L'últim de l'any

D'aquí a dos dies comença un nou camí, un camí marcat per les exigències d'un calendari creat fa segles. Que ningú vulgui mirar al fons del camí per veure què hi ha, perquè es trobarà amb boira i amb foscor.

Ara, per als primers dies, que estan més a la vista, la gent voldrà fer propòsits que s'ha marcat per al nou any, el que no saben, o segurament sí, un gran percentatge d'aquesta gent és, que l'any vinent se'ls tornarà a fer i de nou al següent i al següent, perquè mai els acabarà fent, com deixar de fumar, que veureu més anuncis de xiclets i parches de nicotina d'aquests durant els primers dies.

En fi, que sortiu bé de 2006, que als que no us ha portat coses bones, doncs oblideu-lo, penseu que no el tornareu a veure mai més i ja està. Als que us ha deixat coses bones, guardeu-lo un petit racó al vostre cor per al record. Jo, per ser sincer, aquest any m'ha portat moltes més coses positives que negatives, així que un petitet racó li deixaré.

Que vagi bé l'últim de 2006 i el primer dia de l'any 2007.

Velocitat

La velocitat, que simple i innocent es veu. Ella tan ràpida sempre, i tan vergonyosa, que no deixa que la veiem gairebé. Però quan l'acompanyem, què diferent es veu tot, sobre tot si som nosaltres qui la controlem. La veritat és que la velocitat, així vista en aquesta foto, és maca, en el tren o en el metro és maca. A la carretera, i depenent de moments i de qui la controla, no és tan maca. Anem amb compte aquests dies que hi ha tant boig per la carretera sisplau.

Què s'hi fa per Sant Esteve?

Sóc un complet ignorant de les coses que es fan a Catalunya (normal, si vius a Madrid des de sempre). Fins fa dos dies no sabia ni que era el tió aquest. Però vull saber, ja ho havia escoltat abans, però avui ho he escoltat en una sèrie de Tv3, i doncs ja m'ho pregunto més seriosament. És típic menjar canalons per Sant Esteve? Collons, si és així, quina sort, jo també vull, avui he dinat pollastre "al ajillo", amb el que m'agraden a mi els canalons, joer (jo també vull). Tant important és Sant Esteve a Catalunya que és festa i tot? Se felicita o què? "Bon dia de Sant Esteve" o com es digués, ni idea. No sé, només ho voldria saber a veure si algú em pot aclarir una miqueta això i treure'm una miqueta d'aquesta ignorància... tot i així, mai deixaré de ser un ignorant.

Gràcies de davant mà.

I això és nit de Nadal?

És el que es fa en aquesta època, anar a passar-lo amb família i tal. Jo personalment no m'he mogut gaire, només he anat a un municipi de Toledo molt a prop de Madrid, tant a prop que té de prefix dels telèfons el 91 de Madrid.

En la majoria dels casos és una nit especial, on la família es reuneix per explicar-se coses, cantar nadales, veure la gent que veus poc, i tot això. En el meu cas, no passa de ser un sopar més. I explico, perquè ni ens hem reunit família que fa anys que no ens veiem, ni hem fet res de diferent. De fet, em vaig ficar al llit abans que mai, i no vaig passar de mirar la televisió, menys el missatget d'aquell, és clar, i poc més. No vaig sortir de casa tampoc, ni hauria volgut. Primer, on surto? Aquí no conec absolutament a ningú, i no tinc ganes de conèixer a ningú tampoc en aquest poble. Segon, el fred que hi fotia, i allà enmig del camp encara més... bé, estan fent xalets per tot arreu, d'aquí a no res no serà camp... però això és una altra història. Tercer, tenia son, així que em vaig ficar al llit i en poc temps em vaig adormir, mentre de fons escoltava la resta de la gent a la planta baixa jugant a cartes, que és el que fan tot l'any. En resum, una murga de nit de nadal.

Tampoc és que vulgui que sigui com he dit al principi, una reunió de família on explicar-se coses, cantar nadales i tal, però que almenys, ja que anem fins allà per ser el dia que és, que no sigui un sopar més, com si en comptes de ser 24 de desembre fos 17 de juny, per posar un exemple.

Espero que el Nadal de la resta de la gent hagi sigut més entretingut que el meu. A partir d'ara m'ho pensaré, perquè si ha de ser així cada any, millor em quedo a casa tot sol, total, no canviaria gaire... bé, primer a veure com em trobo d'aquí a un any, que queda molt.

Adéu blocat

Ara, a les 00:22 del dia 22 de desembre, escric l'últim comentari a blocat. No volia marxar, però el mal servei que estava donant no em permetia ni poder escriure res sense saber si sortiria publicat a la primera, a la segona, mai, o ves a saber. I tampoc permetia bé deixar comentaris, que si no sortien, els tornaves a escriure per si de cas, i després sortien per duplicat o triplicat... en fi. Sé que en ser gratuït tampoc es pot demanar massa, però què més que un servei normal i que funcioni. M'ha emprenyat molt la nul·la informació que s'ha ofert des de la pròpia blocat. Jo tinc contractat amb lycos el domini lycos, i per un mal funcionament concret que va durar 4 dies, em van mantenir informat puntualment de què passava, perquè es devia, i quant aproximadament acabaria, i així va ser. En blocat portem des de finals d'octubre, més o menys, amb un mal servei, i en cap moment, en cap moment, s'ha explicat perquè, al principi tothom pensava que seria pel canvia a .cat, però en vista que fa més d'un mes que hi són, i que encara hi ha problemes, penso que hi ha algun problema més. Ara, no han dubtat de posar banners publicitaris de google en una barra a dalt del tot dels blogs, imagino que serà per recaudar diners, per fer funcionar això, potser? No ho sé, i ja, no m'importa, la veritat.
A partir d'aquesta tarda, l'adreça del meu blog serà http://lapriblog.blogspot.com/ (ara encara no s'hi pot entrar), però es podrà entrar des de l'adreça que jo sempre dono, https://davidjb.000webhostapp.com/ (lapri.com deixa d'estar operatiu des de setembre de 2015). Quan sigui el moment, ja estarà avisat. Així que, au, vagi bé a blocat, espero i desitjo que torni a funcionar, i als que us hi quedeu, paciència, tard o d'hora se solucionarà.
Per cert, una última cosa. Acaba d'entrar l'hivern, just a aquesta hora, 00:22, i sort a la loteria.

El christmas d'en David

Aquesta felicitació va dedicada a tothom, és clar. Què més dir? Doncs el mateix que diu la imatge. No em va costar gaire fer-la, però com que havia de posar el temporitzador de la càmera, i després m'havia de tirar pel terra, doncs això, i el ninot d'en Shinchan, res, em feia gràcia posar-lo.
També fer un petit anunci, i és que abandono blocat. M'ha costat prendre aquesta decisió, però tal i com estaven anant les coses últimament, i en vista que ni se soluciona ni s'informa, perquè a mi si funciona malament, però hi ha algú al darrere que informa de què està passant, doncs almenys em tranquil·litza, però en aquest cas no ha sigut així. Sentint-lo molt, marxo, però per entrar a la nova ubicació, només caldrà seguir entrant per l'adreça https://davidjb.000webhostapp.com/(des del maig de 2017 passa a ser https://davidjb.000webhostapp.com/ per la desaparició de http://www.lapri.com/), ja que aquesta redireccionarà a la nova ubicació. En principi volia esperar encara, mira si sóc confiat, però el dia 22 és el dia del blocaire invisible, i amb el que li ha costat a l'Alepsi de fer i tot això, doncs no volia que per culpa d'aquest servei, anés malament, almenys per la meva banda, així que això.
També una petita cosa, que la necessito explicar, perquè avui he tornat indignadíssim a casa. En arribar a l'estació d'Alcorcón el rodalies, he escoltat crits d'un paio, que li estava cridant a una noia, imagino que la seva nòvia, no sé per quina raó, em sembla que havien perdut alguna cosa i ell deia que la culpa era d'ella, li deia coses com "te vas a enterar del palizón que te voy a dar", al passadís de sota les vies s'han aturat i han continuat cridant, jo els mirava, i ell cada cop estava més nerviós, i ha sigut quan l'ha clavat una bufetada a ella. Llavors he pujat les escales per buscar algun policia, perquè des de fa mesos sempre que hi vaig hi ha 5 o 6 vigilants a l'estació, i una parella de policies municipals. Però s'ha complit la llei de Murphy, ningú, absolutament ningú. M'he emprenyat moltíssim, perquè sempre, cada dia, hi són, fins i tot una vegada recordo haver contat 11 vigilants i 4 policies, i avui ningú. He marxat molt emprenyat, només espero que aquesta noia, que era molt jove, s'adoni que aquell fill de puta no l'estima, perquè no s'insulta ni es claven bufetades a qui estimes. Què hi farem!

