divendres, 31 de juliol de 2009

Buscant pis

Buscar un lloc per viure pot ser una cosa molt complicada, o no. A la recerca d'una casa (pis més que res) a Sant Celoni, on segurament m'instal·laré, he trobat coses que en podria dir interessants. A hores d'ara he preseleccionat 6 pisos, entre els 475 i el 550 euros mensuals de lloguer, dels que una immobiliària de Sant Celoni ofereix a la seva pàgina web.

Vist d'aquesta manera podria semblar que és una cosa fàcil. Però les coses ja es complicaran, tot i que jo no vull que es compliquin. Però, serà fàcil que algun propietari llogui així com així el seu pis sense tenir cap ingrés pel moment tot i tenir bastants estalvis? La veritat és que, a part dels mesos de fiança que s'hagin de pagar, no em faria gaire gràcia haver de demanar avals bancaris i coses d'aquestes, però si s'ha de fer, doncs s'haurà de fer.

La prioritat està, clarament, en trobar feina. La situació actual no és gaire optimista, però qui busca acaba trobant.

I doncs, cap a mitjans d'agost, doncs començarà tot, perquè per aquestes dates hi aniré ja a buscar un pis. Seré per allà uns dies a la recerca, per després ja, cap al setembre, instal·lar-me definitivament, si tot va bé, és clar.

Cada dia falta menys, una mica menys.

dilluns, 27 de juliol de 2009

On viuré a Catalunya

No és fàcil decidir on anar a viure. Sí, Catalunya... però Catalunya és molt gran. I, a més a més, hi ha alguns llocs que em criden més l'atenció que altres. Però hi ha clara una cosa, Barcelona ha de ser a prop, i no perquè a mi m'encanti Barcelona, que sí, que m'agrada, però és més per raons laborals. Però alhora, tampoc vull ser allà dintre. Porto 25... bé, els 25 d'aquí a unes setmanes, encara no... doncs que porto gairebé 25 anys en una gran ciutat. Antany Alcorcón eren els afores, i Móstoles era "el más allá", així ho deien. Avui dia és un tot, no amb continuïtat urbana, però si no hi ha aquesta continuïtat és perquè Alcorcón està envoltada de 4 autopistes, pels 4 costats de la ciutat (M40, M50, A5 i R5). A sobre, té el vergonyós honor de ser la ciutat més contaminada d'Espanya (dades de l'Observatori de sostenibilitat d'Espanya). I ja per acabar d'adobar-ho tot, visc en un guetto, ple de venedors de drogues, immigrants que no han sabut, o no han volgut integrar-se, on gairebé cada dia hi ha alguna baralla, on la policia passa però no hi fa res. Aquest barri no l'importa a l'alcalde, no dóna vots, el que li dóna vots són els 7000 habitatges de protecció oficial de l'eixample sud (li catalanitzo el nom perquè jo ho valc), barri nou que encara acabarà de fotre la ciutat encara més, més cotxes, més embussos, i a sobre aquest barri al costat de la M50, o sigui, un nivellàs de vida impressionant... en fi.

No hi puc fer res. Alcorcón és, i serà sempre la meva ciutat, d'on he sortit, i on m'he fet. Gràcies a Alcorcón, en part, m'he fet català. I és clar, ara, que ja marxo, doncs vull mirar de viure en un lloc on em trobi a gust, on em senti bé. Que a més a més estigui ben comunicat. La idea de viure a la costa a mi em cridava molt l'atenció, però després ho penses i, encara que el mar està molt bé, doncs també penses si no serà millor un lloc una mica més cap a l'interior. Mires cap a l'interior, i penses "cap a on?" Bé, cap a l'esquerre (mirant un mapa) hi ha, Vilafranca del Penedès, que està a uns 50 km de Barcelona i de Tarragona, té rodalies, i bona connexió per carretera. Però, ara miro cap a la dreta, mirant el mapa de nou, i una mica al nord. Sant Celoni, a una distància semblant, tant de Barcelona com de Girona, té rodalies i trens de mitjana distància, té bona connexió per carretera, a 25 km Granollers. I altres coses, el mar a 20 km, es troba entre la serralada Litoral i la Prelitoral, amb el Montseny a la vora.

