dimarts, 4 d’agost de 2009

Els dies s'estan acabant

S'acosta el moment, però no m'ho acabo de creure. Són tants els anys que porto amb el mateix, que ara, que ja sí que ha arribat el moment, em costa de creure. Aquestes properes setmanes, i a mesura que passin els dies, m'aniré adonant del que està a punt de passar. Però encara més quan vagi a buscar pis. Aquí tinc por, però no per triar un pis, sinó pels problemes que puguin sorgir pel fet que, no treballo, per ara, tot i que sí tinc solvència, i que per això no vulguin llogar res, sincerament, em fa molta por que pugui passar això, però que molta. A veure, està clar que si lloguo un pis no és per gratar-me allà el que no sona i no fer res, sinó per treballar i guanyar-me la vida, però amb la situació actual, seria fàcil que els propietaris dels pisos no se'n refiessin. Doncs bé, si això al final se supera, ja no hi haurà cap impediment.

Si em veiésseu, estic fet un sac de nervis. Està tot tan a prop de fer-se realitat que, tot i els nervis i els problemes que poguessin sorgir, no se'm treu l'alegria. Li diré adéu a aquesta ciutat després de 25 anys, i li diré hola, no només a una nova ciutat, sinó a una forma de viure diferent. I és que són moltes coses les que s'han de fer, un cop vius sol. Ja no hi seran els papis per fer el menjar, rentar la roba, planxar. Els diners, més que mai, s'hauran de vigilar ben bé en què es gasten, i caldrà ser molt garrepa. De fet ja ho sóc, i ho continuaré sent, sobre tot ara. I sobre tot, ser molt responsable, amb la casa, veïns, gent coneguda i no coneguda, possibles feines.

No sé, potser totes aquestes línies que he escrit són una mica incongruents, molta informació barrejada sense gaire sentit, però tenia ganes d'expressar una mica tot el que sento ara.

6 comentaris :

Ferran ha dit...

Bones. Sóc un amic (virtual primer, i ara també presencial) de la Nur; a través seu conec el teu blog.

Sé que deixes Madrid per venir a viure a Barcelona (o rodalies), a fer realitat un somni teu de fa anys. Quan un sap què vol, tot va sortint bé, fins i tot el que sembla més complicat. Ànims i sort!

Jo Mateixa ha dit...

David carinyu, es un gran pas el que fas, però tens la ventatge que coneixes l'idioma, et defenses molt i molt rebé amb el català per tant segur que sabràs sortir de qualsevol "problemilla".

Es una decisió fomuda marxar de casa, independitzar-te i si a més es fora de la teva ciutat encara més, però con dos cojones que ho faràs i serà genial, ja ho veuràs!!!!!

Un petonas enorme i molt bones vacances, troballa de pis i nova vida, si, si, nova vida!!!!!

Laprí | David ha dit...

Moltes gràcies a tots dos pels vostres comentaris. Sense dubte, missatges com aquests aixequen molt l'ànim i li donen a un més ganes encara de fer el que va a fer. Gràcies, de veritat :)

nur ha dit...

David: no, no és incongruent, és por al desconegut i por a veure com un desig de fa anys es pot fer realitat (o que resulti que no era el que volies exactament). Això ens passa molts moments a la vida, però és que el pas que estàs a punt de fer comporta molts i molts canvis.

I... ja saps on tens una amiga i on és el Maresme, oi? :)

Una abraçada!

DooMMasteR ha dit...

Anims company!
Un consell: No mireu només inmobiliaries, proveu també amb particulars. Podeu portar-vos una sorpresa agradable :-)

Laprí | David ha dit...

Oi tant que sé on tinc una amiga i on és el Maresme, Nur, a uns pocs quilòmetres :)

Moltes gràcies DooMM, pels ànims, sempre es necessiten.