---

Estimat/ada blocaire invisible, puta renfe. El pròxim dia 22 ja sabràs que sóc jo (si no ho saps ja), però tant fa, et tinc preparat una coseta que espero que t'agradarà. Fins llavors.

I a qui em fa de blocaire invisible, ara mateix estic que no puc de content i de feliç, de veritat, estic molt emocionat per això. Moltes gràcies, de veritat.

El Nadal d'Alcorcón

Avui m'he passat una hora a l'oficina de Cantarranas d'Alcorcón de Correus espanyols per enviar uns christmas a algunes persones. Primer ho he intentat a l'oficina del centre comercial Castellana de El Corte Inglés en sortir de la feina, però una cua quilomètrica, més llarga que les que s'hi formen en rebaixes, m'ha fet canviar d'opinió i venir a la que tinc aquí. Després del apretón del rodalies, he arribat aquí. He comprat abans sobres i segells, cal posar-hi un de 0,28 i un altre de 0,01 €, tots dos amb la cara del rei :S.

Abans d'arribar a l'oficina em trobo amb el Nadal d'Alcorcón:

Una miqueta mogut m'ha sortit el Nadal d'Alcorcón

I després a l'oficina, una cua que arriba fins al carrer. Escric les adreces amb boli, quan una dona em ve "ay mi niño, me puedes ayudar a escribir una dirección, que yo no veo" i l'ajudo, al cap d'uns minuts "ay mi niño, perdóname otra vez, me puedes escribir mi dirección, que también hace falta" i doncs li escric la seva adreça. Després d'això, fico el christmas als sobres, los chupo per tancar-lo, em fico el rei a la boca, i em poso davant el mostrador, com que no em refio gaire de Correus espanyols, doncs decideixo enviar alguns per certificat, el que em dóna de sí la butxaca, perquè almenys alguns arribin segurs.

Després d'això, doncs marxo a casa, són les 8 del vespre ja. Arribo a casa, veig un christmas de l'empresa, i de seguida em poso a estudiar, després d'això que acabo de fer i del dia cansat a la feina, però tant fa. I dic tant fa perquè el dia 5 de gener em donen vacances, dues setmanes lluny d'allà, després de les festes per aprofitar-lo millor... ai què bé! Ja començo a fer plans... bé, de fet els plans ja els tinc, ara concretaré dates i doncs, cap allà (un altre allà que l'anterior) uns dies. Ara estic content, veus?

---

Hola blocaire invisible, bona nit. Avui no se m'acut cap pista, però em sembla que estàs content/ta, o això crec, vagi bé.

I per si algú vol veure el blog que m'ha fet el meu blocaire invisible, a dalt, a l'enllaç que posa "Tinc un amic" el podreu veure.

Records de feina

Últimament em ve al cap molt l'època en que vaig treballar a Valdemoro. No sé perquè. Estic a punt de complir ara al lloc on treballo 11 mesos, que és el mateix que vaig ser a Valdemoro. Aquesta feina m'agradava molt més que la que estic ara. Vaig començar no amb molt bon peu, perquè vaig ser responsable de que un palet ple d'ampolles de vi caigués al terra, això sí que va ser un delicte, litres i litres de vi perduts, quina oloreta que desprenia.

Pràcticament des del primer dia em van posar en un lloc de la nau on no em van moure, i això estava genial. Fins i tot, degut a que la persona que estava allà i a la que jo ajudava, la van portar a un altre lloc, doncs diguem que jo em vaig fer el responsable d'aquell petit racó. Plastificava palets plens de mercaderies per després ser portats en carros autotransportats cap al moll de càrrega. Vaig fer amistat amb pràcticament tothom. Els automòbils que es feien servir allà, els controlava molt bé, fins i tot em vaig treure el carnet de "carretillero". Hi havia un "maquinillo", que és com els dèiem allà, eren transpalets automòbils en els que et pujaves a sobre i els controlaves i conduïes, doncs n'hi havia un que era el que jo sempre portava, li deia el "Macià", no perquè jo volgués, sinó perquè portava una enganxina del centre comercial de Francesc Macià. I tenia un gran avantatge, el transport era gratuït, agafava un autobús que posava l'empresa (els Nogales) a prop de casa i per tornar d'allà igual, així si feia tard almenys hi havia justificació, no com ara anant en rodalies, que no saps quan arribaràs ni a la feina ni a casa, avui mateix, en tornar, he trigat 20 minuts més, he arribat a casa prop de 19:30 quan normalment arribo una mica més tard de les 19:00, bé, avui al tren me l'he passat tota l'estona amb el mòbil, fent coses.

Quan estava a punt de complir-me el contracte, gairebé tothom em deia "a ti te hacen fijo seguro" jo els hi deia "ya veremos, hasta que no me lo digan"... no m'ho van dir. Jo volia que em fessin fixe, perquè hauria suposat tenir una mica més obertes les portes per marxar a un altre lloc. Vaig veure com a molta altra gent sí els van fer fixes, i jo al final res. Jo sortia a les 20:00, doncs l'últim dia, a les 19:05, en un paper escrit a rotulador, em van dir on havia d'anar a cobrar el finiquito (en català és quitança, em sembla), i en donar les 20:00, adéu, te echaremos de menos, ya nos veremos en alguna fiesta i tal i qual, però ja està, res més. Així va acabar l'època de Valdemoro, la que va ser la meva primera feina. Després doncs ja se sap, atur, feines de setmanes per aconseguir cobrar l'atur 4 mesos, i on sóc ara, que tot i no ser millor que Valdemoro, i tot i no agradar-me gaire, malgrat que l'ambient entre companys és excel·lent, doncs si em diuen de continuar, hi continuaré, és clar, perquè de nou se'm tornarien a obrir una mica més les portes. Per saber això falta 1 mes i 10 dies. Ja veurem què em depara tot això.

---

Estimat/ada blocaire invisible, espero que els meus escrits a lo català - ultraoccidental t'agradin, ja que sé que t'apassiona el parlar culte.

També agrair a qui em fa de blocaire invisible, que m'ha dedicat un blog sencer, moltes gràcies, m'encanta.

Bo i dolent

Bo...

... i dolent

L'Arare ha començat això, que han seguit més persones.

---

Blocaire invisible, sàpigues que hi ha dies bons, hi ha dies dolents (com el post xD) però sempre tot acaba bé, i sempre tens gent que està al teu costat.

La prova de que estic gilipolles

Aquesta és la prova de que estic gilipolles. Per si algú no ho enten (algú ho enten?) posaré una cosa que ho aclarirà (espero), fixeu-vos en els quadres vermells i el verd.