Bé, doncs ja tenim guanyador. Sant Celoni. A veure, això no és un concurs, i les coses poden canviar en un moment. Però per ara, i en principi segurament, serà Sant Celoni, perquè a més a més, entre els pisos, que ja estic mirant, doncs aquí hi ha uns quants a preus una mica més barats que a altres llocs. O sigui, que puc dir que si he triat Sant Celoni és, principalment, pel lloc on es troba, per les comunicacions i distància amb altres llocs, i per preu, més o menys vindria a ser això. I n'afegeixo una altra, perquè a mi m'agrada aquella zona. Al principi he dit que Catalunya és molt gran, i que hi ha llocs que em criden més l'atenció que altres, i doncs aquesta zona em crida a mi més l'atenció, des de fa bastant temps.

Així que, si res no canvia, Sant Celoni (o Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera, Riells i Viabrea... bé, la zona que l'envolta) serà el lloc on començaré a viure a Catalunya. Ara falta posar-se a buscar pis, i començar els preparatius, que això no és marxar i prou. Ja aniré explicant com van aquests preparatius.

Que us vagi bé a tots.

dijous, 23 de juliol de 2009

Ni rastre de vida intel·ligent

Tot i haver arribat a la lluna, 40 anys després encara hi ha coses que se'ls resisteixen a alguns humans:
I quina raó té qui ha fet això. Jo també més d'una vegada me les he vist i desitjat per comprar un bitllet en aquesta pàgina.

diumenge, 5 de juliol de 2009

L'aniversari de l'horror

No en diré gaire, perquè no val la pena. Ahir vam anar al poble de la nòvia d'un amic, poble i nòvia dels quals ja n'he parlat alguna vegada, i no gaire bé, normalment. No és per menys. El seu aniversari va ser el passat mes, però ho va celebrar ahir per poder convidar les seves amigues de la universitat. I és clar, perquè si les convida el dia que en realitat va celebrar els anys, les amigues la deixen de parlar.

Per resumir una mica de com se celebren allà els aniversaris, doncs diré que, tinguis l'edat que tinguis, és com si encara complissis 4 ó 5 anys. A la taula, patates, panchitos, coca cola, etc. Ni pastís ni res de veritat per menjar. Els dos anys anteriors que hi vaig anar, directament no vaig arribar a sopar, perquè d'això no se'n pot dir sopar ni res. I mentre es fa tot això, doncs van arribant a la casa la gent del poble, per felicitar a la persona que compleix anys, juntant a una mateixa taula, gent de 80 anys amb gent de 25, al voltant de la taula amb les patatetes i la coca cola. Quan et trobes amb això, l'única pregunta que et ve al cap és "I ara és quan apareix el pallasso?". I ja l'any passat, a sobre, tots pendents de la televisió i del final de "Yo soy Bea". I de mentres, el pare posava el canal Caza y Pesca, i ella li deia "Ay papa, quita el caza y pesca y pon la Bea". O sigui, jo que no havia vist mai "Yo soy Bea", havent de mirar això quan se celebrava l'aniversari d'ella, que es diu a sobre igual que la protagonista de la sèrie.

No sé, serà que sóc de ciutat i no entenc els costums d'aquell poble semi-retardat a només 40 km de la "Puerta del Sol" de Madrid i a només 27 d'Alcorcón de nom Valmojado, serà això el que diuen la "España profunda". Així entenc que convidés a les amigues de la universitat, que són de Madrid, un altre dia perquè no veiessin això. I és clar, doncs aprofitant això, també ens va dir que hi anéssim nosaltres. Pobre de mi, que pensava que només per això, seria diferent, i què va. Va ser exactament igual que els altres anys, però sense gent gran, només gent jove, ah, i aquest any hi havia truita, i sangria, amb una miqueta d'alcohol, tot un avenç. Està clar que els de poble, seran sempre de poble.

