diumenge, 5 de juliol de 2009

L'aniversari de l'horror

No en diré gaire, perquè no val la pena. Ahir vam anar al poble de la nòvia d'un amic, poble i nòvia dels quals ja n'he parlat alguna vegada, i no gaire bé, normalment. No és per menys. El seu aniversari va ser el passat mes, però ho va celebrar ahir per poder convidar les seves amigues de la universitat. I és clar, perquè si les convida el dia que en realitat va celebrar els anys, les amigues la deixen de parlar.

Per resumir una mica de com se celebren allà els aniversaris, doncs diré que, tinguis l'edat que tinguis, és com si encara complissis 4 ó 5 anys. A la taula, patates, panchitos, coca cola, etc. Ni pastís ni res de veritat per menjar. Els dos anys anteriors que hi vaig anar, directament no vaig arribar a sopar, perquè d'això no se'n pot dir sopar ni res. I mentre es fa tot això, doncs van arribant a la casa la gent del poble, per felicitar a la persona que compleix anys, juntant a una mateixa taula, gent de 80 anys amb gent de 25, al voltant de la taula amb les patatetes i la coca cola. Quan et trobes amb això, l'única pregunta que et ve al cap és "I ara és quan apareix el pallasso?". I ja l'any passat, a sobre, tots pendents de la televisió i del final de "Yo soy Bea". I de mentres, el pare posava el canal Caza y Pesca, i ella li deia "Ay papa, quita el caza y pesca y pon la Bea". O sigui, jo que no havia vist mai "Yo soy Bea", havent de mirar això quan se celebrava l'aniversari d'ella, que es diu a sobre igual que la protagonista de la sèrie.

No sé, serà que sóc de ciutat i no entenc els costums d'aquell poble semi-retardat a només 40 km de la "Puerta del Sol" de Madrid i a només 27 d'Alcorcón de nom Valmojado, serà això el que diuen la "España profunda". Així entenc que convidés a les amigues de la universitat, que són de Madrid, un altre dia perquè no veiessin això. I és clar, doncs aprofitant això, també ens va dir que hi anéssim nosaltres. Pobre de mi, que pensava que només per això, seria diferent, i què va. Va ser exactament igual que els altres anys, però sense gent gran, només gent jove, ah, i aquest any hi havia truita, i sangria, amb una miqueta d'alcohol, tot un avenç. Està clar que els de poble, seran sempre de poble.

Però el tema que em porta a escriure aquestes línies, no és només el deixar en ridícul aquell poble toledà, que per sort Toledo no és tot així, només s'ha de mirar el meu poble, San Pablo, que en la meva vida he vist les coses que he vist en aquest altre. El que em porta a escriure aquestes línies és, que a sobre que vas al seu aniversari, a sobre que et gastes uns diners que no sobren per comprar-li un regal, a sobre et fa quedar com una merda. La cosa és que, com que això sembla una llista de noces, li vam comprar un joc que volia i que li agrada molt, només que vam cometre un petit error, el joc era per a la PS2, i no per a la PSP, com li vam comprar. Per què volíem més!

Quan en un moment, les ami-pijes li van preguntar que què li havien regalat, ella va començar a fer-ne un llistat exhaustiu. Collons, jo també vull que em regalin tantes coses. Però al final va dir "y también me han regalado el juego que no vale, pero que me lo cambiarán" molt bé, i continua "y ay de ellos que no me lo cambien, que si no estos dos (assenyalant-me a mi i a l'amic amb qui li havia comprat) no recibirán ningún regalo de mí" jo vaig començar a riure, com passant d'ella, i agafant alguna merda de les que tenia a taula per ficar-me-la a la boca. I és clar, havia de continuar i li va dir a l'altre amic que també venia que a ell no li faria això però "porque ya ha pasado su cumpleaños, sinó tampoco". Jo, com a persona que passa totalment d'aquestes bestieses, doncs no la vaig fer ni cas, ni li vaig dir res. Sincerament, m'importa una merda que no posis diners per a regalar-me alguna cosa per al meu aniversari, perquè per a mi el que compta és la intenció. Sempre dic que a mi me la bufa el que em regalin, que sigui el que sigui serà bo, perquè serà una cosa inesperada.

Però el meu amic, no s'ho va prendre tan bé. Tota l'estona m'anava dient que quan marxàvem, que volia marxar. No va menjar res, no va dir res. Bé, jo tampoc vaig dir gaire cosa, més que res perquè allà l'únic que parlava era el nòvio d'una de les amigues, que era el centre d'atenció, mare de Déu "bla bla bla bla bla bla", només se l'escoltava a ell. Finalment, vam marxar quan les amigues li van donar els seus regals. Ella va sortir amb nosaltres per obrir-nos la porta, i allà, doncs el meu amic ni se'n va acomiadar ni res, va enfilar cap al cotxe i cridant-li coses. Ella, llavors, es va fer com si no sapigués res, i ens va preguntar que què li passava. Jo li vaig dir que s'havia emprenyat, i que jo ja li canviaria el regal.

Després vam tornar a Alcorcón, i aquí vam estar amb un altre amic, que no hi va anar, primer perquè no estava convidat, perquè com que "él no me ha invitado a su cumpleaños, pues yo tampoco le invito". Ai, nena, si haguéssim de fer això tots, el teu nòvio, que és (o era, ja de vegades ni ho sé) amic nostre, no l'hauríem de convidar cap, perquè ell no va celebrar res, almenys amb nosatres, que segur que sí ho va celebrar amb tu i les teves amiguetes universitàries. I segon, no hi va anar perquè, tot i que li convidés, no hi hauria anat, perquè no vol tornar a aquell poble mai més.

I ja està, això és tot. De les 3 vegades que he anat al seu aniversari, sempre ha donat molt de sí, per després fer petar la xerrada amb altres persones i que riguin una mica. Però s'ha acabat. És clar que ja l'any vinent, res de res. I no perquè visqui a Catalunya, no, perquè no em surt dels collons, ni encara que visqués a Alcorcón. Au, que li fotin a ella i al seu poble de retardats.

1 comentaris :

nur ha dit...

Déu n'hi do, David! I, sí, sí que hi ha una Espanya profunda. I és possible que sigui a 40 quilòmetres de la Puerta del Sol, i tant!

Jo des de petita sempre he flipat quan anava al poble de ma mare, a Albacete, on les meves cosines (d'una edat bastant pròxima a la meva) és com si visquessin no al segle XX, sinó al XIX. Tenen tele i segurament ara fan servir Internet, o en coneixen l'existència, però continuen anclats en uns costums i uns hàbits d'uns altres temps i amb una mentalitat molt, però molt, carca.

Ei, ànims al teu amic Kike, que aquestes rabietes no paguen la pena, sobretot per gent que no t'interessa per a res!