Doncs per si algú després d'això encara no sap perquè estic gilipolles, dir que jo agafo el tren a Atocha i em baixo a Alcorcón. Imagino que després d'aquest aclariment se sàpiga ja perquè estic gilipolles. I és que avui m'he dormit al tren i m'he despertat a l'última estació de la línia.

No seria res d'excepcional sinó fos pel dia tan infernal que he passat avui a la feina. Des que hi porto, ja gairebé 11 mesos, puc assegurar que avui ha sigut el pitjor dia de tots. Diversos factors així ho han propiciat, entre falta de gent, trucades constants i algunes que més val no tornar a tenir, he esclatat. Avui per primera vegada, després d'una trucada en la que no podia més, i just en penjar-la, em va entrar una altra, però la vaig penjar dient "ja n'hi ha prou", vaig tirar els cascos sobre el telèfon i m'he dirigit al lavabo. Aquí m'he tancat en una de les portes, i m'he recolzat sobre ella. Respira, inspira, tranquil·litat, que ja són més de les 5 i en menys d'una hora marxes. He sortit, m'he pentinat, i de nou a això.

Amb tot això, no he pensat cap pista pel meu/la meva blocaire invisible. Doncs res, com que segur que ho llegiràs, i encara que no sàpigues que ets tu, doncs ho ets, tingues-ho clar, perquè ets una persona molt especial. D'acord?, ja et prepararé alguna coseta, i així m'oblido de la feina una estona :)

Triple(meme)nt

Aquí hi ha el meme que m'han passat triplicat, l'onix, williams i Garrofaire, així que com a triplicat que està, tres seran els llibres que hi posi. I com es fa? És fàcil, agafa el llibre més proper (en el meu cas, els llibres més propers), (no el que més t'agradi). Obre'l per la pàgina 123 (i si en té menys pàgines?, doncs t'agafes un altre). Troba la cinquena frase (i si està en blanc?, doncs t'agafes un altre, coi). Escriu l'oració junt amb aquestes instruccions. I troba alguns víctimes a qui passar-lo.

El primer llibre que he agafat és "Ets la meva vida, ets la meva mort" de Maria de la Pau Janer:

Si no t'agrades, els tintaré del color que vulguis.

El segon llibre és "La sonrisa etrusca" de José Luis Sampedro:

El estudiante le explica que le han pasado a <<Vías públicas>> al acabar la poda, y seguirá teniendo trabajo un par de semanas en la ornamentación callejera para la próxima Navidad.

V.2.0: El tercer llibre, inexperat fins fa una estona gràcies a Garrofaire, és "Tres metros sobre el cielo" de Federico Moccia:

Si cambias de idea, ya sabes donde estamos

I doncs això és el resultat del meme, resulta entretingut llegir aquesta frase, si has llegit el llibre perquè hi trobes alguna cosa que la relaciones amb la història en general, i si no has llegit el llibre, perquè llegint la frase no tens ni idea de què va el llibre. Finalment li passo a qui vulgui, si algú el vol fer a proposta pròpia, doncs que ho faci, dient que ve de part meva i ja està.

Sóc un imant, sóc un friki

De vegades crec que tinc un imant per atreure catalanoparlants a Madrid cap a mi. Tal que avui anava en el rodalies, i en una estació d'un barri normal de Madrid, com és Las Águilas, i amb un munt de llocs lliures al tren, va i seu enfront de mi una parella, i els començo a escoltar i penso "colta noi, em sembla que parlen català" i això estaven fent, al principi molt baix, però després han començat a pujar el volum i se'ls escoltava en gairebé tot el cotxe, i per l'accent que tenien, no semblaven barcelonins, tenien un accent bastant més tancat. No tinc ni idea d'on podrien ser, però de la Catalunya central o per allà diria jo. A Atocha els he perdut de vista, potser han agafat el Altaria a Cartagena, tot i que no anaven amb maletes, així que potser anirien a comprar, com ara fa tothom.

També un petit apunt de frikisme ferroviari per la meva banda, i és que he anat fins a Colmenar Viejo per veure passar el Tren Hotel a París. Dit així semblaria gilipolles, i en el fons ho és una mica, però si he anat a veure aquest tren és perquè aquesta via per on ha passat portava tancada dos mesos i aquest tren va sempre per Valladolid i no per Aranda de Duero, que és per on ha anat avui, aquest era el motiu pel que he anat fins allà, m'hi he portat la càmera, de nit, enmig de la foscor del camp, amb les mans congelades i els peus igual, tot per veure un tren. Què hi farem, a veure si la propera vegada que passa per aquí és estiu, perquè si és hivern mai més l'espero.

Bogeria de Cortylandia

Avui he anat a veure el Cortylandia. M'ha costat 10 minuts per recórrer 20 metres, cops, patades, ofegar-me, passar fred, però ho he fet, l'he gravat sencer. Quinze minuts. He anat al passi de les 19:00, però hi he arribat a 18:20, precisament per evitar el que després ha passat.

Imatge un dia de Desembre de 2004 de la plaça on es fa Cortylandia.

No sé si a Catalunya es coneix Cortylandia, però a Madrid és una tradició nadalenca. Consisteix en que El Corte Inglés munta a la façana del centre comercial de Preciados (el primer que existeix) cada Nadal un espectacle infantil que porta el nom de Cortylandia, i en el que cada any es canvia de tema, aquest any toca "El zoo de Cortylandia". Són ninots que canten i expliquen una petita història durant els 15 minuts que normalment dura, i on sempre hi ha la famosa cançó de Cortylandia, que la coneix tothom "Cortylandia, cortylandia, vamos todos a cantar, alegria en estas fiestas porque ya es Navidad".

Aprofitant que avui era festa, doncs he decidit d'anar-hi, pensant "com que avui és festa i totes les botigues estaran tancades, doncs potser hi ha menys gent"... i un cuerno. Hi havia embús de gent a la petita plaça que hi ha enfront de la façana, i nerviosisme, molt nerviosisme, ja se sap l'espècie humana, com és de vegades. Hi ha hagut baralles, serioses, i tot això davant la mirada innocent dels nens i nenes que hi havia. La filla d'un dels que s'ha barallat s'ha posat a plorar, i llavors ha sortit aquella frase que tant escolto a Los Simpson i que mai pensava que escoltaria, la de "¿pero es que nadie piensa en los niños?" no he pogut evitar descollonar-me en escoltar-lo, de veritat. També quan hi ha aquestes aglomeracions de gent, passa una cosa que em sorprèn molt, i és que, hi ha gent que ven globus d'aquests de figures, de dibuixos i això, i que si els soltes, surten volant, doncs cada cop que un nen perdia un i sortia volant, els milers de persones que hi ha feien alhora "ooooooooooooooo", és curiós com la gent respon quan un nen perd el globus.

Total, que he vist el Cortylandia, he cantat la cançó (com el 99,9% de la gent, grans i petits)... de fet, jo crec que els fa més il·lusió de veure-ho als grans que als petits, jo estava desitjós d'anar-hi, em porta tants records de quan era petit, com al 99,9% de la gent que hi havia. I és que tot i que ho faci un centre comercial, és una cosa que s'ha fet des de fa molts anys, que és costum, perquè agrada tant a pares com a fills, a gent gran com petita, escoltar aquella cançó any rere any, veure el somriure dels nens com ballen i fan palmades amb les mans mentre són portats sobre els seus pares, això és el millor de tot això, i amb el que em quedo jo. Que milers de persones en un dia de festa on tot està tancat vagin allà per veure-ho, no només de Madrid, sinó d'altres ciutats de fora, demostra que no és només un reclam d'El Corte Inglés, sinó una cosa ja pròpia del Nadal madrileny.

