dijous, 26 de juny de 2008

No tornaré mai més a Barcelona

A veure, sí que hi tornaré. M'explico, no ho faré mai més de la manera que ho he vingut fent des de sempre. Anar d'albergs. Estic una mica fart d'aixo. Serà barat i tot el que vulguis, però s'han d'aguantar moltes coses. Per començar, la primera nit a l'alberg, un guiri, no sé què coi li passava amb mi, però de cop es posa a dir-me coses en anglès, que no entenia res, i jo una mica fotut perquè en aquell moment m'estava sangrant una mica la geniva que em van tallar la setmana passada. Aquest jove, entrava i sortia de l'habitació, i em deia coses, semblava emprenyat amb mi, però, per què? No entenia res, jo estava al llit i punt, no feia res més. En un moment que va tornar a entrar a l'habitació, es va posar de peu davant del meu llit, com que era de nit i l'habitació estava fosca, jo no feia res, però de cop va i seu al meu llit, al costat de les meves cames, i llavors jo salto i li dic "¿pero qué haces?" i continuava parlant-me, i jo només li deia "es que no sé qué me dices, no te entiendo, no sé qué quieres" i va i em diu "I don't speak Spanish" i li dic jo "Pues yo no speak English". El que va fer ell va ser agafar el matalàs, perquè estava dormint a sobre de mi, era una llitera, i se'n va anar a un altre lloc de l'habitació. Jo flipava, no em creia el que estava passant, ni tampoc ho entenia. Però mira, millor.

Però, a part d'incidents amb guiris, el fet d'anar a un alberg suposa, llevar-te d'hora per esmorzar. Després estar-te fora de les habitacions l'estona que les estan netejant. Si et quedes fora fins a tard, esperar que t'obrin, i després entrar a l'habitació en complet silenci, per no molestar ningú que hi ha, etc, etc.

Per tots aquests motius, i més, que ara no sé, però que segur que n'hi haurà... bé, un és haver de suportar als grups de joves alemanys, britànics, etc, que es pensen que arriben aquí i que poden fer el soroll que vulguin, beure el que vulguin, i tot això. Doncs per tot això, he decidit no tornar mai més, ni a Barcelona, ni a cap lloc de Catalunya, ni a cap lloc que ja hagi visitat una vegada almenys, i dormir en albergs, mai més. Mentre no hi tingui la meva residència, faré viatges de un dia, o, en tot cas, i només seria una nit com a molt, quedar-me en casa d'algú. Aquí és quan agraeixo a la nur, que vaig passar una nit a casa seva, i he de dir, que és la millor nit que he passat a Catalunya, pel fet de no haver de llevar-me segons horaris, pel fet de no haver de dormir amb gent desconeguda al meu voltant, etc, de veritat, moltes gràcies, nur.

I bé, la nit de Sant Joan, doncs bé, no hi havia estat mai, i tenia ganes de veure-ho, per això especialment hi vaig anar. Vaig anar per totes les platges de Barcelona, i després, per tornar, el metro petadíssim de gent.

I això, poc més, mentre tota Alcorcón està veient el partit d'Espanya contra Rússia, jo doncs estic aquí, fent coses més interessants que veure un partit de futbol que no m'interessa gens ni mica, perquè no m'agrada gaire el futbol, però també perquè no suporto aquests aires de grandeza que li dóna a la gent en aquests casos, i la meva vida no canviarà res si Espanya guanya o perd l'Eurocopa, ni seré més feliç, ni tindré més diners, ni res, així que, que facin el que vulguin.

Apa, adéu adéu.

divendres, 20 de juny de 2008

Entre unes coses i altres

Això està descuidat, però, és perquè he tingut uns dies moguts. Entre que vaig estar uns quants dies sense Internet... i que m'ha tornat a fallar de nou avui., a més a més, que fins fa poc no m'he comprat una pantalla nova, que l'altra estava fotuda ja i no servia, i el portàtil no el volia tenir un munt de temps engegat. Després, fent neteja a fons de l'habitació, que encara no he acabat. També fent coses fora de casa, com avui que he anat fins a Madrid per fer la declaració de la renda, que a sobre em surt a pagar més de 300 €.

I ara, per adobar-ho tot, ha començat la calor d'estiu, i, no sé si dir per fi o no, han començat les obres al meu carrer.


