divendres, 2 de març de 2007

Relat Ferroviari: L'últim viatge junts

L'últim viatge junts

-Quan ha sigut?

El telèfon estava donant males notícies. La Raquel va marxar correns cap a l’estació de Sants.

-Quin és el pròxim tren que surt cap a Alacant? – pregunta a la persona de la taquilla.
-El pròxim... a veure... a les sis. És l’Euromed.
-Molt bé, doni’m un bitllet per a aquest.

Foto de Bernat Borràs, de Trenscat

Va esperar seguda una estona.

-Euromed, destinació, València i Alacant, via 4. Preguem els senyors viatgers, s’adrecin al punt de recepció.

S’hi va adreçar. Als 10 minuts va entrar al tren. Ho va fer al cotxe 7, plaça 13D. A les sis va començar el viatge. Ella mirava per la finestra tota l’estona. El mar a les costes del Garraf prenia un color diferent a aquestes hores de la tarda d’un dia de març. Els pensaments d’aquella època tan feliç que van viure junts la feien plorar. Se sent culpable de la mort d’en Pau. Va ser ella qui va trencar la relació, tot i seguir estimant-lo. Encara no sap perquè ho va fer.

-Me’n vaig a Alacant. He demanat el trasllat. Crec que és el millor per a tots dos.

Uns dies després ell va marxar. La Raquel es va ensorrar, però ho entenia. Ella havia pres una decisió, d’aquelles que un no sap mai perquè les pren, però que igualment ho fa. Va intentar refer la seva vida sentimental amb altres homes, però no se’n va sortir mai, perquè encara l’estimava a ell, en Pau.

-Tingui.

El viatger que estava segut a la plaça del costat li va donar un mocador.

-Porta plorant des de fa bastant, i no s’ha netejat la cara de llàgrimes, tingui.

Ella el va agafar.

-Gràcies.
-Fins on va?
-Vaig fins Alacant.
-Doncs com es passi així tot el viatge arribarà deshidratada. No té ganes de parlar una estona?
-No, gràcies, però millor no...
-Va, no faci això. Pensi que queden 4 hores per arribar fins Alacant.

Ella no volia parlar. Ell no li volia insistir, per no semblar pesat. Uns minuts després es va aixecar. Ella va continuar seguda, ni tan sols se’n va adonar que va marxar. Després de passar Tarragona, ja de nit, ella es va aixecar per anar a la cafeteria, a prendre alguna cosa. Va demanar una til•la.

-Hola de nou.

L’home d’abans era allà, a la cafeteria. Va aprofitar per entaular conversa, ara que estava més distesa. Li va explicar una mica com va ser la relació amb en Pau. Van estar junts durant més de 5 anys. Diuen que l’amor dura poc, que el que hi ha després ja no és amor, que és confiança, però ella sempre havia sentit passió per ell. Quan estaven junts, se sentia com en un estat de febre que tota persona gaudeix quan ho viu i anhela quan no la té. La intimitat, la tendresa, el compromís que tenien entre tots dos, tot això va acabar el dia que ella, inesperadament i sense raó aparent, li va deixar.

-Estava passant per una mala època. A la feina estava molt estressada, la meva mare va morir repentinament per un càncer fulminant, i al final ho vaig pagar tot amb ell.
-Però si li seguia estimant, per què no va tornar-hi després?
-Perquè no m’atrevia ni a mirar-lo a la cara. Com li podia demanar després que tornéssim a estar junts?
-Però així l’únic que va aconseguir és fer mal als dos. Li hauria d’haver dit. Estic segur que ell hauria tornat amb vostè.
-Com en pot estar tan segur?
-Perquè jo ho hauria fet.
-Ja, però cada persona és diferent.
-Sí, però sé que no hauria sigut així. Estic totalment convençut que hauria tornat amb vostè.

Ella li va continuar explicant més coses. Quan ell va marxar a Alacant es va ensorrar. I encara més, quan va saber que tenia parella i s’anava a casar. Estava convidada a la boda, però no tenia intenció d’anar-hi. No volia veure com l’home a qui encara estimava s’anava amb una altra.

Després d’una llarga estona a la cafeteria, van tornar als seus seients. Eren ja les 9 de la nit. El tren estava aturat a l’estació del Nord de València. Tot i que quedaven dues setmanes per a falles, la ciutat ja començava a agafar ambient festiu, sobre tot avui que era dissabte.

-I vostè què fa? No m’ha explicat res. Va a Alacant de vacances?
-No, vaig per quedar-m’hi, per a sempre.
-Per a sempre... això sona molt radical. És per feina, família...?
-Podríem dir que és una obligació, m’han dit que hi he d’anar, i no tenia més remei.

L’Euromed va arribar a l’estació d’Alacant – Terminal a les 22:40.