Com la butxaca del Doraemon

 

 

Sempre porto una bossa amb mi per guardar les meves coses quan surto al carrer. Avui m'ha donat per veure que hi tinc guardat. Coses normals. A la primera butxaca he trobat el carnet de conduir, la paperina rosa aquella tan gran que donaven... és que clar, que tingui cotxe des de fa uns pocs mesos no té a veure amb el temps de carnet, des del 24 de març de 2004, aprovat en segones, el primer intent va ser el 15 de març. En aquesta butxaca també em trobo amb un full que diu "Petición de lotes de personal  navidad 2006" buff, això ja no em val, ja ho he demanat tot.

Ficant-me més per l'interior, hi ha una butxaca on guardo sempre les claus. A una altra butxaca tinc un boli, que sempre hi porto, i un portamines. Una butxaca més avall em trobo amb... piles, dues piles, són les de repuesto per si es gasten les de la càmera. A una altra butxaca tinc "Guia de metro" de Barcelona, una targetera amb dues T-10 d'una zona, una caducada i l'altra amb només un viatge gastat, així no n'he de comprar quan vagi a Barcelona, una circular de l'empresa amb els lots de nadal, una papereta de la quiniela de la jornada 13 de 19 de novembre, un paper que em vaig trobar l'altre dia a la renfe que diu per una cara "Si sientes un vacio en tu vida, Dios tiene la solución, él murió por ti, te ama y quiere ayudarte ¿le dejarás que lo haga? acércate a él" uohh, vaja, a més perfectament escrit, per l'altra cara diu "Despierta antes de que te roben los sueños" estava inspirat qui ho va escriure. Més coses a la mateixa butxaca, dues fotocòpies, l'abonament transports on tinc l'abonament mensual de renfe, altres bitllets caducats i la targeta de la consejería de Sanidad de Madrid, també tinc el plànol de metro de Madrid, la segona edició de novembre de 2006, i per últim a aquesta butxaca, la targeta de l'abonament jove de transports, que clar, com a partir dels 21 ja no ets jover per tenir-la, doncs apa, hi porto bitllets caducats, bitllets de 10 viatges de metromadrid i metrosur, i un paper que posa "Calibán - Isaac Asimov/Roger Mc Bride" i el nom d'una llibreria de Madrid.

En una altra butxaca porto les claus del calaix de la feina. A l'última butxaca porto l'Mp3, la càmera de fotos, el trípode i la cartera, i quan la porto, la videocàmera. El mòbil no el porto mai aquí, per si de cas em fot la banda magnètica dels bitllets de rodalies i metro.

Ara que m'hi fixo, tampoc porto tantes coses, de vegades també hi he ficat les claus del cotxe, cd's, cintes mini DV o les ulleres de sol. Jo crec que ja vaig ben servit, algun dia pensaré a portar menys coses, però la càmera de fotos sempre amb mi, sempre. No sé si la resta de la gent que porti bosses a mà portaran tantes coses. Algú més porta moltes coses a la bossa? Penso també, realment és necessari portar tantes coses sempre que surto al carrer? Serà una mania? Segurament.

Fent cua

És el que toca en aquesta època, aglomeracions, esperar, i si no ens agrada... ajo y agua.

Interior a l'aire lliure - Tristes plantes

Relat patrocinat per "La Cambra Fosca" de l'Onix i "Relats Conjunts".

Era un matí gris. Eren a la terrassa del petit jardí que tenia la casa, com que el sol escalfava tenien unes cortines posades. En Tomàs estava segut, estirat a la cadira i mirant la tele. Enfront hi havia la Susanna, la seva dona, prenent el cafè que acabava de fer-se. Tenia el cap ajupit enfront la tassa, movent la cullera mentre barrejava la sacarina. Estava trista, la seva cara mostrava aquesta tristesa. No estimava el seu marit, potser fa molts anys, quan eren joves, li va estimar en algun moment. Ara no, ara no l’estimava. No només no l’estimava, sentia fàstic, por, es trobava indefensa i sola. Des que els fills havien marxat de casa, no tenia amb qui parlar, amb qui relacionar-se, pràcticament no tenia vida social. Des de la nit de noces, havia patit maltractaments, però ningú mai se n’havia adonat, ni els propis fills. Ho portava tot en silenci.

Després de prendre’s el cafè, es va aixecar de la cadira. -On vas? -A la cuina, a deixar la tassa. Vols alguna cosa? -No, només que t’apartis del mig, que no veig la tele. Ella va cap a la cuina. Mentre està rentant la tassa ell crida. -Susanna, vine. -Què vols? -He dit que vinguis. -Però què vols? Estic fent coses. -Que vinguis d’una puta vegada. Ella es resigna, i va a la crida del marit que no estima. Quan surt a la terrassa, el veu ajupit, buscant alguna cosa en els calaixos d’un petit moble. -Què busques? -On vas deixar l’encenedor que tenia en aquest calaix? -Jo no ho sé, jo no l’he... -He dit que on l’has deixat! – cridant. -I jo et dic que no ho sé, jo no l’he agafat! – també cridant. -T’atreveixes a cridar-me? Ets una desagraïda. En aquell moment li clava un cop de puny a la cara, llençant-la al terra, sobre les plantes que adornen i volen donar una mica de vida aquell jardí trist i gris i que ella s’esmera tant a cuidar. Per ella, cuidar aquelles plantes és pràcticament l’única cosa que l’alegra, veure com creixen, regant-les quan cal. Però el seu pes en caure sobre les plantes, trenca els testos, i deixa la sorra de la planta estesa pel pis. Adolorida, fa mitja volta i es troba amb tot això. Dels seus ulls comença a sortir una llàgrima. No plora pel cop, plora per la planta a la que tant de temps l’havia dedicat. -Recull tot això mentre vaig a pixar. Ho vull net. -Sí, ara mateix ho faig. Quan entra al lavabo, ella s’aixeca. La llàgrima que cau, se la seca amb la mà. Es va a la cuina. Ell llavors surt del lavabo, va a la terrassa i no veu ningú. -Estàs sorda o què? Què t’he dit que facis? M’estàs tocant els collons ja, i n’estic fart. On t’has ficat? No apareix ningú, ell es posa cada cop més nerviós. -Surt d’on siguis desagraïda. Així pagues tot el que faig per tu? No fent cas del que et dic que facis? Doncs jo a aquesta casa sóc Déu, i si no fas el que et dic et penediràs. Nota alguna cosa darrere d’ell i fa mitja volta. En fer-ho és ella amb la paellera. No li dóna temps a reaccionar i li fot un cop al cap fort que el deixa al terra. -Què fas mala puta? Ara veuràs, ara sabràs qui sóc. -No Tomàs, ara sabràs tu qui sóc jo. Ell la mira espantat. -M’has pegat, m’has humiliat, m’has violat. Avui m’has destrossat el que més m’estimava d’aquesta casa que eren les meves plantes. -Què pretens fer? -M’ajudaràs amb les plantes a partir d’ara. Seguidament de dir-li això, li fot diversos cops al cap amb la paellera. 3 mesos després Sona el telèfon. -Hola mare. -Hola filla. Com estàs? -Bé, però digue’m, com estàs tu. Com portes la desaparició del pare? -Regular només filla, regular. Va marxar a per tabac i no va tornar. L’estan buscant però no crec que el trobin amb vida. -No et sents sola a casa? Si vols pots venir a casa meva. -No filla, gràcies. Estic entretinguda amb les plantes. Precisament en desaparèixer el teu pare, vaig trobar un adob que li va genial per créixer. Tranquil·la, no pateixis. En penjar el telèfon va continuar amb les plantes. Acabava de comprar una, ja ho tenia preparat, però faltava una cosa. Va anar al congelador, i d’una bossa va treure una mà humana. -Aquesta ja no et servirà per pegar-me. Per fi m’estàs ajudant, Tomàs.

