No té ganes de parlar una estona?
-No, gràcies, però millor no...
-Va, no faci això. Pensi que queden 4 hores per arribar fins Alacant.

Ella no volia parlar. Ell no li volia insistir, per no semblar pesat. Uns minuts després es va aixecar. Ella va continuar seguda, ni tan sols se’n va adonar que va marxar. Després de passar Tarragona, ja de nit, ella es va aixecar per anar a la cafeteria, a prendre alguna cosa. Va demanar una til•la.

-Hola de nou.

L’home d’abans era allà, a la cafeteria. Va aprofitar per entaular conversa, ara que estava més distesa. Li va explicar una mica com va ser la relació amb en Pau. Van estar junts durant més de 5 anys. Diuen que l’amor dura poc, que el que hi ha després ja no és amor, que és confiança, però ella sempre havia sentit passió per ell. Quan estaven junts, se sentia com en un estat de febre que tota persona gaudeix quan ho viu i anhela quan no la té. La intimitat, la tendresa, el compromís que tenien entre tots dos, tot això va acabar el dia que ella, inesperadament i sense raó aparent, li va deixar.

-Estava passant per una mala època. A la feina estava molt estressada, la meva mare va morir repentinament per un càncer fulminant, i al final ho vaig pagar tot amb ell.
-Però si li seguia estimant, per què no va tornar-hi després?
-Perquè no m’atrevia ni a mirar-lo a la cara. Com li podia demanar després que tornéssim a estar junts?
-Però així l’únic que va aconseguir és fer mal als dos. Li hauria d’haver dit. Estic segur que ell hauria tornat amb vostè.
-Com en pot estar tan segur?
-Perquè jo ho hauria fet.
-Ja, però cada persona és diferent.
-Sí, però sé que no hauria sigut així. Estic totalment convençut que hauria tornat amb vostè.

Ella li va continuar explicant més coses. Quan ell va marxar a Alacant es va ensorrar. I encara més, quan va saber que tenia parella i s’anava a casar. Estava convidada a la boda, però no tenia intenció d’anar-hi. No volia veure com l’home a qui encara estimava s’anava amb una altra.

Després d’una llarga estona a la cafeteria, van tornar als seus seients. Eren ja les 9 de la nit. El tren estava aturat a l’estació del Nord de València. Tot i que quedaven dues setmanes per a falles, la ciutat ja començava a agafar ambient festiu, sobre tot avui que era dissabte.

-I vostè què fa? No m’ha explicat res. Va a Alacant de vacances?
-No, vaig per quedar-m’hi, per a sempre.
-Per a sempre... això sona molt radical. És per feina, família...?
-Podríem dir que és una obligació, m’han dit que hi he d’anar, i no tenia més remei.

L’Euromed va arribar a l’estació d’Alacant – Terminal a les 22:40.

-Bé, jo agafo un taxi per anar al tanatori.
-Jo també hi vaig.
-Vostè també? No deia que venia aquí per una obligació?
-Sí, i la meva obligació està allà.

Van agafar junts un taxi, fins al tanatori. Estaven en silenci, però es va trencar un moment.

-Encara l’estimava. No la va deixar d’estimar mai.

Ella li va mirar, però no va dir res. Van continuar en silenci. A l’entrada del tanatori hi havia familiars i amics. El pare d’en Pau va reconèixer a la Raquel i la va portar fins a la sala on hi era ell. Li va dir al seu acompanyant que l’esperés, que no trigaria a tornar. Ella va entrar a la sala, va donar el condol a la seva mare, a la seva germana, i també a la seva promesa, a la que veia per primera vegada. Les llàgrimes van començar a relliscar per les seves galtes. Llavors es va girar per veure’l a ell, per veure’l per última vegada. En aquell moment un calfred li va recórrer tot el cos. No s’ho podia creure, era ell. Va sortir correns de la sala, a l’entrada del tanatori. Havia desaparegut, aquell home que l’havia acompanyat des de Barcelona fins allà mateix al tren, ja no hi era.

-Eres tu, eres tu – parlava per a ella – m’has acompanyat fins aquí. No t’havia reconegut, però eres tu, Pau.

Plorava d’emoció i d’alegria, de saber que havien tornat a estar junts després de tants anys, i també de saber que encara l’estimava, que sempre ho havia fet. Va tornar a la sala on hi havia el cos d’en Pau, es va acostar a la mampara, i es va quedar mirant-lo.

-Ja ho saps que jo encara t’estimo, i que t’estimaré sempre.

L’endemà de l’enterrament, la Raquel va tornar a Barcelona, de nou en l’Euromed. A les 9:25 va sortir el tren de l’estació d’Alacant – Terminal. Ella va seure a la plaça 4C del cotxe 8. La plaça 4D es va quedar buida físicament tot el viatge, però la Raquel es va sentir acompanyada durant tot el trajecte. A partir d’aquell dia, aquell tren, l’Euromed, es va convertir en el seu lloc de trobada.