-Bé, jo agafo un taxi per anar al tanatori.
-Jo també hi vaig.
-Vostè també? No deia que venia aquí per una obligació?
-Sí, i la meva obligació està allà.

Van agafar junts un taxi, fins al tanatori. Estaven en silenci, però es va trencar un moment.

-Encara l’estimava. No la va deixar d’estimar mai.

Ella li va mirar, però no va dir res. Van continuar en silenci. A l’entrada del tanatori hi havia familiars i amics. El pare d’en Pau va reconèixer a la Raquel i la va portar fins a la sala on hi era ell. Li va dir al seu acompanyant que l’esperés, que no trigaria a tornar. Ella va entrar a la sala, va donar el condol a la seva mare, a la seva germana, i també a la seva promesa, a la que veia per primera vegada. Les llàgrimes van començar a relliscar per les seves galtes. Llavors es va girar per veure’l a ell, per veure’l per última vegada. En aquell moment un calfred li va recórrer tot el cos. No s’ho podia creure, era ell. Va sortir correns de la sala, a l’entrada del tanatori. Havia desaparegut, aquell home que l’havia acompanyat des de Barcelona fins allà mateix al tren, ja no hi era.

-Eres tu, eres tu – parlava per a ella – m’has acompanyat fins aquí. No t’havia reconegut, però eres tu, Pau.

Plorava d’emoció i d’alegria, de saber que havien tornat a estar junts després de tants anys, i també de saber que encara l’estimava, que sempre ho havia fet. Va tornar a la sala on hi havia el cos d’en Pau, es va acostar a la mampara, i es va quedar mirant-lo.

-Ja ho saps que jo encara t’estimo, i que t’estimaré sempre.

L’endemà de l’enterrament, la Raquel va tornar a Barcelona, de nou en l’Euromed. A les 9:25 va sortir el tren de l’estació d’Alacant – Terminal. Ella va seure a la plaça 4C del cotxe 8. La plaça 4D es va quedar buida físicament tot el viatge, però la Raquel es va sentir acompanyada durant tot el trajecte. A partir d’aquell dia, aquell tren, l’Euromed, es va convertir en el seu lloc de trobada.


21 comentaris :

El veí de dalt ha dit...

Caram Lapri! Molt bo!, de debó!

q ha dit...

Ei David,

El teu relat m'ha fet recordar els meus viatges a Alacant en Euromed. No agafava el de les 6 sinó el de les quatre i recomano als que viatgin en Euromed que gaudeixin del paisatge des de València a Alacant: és preciós i els noms de les estacions són musicals i poètics.

Bé, els meus viatges no eren amb fantasma però eren d'aquells de rebuda a l'estació, que sempre m'han agradat.

^eMMa^ ha dit...

que maco, m'ha agradat. però perquè enterren en pau?

snif snif.,..

Tirai ha dit...

Ostres, laprí ! Quin relat! Molt bo!

Pd40 ha dit...

Bon relat! :)

turrai ha dit...

De part del Garrofaire:
http://joanarnes.blogspot.com

Joan Arnés ha dit...

millor així

onix ha dit...

Magnific!!!! ;)***

Alepsi ha dit...

Ole! Quin calfred, noi...

Farlopa ha dit...

Últimament els teus relats son bonisssiiimmsmsssss 1!!!`En volem mes !!!

Candela ha dit...

guauuu... Molt bé...

Uffff.

Gatot ha dit...

Nano... impresionant!

Jo Mateixa ha dit...

David, que et puc dir?, despres del que hem comentat per e-mail m'he quedat glaçada amb el teu relat, avui he tingut la sensació de veure a la iaia a cada racó per on he passat, fins i tot avui, en tornat a casa i pujar a l'ascensor he sentit la seva olor aprop, i un calfred m'ha recorregut el cos.

Un relat preciós, m'he emocionat pensant en el que escribies i en ella, una abraçada ben dolça!!!!!!

El veí de dalt ha dit...

Buenu, prou d'elogis i a pencar una mica. T'he deixat feineta per no avorrir-te.

nur ha dit...

Molt bé, David. Llàstima que m'apassionin les històries amb final feliç. Segur que a tu també t'hauria agradat més, oi? Si cal, el ressuscitem! :)

Alepsi ha dit...

David! On ets? Fa dies que no en sabem res de tu, noi!!!

Farlopa ha dit...

Tot be company? Ara fa uns dies que no publiques ????

cris ha dit...

Molt bon relat!!! On pares aquests dies????? Digues alguna cosa noi. Petons!

Jo Mateixa ha dit...

David, va tot bé??, em vas deixar amoinada amb el e-mail, digues alguna cosa si et plau.

Un petonet maco i cuide't i sobretot, ànims!!!!

Tirai ha dit...

David, on ets, noi? Fa dies que mo se't veu el pèl. Una abraçada

Laprí | David ha dit...

Hola, només he estat una mica desconnectat aquests dies, per això no he aparegut. Tot bé.