---

Ara una mica d'explicació del "Per què" d'aquest relat, de com ha sortit. Doncs la primera cosa que em va venir al cap en veure el quadre i veure al paio aquell allà estirat a la cadira, ja em va venir al cap una mica la imatge de marit que no fa res a casa. Després em vaig fixar en la cara d'ella, i no sé perquè així a l'ordinador no es veu gaire bé, però em feia l'efecte que tenia cara una mica trist, i així va sortir el principi. Tot la resta ja va sortir d'una manera més espontània. Les plantes que hi ha al costat em van ajudar a donar un argument al relat.

Tot i que al quadre surt com una casa gran, jo m'he imaginat una casa com unes que hi ha al districte de Fuencarral de Madrid, que són cases bastant petites, tot i tenir dos pisos, i que tenen un mini jardinet, molt petit. Són cases molt acollidores tot i ser petites, m'encanten, a més que on es troben aquestes que dic hi ha les vies del tren cap al nord.

També han escrit un relat sobre el quadre la Williams, en Barbollaire, en Prop de 40, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Elur, l'Alepsi, la Imma, la Jane, vullunfestuc, Marcus (Blogbuster) i el Gatot.

Després del sopar de nadal

Quan l'altre dia, parlant dels sopars de nadal d'empresa, vaig dir "(...)els jefes, que al sopar no ho són, acostumen a desmadrar-se més que els empleats(...)" no sabia l'encertat que estava, ara explico.

Ahir a la nit vaig tenir jo aquest sopar, i doncs va estar molt bé, al restaurant brasiler aquest va anar molt bé, vaig sortir a ballar amb l'animadora i... bufff, com es mou, i just estava davant de mi... ejem, bé, a part d'això (xD), doncs el sopar va ser de l'estil que m'imaginava, és a dir, beure molt (jo no, que conduia), menjar molt, i pagar molt també, el compte va pujar per valor de 580 € a pagar entre uns quants. La xifra espanta per sí sola.

En sortir, foto de família, i cap a algun lloc de copes, hi vam anar en taxi perquè a algú se li havia ficat al cap d'anar no sé on de Diego de León, val, doncs això, taxi. La cosa és que no sabíem ni on anàvem, perquè el nostre taxi anava on a nosaltres ens havien dit que anéssim, però els del taxi de darrere nostre només van dir "siga a ese taxi".

Vam parar a un local, ple de babosos, perquè amb totes les noies ho van intentar. Hi havia un que estava xerrant amb una, que anava borratxo, i em diu a mi "colega, yo beberé lo que tú bebas" i li dic "pues te pondrás sobrio, porque no bebo nada". Però aquí és on la frase que he escrit al principi i que vaig escriure l'altre dia pren valor. Doncs no sé com va anar la cosa, només sé que el local estava petat de gent, i que la jefa doncs es va agafar a un tio, i es van posar a ballar, però també a besar-se bojament, i quan dic bojament ho dic de debò, ballant i besant-se alhora, muntant-se ella sobre ell. L'única cosa que no em va quedar clar és si el coneixia o no, però això tant fa. Hi havia una passió entre tots dos, que era increïble. Ben fet per ella, i per ell, que s'ho van passar bomba.

Com que feia de taxista, doncs vaig marxar abans, perquè la noia que portava estava cansada, i així ho vaig fer, també ens va acompanyar la companya d'estiu, que va sortir espantada d'allà perquè un tio l'havia dit que era "la mejor de todo el local para echar un buen polvo" i ella "como? largo, largo, fuera de aquí, bicho". Bé, després de sortir vam fer operació buscar taxi, perquè el meu cotxe estava on el restaurant, i nosaltres estàvem bastant lluny. Vam trigar prop de 30 minuts per trobar-ne un. El pitjor, un idiota, que quan vaig veure un taxi lliure, el vaig cridar, i se'm tira un a sobre i empenyent-me dient "eh, que la chica estaba antes" i jo "y qué? nosotros venimos caminando desde arriba" i les meves companyes "bueno bueno, tranquilo tío, que sólo estábamos llamando a un taxi" i tot això perquè voldria impressionar a la noia aquella que no coneixia de res, i que al final es va quedar sense taxi, perquè acabava torn i tornava a Coslada, la gent és gilipolles. Al final en vam trobar un i ja està, ens vam acomiadar de la companya d'estiu, que ella continuava fins a Vallecas, i nosaltres cap a Alcorcón.

Al final vaig arribar a casa sobre 4:30, després de trobar aparcament relativament a prop de casa i a aquelles hores. Va estar bé el sopar, em va agradar, els recomano els sopar de nadal d'empresa, o del que siguin, mentre la companyia sigui bona, tant fa.

Sopar de nadal

Demà tinc el sopar d'empresa de Nadal. No és que no en tingui ganes, però no sé, se'm fa una mica absurd, tot i així hi aniré. S'ha de tenir en compte que no hi anirà el tio que no suportem, ha marxat fora de Madrid amb els seus 35 amics... ai no, perdó, amb els seus 15 amics... ai no, perdó un altre cop, finalment amb els seus 3 amics... jolin tu, si perd amics aquest, que en una setmana n'ha perdut 32.

En fi, anirem a un restaurant brasiler on hi ha una senyoreta que és animadora que té un cos, i es mou d'una manera que anima a tothom. Música brasilera de fons tocada en directe per una orquestra, buffet, carn servida en unes espases molt rares directament a taula, tot plegat per 26 € + IVA, begudes a part. La veritat és que no és massa barat, però un cop a l'any no fa mal, i ja tenien ganes d'anar-hi que l'any passat no hi van poder anar. Serà la segona vegada que hi vagi a un sopar d'empresa, l'any passat hi vaig anar a una sense estar contractat per l'empresa. En aquests sopars no sé que s'hi acostuma a fer, però en algunes els jefes, que al sopar no ho són, acostumen a desmadrar-se més que els empleats, tot un exempe a donar.

Tots els del departament menys el nomenat abans, i gent que hi ha estat, entre elles la meva companya d'estiu, que avui l'he vist també, està molt guapa. Malauradament parlarem de feina, almenys jo intentaré que no, parlarem del nomenat abans, jo almenys no, i després sortirem per allà, no sé ni que hi ha.

En tornar faré de taxista, perquè hi aniré en cotxe, i portaré una companya que també viu a Alcorcón. Tots beuran i s'emborratxaran, espero que no gaire, menys jo, que conduiré, ja és hora de portar de farra nocturna per Madrid el C3, i a veure si el rento una mica que està de cagadetes d'ocellet al morro, so guarros, i això que només el vaig tenir un dia sota els arbres, que l'endemà el vaig canviar de lloc, i amb sort, perquè sinó se l'emporta la grua per rodar una escena de la sèrie de l'hospital aquesta de telecirco.

Demà demà, doncs, de sopar. Segurament ara molta gent ho farà, aquesta és l'època dels sopars de nadal, tant sigui d'empresa o potser també d'estudiants. Algú anirà a algun sopar d'aquests?

Em bull la sang

És molt dur viure a Madrid tot i haver-hi nascut i portar aquí tota la vida, i veure com és de gilipolles alguna gent d'aquí. En dos dies he rebut un mateix powerpoint sobre per què s'ha de fer boicot als productes catalans, i ja n'estic fart, sobre tot perquè una persona que m'ho ha enviat sap ben bé quins són els meus plans de futur i sap el que sento, i la veritat, és com per deixar-lo de parlar per sempre, no m'ha fet gens de gràcia.