Recordo que el centre d'Alcorcón porta uns mesos en obres, fent la majoria dels carrers amb llambordes i traient llocs per aparcar, i el meu carrer serà d'aquest estil. Però el pitjor està per venir, perquè l'altre dia, l'alcalde - senador - bebedor, va enviar un paper de publicitat dient que això que s'està fent és la fase I, però que la fase II serà l'equivalent a 3/4 part de tot el que es farà. Llavors, quan obro el paper i veig el mapa de la ciutat, pintat tot el que serà la fase II, em vaig portar les mans al cap. Quan comenci la fase II hauré de portar a aparcar el cotxe a Móstoles.

En fi, que per coses com aquestes i més, doncs estic una mica fart. Així que, dintre del meu període d'atur, me'n vaig 4 dies a Barcelona, a passar Sant Joan, així em desestresso d'Alcorcón una mica, des de demà fins dimecres.

Apa, vagi bé. Adéu.

dimecres, 11 de juny de 2008

Una d'injustícies, que d'això no en falta al súper

Des de divendres fins ahir no he tingut connexió a Internet, aquests de yacom me l'han tornat a fer, quan fa unes poques setmanes em va passar el mateix. Ara, perquè no tinguin més excuses de per què no funciona de vegades la connexió, vaig trucar a Telefònica perquè m'arreglés la línia, bé, perquè canviés l'entrada de línia, i va venir dissabte i tot el de Telefònica. Ara la línia funciona perfectament, així que si yacom d'aquí a un temps torna a deixar de funcionar, ja no podran dir que és culpa d'un altre. Si torna a passar seré jo qui els diré que el meu ordinador ja no funcionarà amb la seva connexió mai més.

I ara que fa una estona ha tornat a ploure, ha caigut un xàfec. Porta així dies, aquest temps inestable em fa quedar-me a casa gran part del dia. Però no em puc quedar sempre a casa, he de sortir per respirar aire. Però després surto de casa, i m'emprenyo, veient com les eternes obres d'acondicionament del centre de la ciutat van lentes, lentes. Carrers que es tiren totalment innacessibles durant setmanes, i tot perquè, després quan l'acabin de fer, vegi que allà on hi havia 20 aparcaments en bateria, hi hagi ara 5 en línia, però això sí, amb un arbre molt maco recent plantat.

I és clar, m'encantaria poder sortir i fer una escapada fora de la ciutat per evadir-me del soroll i dels carrers trencats, jo que sé, a El Escorial, que no està gaire lluny. Però el dipòsit del meu cotxe està en la reserva, i és clar, ara els senyors transportistes... bé, uns pocs senyors transportistes amb poques ganes de treballar, eviten que la majoria, pràcticament la majoria no només de la gent, sinó dels propis transportistes, puguin fer vida normal. Ara mateix no em puc ni arriscar a agafar el cotxe per anar a la gasolinera més propera per si té gasolina o no, perquè potser he de deixar el cotxe tirat per algun lloc perquè es quedi sense gasolina si no hi ha carburant en la gasolinera. Podria haver-hi anat abans, dissabte o diumenge, però resulta que vaig cobrar ahir, i per no pagar amb la targeta per no acumular deutes a final de mes, volia esperar-me a cobrar. I en cas que hi hagués anat dissabte o diumenge, després hauria hagut de deixar el cotxe en la província de Toledo perquè, com que ara ja no es pot aparcar al centre pràcticament, perquè recordem que on abans aparcaven 20 cotxes en bateria ara aparquen 5 en línia, això als carrers acabats, que els que no estan acabats estan igual que abans que arribés la civilització aquí, amb fang per tot arreu, perquè com que no deixa de ploure tampoc doncs la sorra es converteix en fang, i així els únics automòbils que poden entrar a aquests carrers són 4x4 que, en tot cas, han d'abandonar el lloc dilluns al matí, perquè sinó el cotxe acabarà al dipòsit de vehicles.

En fi, que quina merda de tot. I això que no he anat a cap supermercat, que sinó, m'entrarà una depressió de veure les estanteries buides. Ja ni tan sols podré trobar els meus Donuts Fondant, que és clar, com que els fabriquen a Barcelona però només els venen aquí, doncs no hi ha manera que arribin.

Per acabar, un vídeo que resumeix una mica el que sento ara:


dimecres, 4 de juny de 2008

Sense sortida

Avui no he sortit de casa. I és que, sense feina, i tot sol a casa, doncs em poso mandrós 100% i no hi ha qui em mogui de casa. Demà hauré d'estirar una mica les cames.

Adéu