Però el tema que em porta a escriure aquestes línies, no és només el deixar en ridícul aquell poble toledà, que per sort Toledo no és tot així, només s'ha de mirar el meu poble, San Pablo, que en la meva vida he vist les coses que he vist en aquest altre. El que em porta a escriure aquestes línies és, que a sobre que vas al seu aniversari, a sobre que et gastes uns diners que no sobren per comprar-li un regal, a sobre et fa quedar com una merda. La cosa és que, com que això sembla una llista de noces, li vam comprar un joc que volia i que li agrada molt, només que vam cometre un petit error, el joc era per a la PS2, i no per a la PSP, com li vam comprar. Per què volíem més!

Quan en un moment, les ami-pijes li van preguntar que què li havien regalat, ella va començar a fer-ne un llistat exhaustiu. Collons, jo també vull que em regalin tantes coses. Però al final va dir "y también me han regalado el juego que no vale, pero que me lo cambiarán" molt bé, i continua "y ay de ellos que no me lo cambien, que si no estos dos (assenyalant-me a mi i a l'amic amb qui li havia comprat) no recibirán ningún regalo de mí" jo vaig començar a riure, com passant d'ella, i agafant alguna merda de les que tenia a taula per ficar-me-la a la boca. I és clar, havia de continuar i li va dir a l'altre amic que també venia que a ell no li faria això però "porque ya ha pasado su cumpleaños, sinó tampoco". Jo, com a persona que passa totalment d'aquestes bestieses, doncs no la vaig fer ni cas, ni li vaig dir res. Sincerament, m'importa una merda que no posis diners per a regalar-me alguna cosa per al meu aniversari, perquè per a mi el que compta és la intenció. Sempre dic que a mi me la bufa el que em regalin, que sigui el que sigui serà bo, perquè serà una cosa inesperada.

Però el meu amic, no s'ho va prendre tan bé. Tota l'estona m'anava dient que quan marxàvem, que volia marxar. No va menjar res, no va dir res. Bé, jo tampoc vaig dir gaire cosa, més que res perquè allà l'únic que parlava era el nòvio d'una de les amigues, que era el centre d'atenció, mare de Déu "bla bla bla bla bla bla", només se l'escoltava a ell. Finalment, vam marxar quan les amigues li van donar els seus regals. Ella va sortir amb nosaltres per obrir-nos la porta, i allà, doncs el meu amic ni se'n va acomiadar ni res, va enfilar cap al cotxe i cridant-li coses. Ella, llavors, es va fer com si no sapigués res, i ens va preguntar que què li passava. Jo li vaig dir que s'havia emprenyat, i que jo ja li canviaria el regal.

Després vam tornar a Alcorcón, i aquí vam estar amb un altre amic, que no hi va anar, primer perquè no estava convidat, perquè com que "él no me ha invitado a su cumpleaños, pues yo tampoco le invito". Ai, nena, si haguéssim de fer això tots, el teu nòvio, que és (o era, ja de vegades ni ho sé) amic nostre, no l'hauríem de convidar cap, perquè ell no va celebrar res, almenys amb nosatres, que segur que sí ho va celebrar amb tu i les teves amiguetes universitàries. I segon, no hi va anar perquè, tot i que li convidés, no hi hauria anat, perquè no vol tornar a aquell poble mai més.

I ja està, això és tot. De les 3 vegades que he anat al seu aniversari, sempre ha donat molt de sí, per després fer petar la xerrada amb altres persones i que riguin una mica. Però s'ha acabat. És clar que ja l'any vinent, res de res. I no perquè visqui a Catalunya, no, perquè no em surt dels collons, ni encara que visqués a Alcorcón. Au, que li fotin a ella i al seu poble de retardats.