L'altre ha sigut a la feina, que ha durat bastant la cosa, perquè com que ara ja no hi ha la companya de Catalunya, sembla que ja hi ha camí lliure per dir tot el que abans no s'atrevien a dir sobre els "catalinos" com els diuen. I és clar, a mi em diuen lliurement tot això perquè com que jo sóc de Madrid, no em tindria perquè molestar... doncs sí, em molesta i molt. A més, no atenen a raons, perquè al powerpoint aquest surt una imatge d'un Alcampo d'algun lloc de Catalunya amb uns cartells indicant que el que hi ha són productes catalans, i això ja vol dir que s'odia tot l'espanyol, a aquesta conclusió arriben, és increïble. I quan a l'Hipercor d'Alcorcón fan fires de productes madrilenys, envoltat tot amb banderetes de la comunitat, això què és? Doncs això és promoció de productes de la comunitat, res més, en canvi a Catalunya és odi cap a l'espanyol, simplement patètic.

Alguns comentaris dins la ignorància més plena són com "que se hagan independientes, pero con todas las consecuencias, o sea, nada de pedirnos dinero que es lo que hacen siempre". D'escoltar tanta banajada junta he hagut de marxar un moment perquè no ho aguantava més. Ja poden anar amb la llista de productes catalans sempre a mà per evitar comprar productes que només pagaran el IVA a Catalunya i la resta d'Espanya no en veurà un duro, que és el que deia el powerpoint, i precisament en aquest hi havia un exemple de l'amor que senten alguns, posaven d'exemple si Gas Natural comprés Endesa, tot el que es pagués d'IVA només repercutiria sobre Catalunya, com ja he dit, en canvi deien que si la compra E.on que l'IVA repercutiria en tota Espanya. Com a exemple d'imperialisme posaven una pàgina que em sembla que es diu "productes de la terra" i que una companya ha estat mirant tota l'estona per riure de cada cosa que veiés, com "el burrito" o coses així.

A això hem arribat a dia d'avui, com que ja no hi ha ni declaracions de Carod contra Madrid 2012, i l'Estatut ja és una realitat, han de continuar inventant merda contra Catalunya. I jo ara seria així si no hagués canviat de la forma que vaig canviar? M'imagino i em faig por. En canvi no ho sóc així, i he d'escoltar aquesta merda, i la que em queda per escoltar, és clar, ja hi tornem de nou, fàstic de país de veritat. Amb els companys de la feina no puc fer res, però i amb l'amic que m'ho ha enviat? No sé ni si el podré dirigir la paraula el pròxim dia que el vegi, i segur que com excusa em posarà que té la meva adreça junt a un munt i que per això m'ho ha enviat, però això ja no cuela, perquè fa mesos i mesos que no m'envia res fins ahir. Què puc fer mentre continuï aquí? Aguantar no és difícil però és molt dur... necessito vacances per marxar uns dies almenys.

Hola

-Per què no li dius "Hola"?

-I per què li he de dir? Només perquè treballem a la mateixa empresa? Si no sé ni com es diu, ni en quin lloc de l'oficina treballa, ni què fa. És que he de saludar tothom només per aparentar interès per gent que no conec? És absurd, si saludo a aquesta, hauria de saludar tothom que veig pel carrer.

-No t'entenc.

-Jo sí que no t'entenc a tu... per què dius tu "Hola"?

-Ehhh...

¿Tú crees que esto es de seño?

Quins anys quan era estudiant. Fa dos anys vaig fer un cicle de grau mitjà de comerç. Eren pocs a classe, uns deu, però déu n’hi do. Un dia estàvem en una classe amb un professor, que també era tela, estava escrivint a la pissarra, i en tot això que una companya que no havia entès una cosa (mai l'entenia) va i pregunta “Puedes repetir, seño?” Ens vam girar i la vam mirar, ella també es va adonar de l’error, de dir “Seño” al professor i li va demanar perdó. Aquest també es va girar, s’hi va acostar lentament cap a ella, va dir primer “Seño?” i llavors es va acostar la mà a l’entrecuix i va dir movent la mà entre les seves parts “Tú crees que esto es de seño?”... no puc, no puc deixar de riure cada cop que hi penso... ai senyor. No sé perquè m’ha vingut això al cap, però cada cop que hi penso... no puc deixar de riure xDD

Goteres

Aquí tenim les modernes mesures que pren Renfe contra les goteres a les estacions. Sense dubte crida l'atenció el sistema revolucionari que han decidit utilitzar. Em tranquilitza que, ja que no es gasten els diners en millorar el servei, almenys se'l gasten en sistemes com aquest que evita que el terra es mulli i la gent pugui relliscar. Vet aquí:

Per quan els trens s'espatllin, l'operadora està pensant en una tècnica única en el món, fer uns forats al terra i que la gent el mogui a pata, com als picapiedra. Esperem que els vagi bé aquestes novetats.

La canción de mi vida

Por petición de nur, que me quiere leer en castellano, que por otra parta es mi lengua materna, aunque no lo parezca, y la que más utilizo (claro, si vives en Madrid que vas a hablar, ¿en árabe?... este no es un buen ejemplo xD). Este post y todos los comentarios que aquí ponga serán en castellano.
Hace aproximadamente 16 años, nacieron en España 3 canales nuevos de televisión, las privadas. De entre estos canales, había uno peculiar, que emitía unas horas determinadas una programación para todos, el máximo era 6 horas al día, y en otros momentos emitía sólo para sus abonados... exacto, Canal +. Recuerdo perfectamente aquellos anuncios sobre la llave del descodificador, parece que fue ayer, y ya ha pasado. Yo era un crío, tenía 6 años. Por cierto, seguro que mucha gente no lo sabe, llegó a emitir películas en catalán, codificadas, pero en catalán para Cataluña.
A pesar de emitir sólo unas horas en abierto, me gustaba. Pero había algo que me llamó mucho la atención en aquella temprana edad, su sintonía. Aquella guitarra que tenía, me encantaba. Casi siempre a las 13:30 o a las 20:00, cuando empezaba la emisión en abierto, lo ponía para escuchar la sintonía, porque siempre la ponían en los avances de programación que hacían al empezar la emisión en abierto. Incluso, algunos días que tenía carta de ajuste, me levantaba temprano para ver como iniciaba la emisión, que era sin duda lo que más me gustaba, como aparecía la elipse de colores dando vueltas y donde la sintonía tenía un toque diferente que me gustaba más, y también duraba más. Cuando conseguí medios para grabarla, lo hice, aunque todo lo que tenía en VHS lo perdí ya hace tiempo.
Pero en el mundo de la televisión y sobre todo en el de la imagen visual, hay que renovarse continuamente. Finalmente en el año 1997 desapareció. Nunca más se volvió a escuchar por la pantalla aquella sintonía. Pero Internet todo lo arregla, y gracias a ello me hizo recordarlo tal cual era, incluso he llegado a hacerlo yo mismo con mi nombre, y también descubrí quien la hizo.
Quizás a algunos les parezca una bobada que una sintonía de un canal de televisión sea la canción de mi vida, pero lo es, porque me ha acompañado desde siempre, la he escuchado desde siempre y la continuo escuchando. Si estoy con el MP3 escuchando música y de repente aparece ésta, como que le pongo más atención, me gusta escucharla, y será así siempre.

Trucada a la ràdio i trens pa' avorrir - 3ª part (i última)

Ahir vaig parlar per un programa de Catalunya Ràdio, aquest és el tall del programa.

