dilluns, 13 d’agost de 2007

Tremolors

Ahir va ser la primera vegada que vaig notar un terratrèmol. A les hores que va ser, i sent diumenge, era al llit, dormint. Em va despertar un lleu pessigolleig a les cames, vaig notar com em tremolaven, i la llitera es va balancejar molt lleugerament. En un primer moment, ni vaig pensar per què podia ser això, que la llitera es balancegés podia ser per un moviment meu, tot i estar quiet, i la sensació a les cames, doncs potser una mica de vent que entrés per la finestra, tot seguit em vaig tornar a dormir. Ja després, en conèixer la notícia, em vaig adonar del que havia passat.

I és que ultimament tot em fa tremolar, sinó és per un terratrèmol, és per altres coses. Tinc hipocondria, no m'ho ha dit cap metge, però els símptomes són clars, tenir la idea que em passa alguna cosa quan, en realitat no em passa res, i m'està provocant molts problemes personals, perquè penso que em passa alguna cosa, i això em fa posar nerviós, i els nervis se m'enganxen a la panxa, i començo a pensar que tinc problemes d'estòmac, el que em fa posar més nerviós, i també em monopolitza els pensaments, perquè penso tota l'estona que si em posaré malalt, que si vomitaré, i això em crea pànic, perquè no sé perquè li tinc tant de pànic al fet de vomitar, en concret quan estic fora de casa, quan vaig al tren, a l'autobús, a la feina, etc. Tot plegat, una autèntica merda.

Ja fa 12 anys em va passar això, i vaig acabar ingressat a l'hospital una setmana, tot per després dir-me que, no tenia res. Ara, almenys, tinc l'avantatge que sé quin és el meu problema i que, almenys, miro de solucionar-lo. És tot psicològic, i igual que ha vingut, potser demà marxarà aquesta sensació i em tornaré a trobar reguai. A més, tinc la vista posada en les vacances, he posat les meves esperances en que serà llavors quan tot això desapareixerà, però fins que no arribi aquell dia no ho sabré.

De totes formes, els humans som uns exagerats, no passa ni un segon que ens faci mal una ungla, i ja anem al metge. I jo, tot i tenir una analítica que em diu que no tinc res, tot i veure i notar que mai em passa res, que estic bé en general, em monto les meves pel·lícules estúpides que no em deixen viure en pau, sembla que tingui dins de mi una part autodestructiva que només vol que estigui malament tota l'estona.

A veure si acaben aquests tremolors, tant de la terra, com meus.

11 comentaris :

nur ha dit...

Doncs els de terra, com que no hi ha hagut danys personals, si volen seguir, que segueixin. Però les teves tremolors sí que han de desaparéixer, eh, Laprí?

Jo no sóc metgessa ni psicòloga, però segur que hi ha d'haver alguna cosa que faci que minvin aquestes sensacions: no sé si és medicació, si fer teràpia de grup amb altres hipocondriacs, jo que sé. Però hauries de fer alguna cosa: no siguis tan tonto com vaig ser jo, que em vaig deixar putejar tres anys de la meva vida per curar la cosa en una setmana (!!!!).

L'altre dia em va fer l'efecte que ja estaves millor, però em sembla que consultaré amb un altre hipocondriac amic meu (el més hipocondriac del món :P) i a veure si me'n sap dir alguna cosa!

Petonets! I cuida't! I que et milloris, joder!

Boira ha dit...

Hola Laprí, fa temps que llegeixo el teu bloc, encara no havia participat mai, però avui, després d'haver llegit el teu post havia d'escriure. T'entenc perfectament perquè soc hipocondríaca, i és una merda veure com el teu cap arriba a dominar el teu cos de tal manera que crea símptomes reals. A més, és una malaltia que la gent sempre és pren com si fos de riure, serà pel Woody Allen? Bé, jo m'ho intento prendre amb humor quan ja ha passat, però en el moment, buf! És horrorós, et penses que et moriràs. Jo he tingut bones i males temporades. Doncs res Laprí, que si necessites parlar o que t'expliqui com he fet jo per pal·liar-ne els símptomes m'ho dius.

Un petó molt gros, i anima't, que encara que ara et sembli impossible et pots sentir molt millor.