D'altra banda, després de la 1ª part i de la 2ª part, avui poso la tercera i última part de "Trens pa' avorrir", dedicat en exclusiva a la unitat 447 de Renfe Rodalies, que és la que més m'agrada, en quant a trens vull dir, i on tinc l'honor d'aparèixer (sí clar, honor dius... xD). Hi ha les següents cançons:

Cançó 1: La porta dels Somnis de Lax'n'Busto

Cançó 2: El viaje de Antonio Orozco

Cançó 3: Gabriel de Lamb

Il·luminació

Avui han engegat els llums de Nadal a Madrid, però jo estic apagat, i això que és divendres. No sé si ha sigut casualitat o què, que avui el rodalies cap a Atocha que he agafat, on jo era, portava gairebé tots els llums apagats també. Tenim una compenetració renfe i jo que... però no sé, tinc ganes de marxar, de canviar una mica d'aires, de trencar amb aquesta rutina, però queda tant per a vacances... bé, em sembla que el mes de gener, però no sé quins dies exactes.

I en vacances què? Geni, on aniràs si es pot saber... com si no ho sabessis ja tros de lluç. I és que encara que allà sóc feliç, vaig sol, estic sol sempre, o gairebé sempre. Gasto el temps a passejar, a agafar el rodalies per anar a altres llocs, però pràcticament sempre sol. I tot i així, sóc mitjanament feliç, però em sento buit.

Què cony m'atraurà tant cap allà, que aprofito a la mínima per agafar el tren (a partir d'ara serà el cotxe) i plantar-me allà amb el que sigui? Em pregunto si quan hi visqui definitivament voldré sortir quan tingui vacances o no voldré... buff, ni idea, no sé ni quan marxaré, com per pensar què faré allà. I si ara quan hi vaig gairebé sempre estic sol, quan hi visqui, també serà així? Quin futur més negre, ni la llum de Nadal m'il·lumina... ara que miro, se m'ha fos una bombeta de l'habitació.

Vocabulari típic d'Alcorcón

El otro día que nos fuímos más allá de los polígonos, buah, qué chompazo que nos dimos. Nos encontramos un bmw tuneao que estaba to' nécora tio. Luego nos encontramos al Norden, el dufi hijo puta este, que se nos puso a chulear el gilipollas, y me dice a mi "tas chinao o qué" y le dije "y porque lo voy a estar, toyaco asqueroso" pero pasamos de su mierda y nos fuimos. Buah tio, y qué tía nos encotramos después en puerta del sur, estaba to' turrón la tía, pero iba con un tío to' búnser, cabrón de mierda, me entraron unas ganas de pegarle de ostias allí mismo, y encima llevaba una chupa to' crema tío, buah, nunca había ido tan lejos del barrio y ya verás, la próxima nos vamos hasta los castillos o hasta valderas a robar algo al Hipercor.

---

Això és només l'exemple del que pot ser una conversa normal entre alguns joves habitants d'aquesta la meva ciutat, també dita Alcorcón. Com és clar, no ho he escrit com ho hagués escrit algun d'aquests habitants, perquè sinó no ho entendria ni jo.

Expectatives altes

Ei, què et penses? Baixa una mica les expectatives, que sinó mai arribaràs al que vols.

Enamorar-se al metro

No, no m'he enamorat al metro, no crec que mai ho fes, tot i que no m'importaria. No sé, jo quan em gasto 1 euro en un bitllet senzill ho faig per anar a un lloc concret i ja està. Però, i si un noi, quan li porta flors a la seva parella, la troba amb un altre? Què passa si aquest noi, quan es fica al metro, es troba amb una altra ànima trista i perduda? Probablement cadascú estigui ficat en el seu món i no s'adoni de l'altre. Però en metro de Madrid han pensat que això pot passar, i ho han plasmat en un anunci.

Aquest anunci m'encanta, és del que m'he enamorat jo. El volia gravar, però no ho he aconseguit, fins que l'he trobat a You Tube (a tu sí que mai et deixaré xD). Com vaig explicar fa uns dies, ara la Comunitat de Madrid està fent uns anuncis boníssims, ja sabem, eleccions.

Ara em pregunto, això és possible? Enamorar-se al metro, així, en un viatge trobar l'amor? No sé, jo crec que no.

Quiniela de 13

Ahir a la nit, en acabar el partit del Barça ho vaig comprovar. Tenia 13 resultats encertats de la quiniela que fem els de la feina. Vaig mirar l'escrutini de la setmana passada, i aquests n'havien guanyat prop d'uns 4000 €, el qual, si més o menys s'hi assemblés, seria un bon premi, dividit pels de la feina. El Elx - Màlaga no ens va permetre tenir 14, i això ja no donava possibilitats de fer ple al 15, però no semblava pas malament tenir-ne 13. Vaig enviar un missatge a un company de feina. Avui hauríem d'anar a treballar, però tot i així podíem tenir una petita alegria.

Aquest matí, al poc d'arribar a la feina, he anat a mirar l'escrutini per veure el premi que ens havia tocat. Quina decepció. 20,32 €, hem sigut 53628 les persones que hem tingut 13 resultats encertats. Quin pal... però què hi farem. Quan hem anat a retirar el premi, ens han tocat com uns 40 i pico d'euros, perquè contant amb els dobles que teníem, doncs això ha fet pujar una mica, però tampoc gaire més.

Queda clar que aquesta quiniela ha sigut molt fàcil, 209 persones han encertat el ple al 15, el premi que més diners dóna "només" ha repartit 6.517,99 €.

Bé, haurem de seguir treballant :'( ... i jo que ja estava invitant a gent a prendre alguna cosa... què coi, igualment invito pel que podria haver sigut i no ha sigut al final... xD

La cafeteria d'any nou

1 de gener. Després de caminar sense rumb fix, va veure una cafeteria oberta, en va obrir la porta i es va dirigir cap a la barra. El cambrer li va preguntar “Què voldrà?” “Un got d’aigua, sisplau” El va començar a beure, però quan només n’havia pres un glop, es va desplomar contra la barra, plorant, plorant molt. Havia arribat a aquell lloc després de sortir de l’hospital, on havia perdut la vida el seu fill per un accident de trànsit.

“Vostè també ha perdut algú” Un home a la seva dreta amb una cervesa a la mà li parla. “Quina nit d’any nou” continua dient. “Aquest any no l’ha volgut deixar més temps i se l’ha portat” Ella se seca les llàgrimes i trenca el seu silenci “Al meu fill tampoc l’ha deixat” La primera nit de l’any tots dos han perdut algú. La dona d’aquell home va morir just als pocs minuts de començar l’any. Ella estava a casa d’uns amics quan la van trucar. Les seves tristes vides s’han acabat ajuntant a una cafeteria on en qualsevol moment arribarà gent per menjar xocolata amb xurros.

Un home a un extrem de la barra els mira mentre es pren el primer cafè de l’any. Ell fa dotze anys va acabar a aquella cafeteria, el mateix dia que avui, quan buscava un altre lloc, una altra forma de vida, quan volia trencar amb el seu passat. Des de llavors, cada 1 de gener, es trobi on es trobi, arriba fins aquí per prendre el primer cafè de l’any, com celebrant l’aniversari d’aquell canvi de vida.

La dona i l’home que han perdut algú, estan a prop l’un de l’altre. Sense dir-se res, mirant a qualsevol lloc, només fent-se companyia en silenci, el qual només es trenca per les tasses i gots que el cambrer prepara sobre un lloc de la barra. Així passen els minuts, fins que, sense dir-se res, s’aixequen, paguen les seves consumicions, i marxen amb el mateix silenci que han mantingut. Abans de sortir al carrer, ell li posa la seva jaqueta sobre el seu vestit, perquè no passi fred amb la gelada que hi ha, i enfilen camí de l’hospital.