Anònim ha dit...

David,

No sé si sóc el més hipocondríac del món (potser no) però perquè te'n facis una idea vaig anar a una clínica d'urgències perquè em 'sentia raro'. Era la mateixa sensació que quan de petit tenia terrors nocturns, però era a la vigília. Notava que era conscient del meu cos com una cosa externa a la meva ment; així els vaig explicar a les enfermeres. Pot semblar una tonteria però portava dies sentint-me així i m'angoixava.

La veritat és que es van portar molt bé. Em van fer un electroencefalograma i electrocardiograma, una anàlisi de sang, i alguna cosa més. Quan em van dir que possiblement eren 'nervis' o 'angoixa' i vaig sortir al carrer tota aquella sensació extranya va desaparèixer.

El fotut dels hipocondríacs és que no ens prenen seriosament. En el meu cas, és normal però pel que expliques és molt convenient que et relaxis. I si no pots tu sol fes-ho amb ajuda. Lo bo és que tu saps quina és la causa del teu malestar. Però el cos aguanta, encara que sigui amb tremolors, però no podem deixar que al final peti i sigui difícil trobar-hi remei.

q

Jo Mateixa ha dit...

Per defecte els homes(no les dones) sou bastant més hipocondriacs...no em preguntis per que, que no en tinc ni idea.

Segur que es facilment superable,no?

Un peto guapissim i ànims!!!!!!!

Gatot ha dit...

Eps David, t'explico dues coses curtetes:

Vaig començar a estudiar veterinària i quan a microbiologia ens van explicar que el bacteri de la tuberculosi té una vida "latent" de 75 anys ens vam cagar a les calces tots. (Saps la quantitat de tuberculosos que circulen per Espanya tossint?) Després ens van explicar, que les possibilitats que caiéssim a terra, amb la boca oberta i la llengua fora i llepéssim un sol bacil... eren tant remotes, que era més fàcil que ens caiés a sobre un cargol de la Torre Eiffel sense estar a Paris.

segona: quan tenia la teva edat, les discusions sentimentals d'altres parelles em provocàven un malestar que degenerava en vòmit. Ho vaig solucionar, enamorant-me i passant-les canutes. Es va acabar el vomitar! :DDDD

Moraleja: mirar-se un és important, però interactua a fora. Tot es relativitza! petons wuapo!

Spock ha dit...

Ei David!

Un petit hipocondríac t'aconsellaria desconnectar, però desconnectar de debò, és a dir, aprofitar les vacances per fer un petit trencament amb tot el que t'envolta: o anar a un balneari a deixar-te mimar, o a llençar-te de cap als esports daventura, o a visitar els trens d'un paratge impensat.... el que sigui, però intens. No deixis temps al cap per barrinar..... i, pam!, la hipocòndria se n'anirà a fer punyetes!

Una abraçada de col·lega

Laprí | David ha dit...

Moltes gràcies pel vostres comentaris. La veritat és que he passat una setmana fotuda, però avui és divendres, i les vacances estan al caer. Confio en que tot això millorarà, segur.

:)

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

Laprí ya veo que hay muchos con buenos consejos para darte..yo no tengo ni idea ni conozco hipocondíacos, no te puedo ayudar mucho, pero si decirte que espero que esto pase, porque aunque "no tengas nada" es una mierda que pases estos momentos...confío en que te lo pases bomba en estas vacaciones y se alejen estas cosas.. como ya se alejaron una vez.. Besooss sinceross

doommaster ha dit...

El més important de tot és que ja saps que et passa i que tens. Sapiguent això, amb ajuda i amb ganes segur que ho aconsegueixes!

Jo Mateixa ha dit...

Ei guapissim, ja estàs de vacances???? com van els tremolors i la vida en general???

Es que no se res de tu i em tens amoinada!!!!!!

Un petonas ben gran carinyu!!!!!!!

Mikel ha dit...

mira que has fet , la "jo mateixa" ja ha aprofitat per fotre canya als mascles jejeje , ara resulta que som mes hipocondriacs... ;-)

Per altre banda la parauleta te tela eh?? hi-po-con-dri-ac , ja en podien haver triat un altre de mes facileta.