“Quant et dec?” Pregunta l’home de l’extrem de la barra al cambrer. “Dos euros” “Cony, cada any és més car” Després de pagar, i amb el bitllet de tren a la mà, surt i es dirigeix cap a l’estació central, per agafar el tren que el portarà a aquell lloc on va començar una nova vida, sabent que l’any vinent, tornarà de nou al mateix lloc

Quan surt del bar, el cambrer va a la porta, posa el cartell de tancat, recull tot el que té sobre la barra, i apaga els llums, com cada 1 de gener. Fins l’any vinent no es tornaran a engegar els llums.

---

L'Onix va començar amb això, escriure alguna cosa que ens vingués al cap en veure aquest quadre. L'han seguit l'Alepsi, la Williams, en Kurtz, en Propde40, el Mestre Yoda, en Barbollaire, l'Efe, l'iruNa, l'Anna Tarambana, la Gemminola, l'Avi i la Tirai.

Trens pa' avorrir - 2ª Part

Aquesta és la segona part del vídeo sobre trens que he fet. Aquesta i la tercera part estan dedicades en exclusiva a la tan estimada Rodalies Renfe (xD).

La primera part és aquí.

Està dividit en:

Cançó 1: Beautiful Day de U2, inclou UT's 440 i 442.

Cançó 2: Oreka de Berri Txarrak, inclou UT 446.

Cançó 3: Destiny de Zero 7, inclou UT 450/451

Cançó 4: Una cançó d'estil drum'n'bass de la qual no tinc títol, inclou Civia.

Eleccions sindicals

Demà he de votar. Si no fos perquè el fet de ficar una papereta a dins d'una urna m'agrada, ja li podrien fotre molt per allà. Les eleccions de demà estan tan manipulades, que la ONU deuria portar supervisors per al procés. Jo ja en conec el resultat, i tothom. Els "sindicats" que hi ha són una farsa total, que no representen als treballadors, sinó a l'empresa, "sindicatos amarillos" es diuen, em sembla. També alguns els diuen "la secta". Total, que només es presenten dos, cap més, els altres no existeixen. Així és molt fàcil tenir controlats els treballadors.
Des que hi treballo, al lloc on hagi sigut, només els he vist rodant alguna vegada, intentant convèncer-me que m'hi afiliés, o dit d'una altra manera, m'intentaven captar, però mai he volgut. Fins i tot una vegada, quan estava de pràctiques, és a dir, no estava contractat, em va dir que quan tingués contracte "lo estarás", referint-se a que estaré afiliat... sí, clar, perquè tu ho dius. En canvi, ha sigut acostar-se aquestes eleccions, i mare de déu senyor, ja me'ls conec a tots els captadors... vull dir, sindicalistes... o el nom que tinguin, perquè un sindicalista ajuda els companys del lloc de treball. A més, per guanyar-se un vot que ja tenen assegurat, han posat mesures populistes.
Total, que res, votaré blanc o nul, amb algun missatge perquè s'adonin el que em sembla aquest sistema de tria de sindicats. Tant fa que siguin eleccions polítiques o sindicals, totes acaben igual.

Deutes

Deutes, sí. No meus, jo no en tinc... bé, algun, pagar el cotxe, i l'acadèmia per a les oposicions, i les poquíssimes compres que pago amb la targeta de el corte inglés. Però hi ha deutes més grans, i gent que no els paga. L'altre dia estava doblant cartes de factures de la gent que no ha pagat l'ADSL i aquestes coses, i em quedava una mica flipat, fins a 3000 € algunes persones devien.

No sé, però després la gent es queixa que no arriba a final de mes, que la hipoteca els ocupa totes les despeses, però a la vista està que no és així en alguns casos. No dubtem en comprar-nos telèfons mòbils caríssims que fan el mateix que un que no val tant, jo no em canso d'escoltar cada dia a gent que es compra un telèfon que els ha costat 300, 400 euros, i que per això ja es pensen que tenen un tracte preferencial en quant a reparacions o que els han de canviar el telèfon o fins i tot tornar-los els diners... perdoni, vostè ha pagat aquesta quantitat perquè ha volgut, i li tractarem igual que un que ha comprat un telèfon per 39 € o gratis.

Vivim en una societat de consum, però algú ens obliga a endeutar-nos fins a les celles només per tenir coses exclusives?, per tenir el "Home cinema", posar-nos els mobles més exclusius per a casa nostra, conduir un BMW... no, ningú ens obliga, ho fem perquè volem. Llavors, perquè després ens queixem que no arribem a final de mes? Si ens ho estem buscant nosaltres. Jo no puc gastar el que no tinc, senzillament, sinó tinc, no ho compro, i ja està, i si tinc, i està a bon preu, ho compro, si és que de veritat ho necessito, o fins i tot per donar-me un petit capritx.

I ara arriba Nadal, "la cuesta de enero". Gastarem centenars o fins i tot en alguns casos milers d'euros en comprar coses als altres, només perquè ens obliguen a regalar coses en aquesta època. En canvi jo he de ser el bitxo raro d'aquesta societat, perquè a mi la cosa que més il·lusió em fa no és una cosa material, a mi el que més m'agrada és passar-m'ho bé, i que si em volen regalar alguna cosa, amb qualsevol petit detall ja tinc prou, no sé, potser sóc l'estrany, però a mi m'agrada així.

En canvi, hi ha una cosa per la que no m'importaria endeutar-me, i aquesta seria poder marxar a viure on jo vull, però clar, si ho faig això, a veure després com menjo, que és més important, així que ho hauré de fer quan no suposi tant endeutament.

Per últim, una manera de fer un petit detall a algú sense endeutar-nos, El Blocaire Invisible. No calen targetes de crèdit per ajornar els pagaments. Una interessant proposta per Nadal, apunteu-vos-hi.

Paritat estúpida

La paritat de sexes és una cosa que s'ha de fer i que és beneficiosa per a la nostra societat. Per sort dia a dia es va millorant en aquest tema. Però hi ha coses estúpides, que ja no són ni paritat ni res, són gilipolleces totals. Gastar diners públics per fer bestieses d'aquest tipus no és paritat ni ajuda en res a que això sigui una realitat. M'estic referint a això:

L'ajuntament de Fuenlabrada ha fet això, vol posar el 50% dels senyals on sortin ninots amb el dibuix d'una dona. Jo creia que no tenia sexe aquest ninot, però ara sembla que sí. Els idiotes de l'ajuntament diuen que és bo, a mi em sembla fins i tot masclista, perquè dibuixa a la dona d'una manera concreta, amb coleta i faldilla.

En fi... idiotes!

Aprendre català de forma casolana

Si vostè viu des de sempre a una ciutat de fora de Catalunya, com jo a Alcorcón (Madrid) i vol aprendre català, només ha de seguir els passos que s'indiquen al "Curs casolà per aprendre català" d'en David JB.

El primer pas per aprendre català és dir-se a un mateix "Vull aprendre català", dit això en la llengua de cadascú en aquest moment, és clar, al meu cas va ser "Quiero aprender catalán". El segon pas per aprendre català de forma casolana és anar a la papereria/llibreria més propera de casa nostra on hi hagi un diccionari de català. Si vostè viu a... per posar un exemple... Salamanca, prengui mesures de seguretat prèviament, per si de cas. El meu cas va ser més senzill, vaig anar a la papereria més propera, i va ser segons la següent situació:

-David JB: Hola. ¿Tienes un diccionario Catalán - Castellano?

-Dependent: Sí. Son 950 pesetas (crec)

-David JB: Muy bien. Gracias.

Després d'això, s'ha de mirar el diccionari, traduir textos o el que sigui. Com a exemple això que no sé quan coi ho vaig traduir, però va ser de les primeres coses, crec que és d'una cançó:

"Us deixams les portas obertes, si per cas voleu visitarens, estirament l'escalflor, l'enyorança y els records d'hair."

Com es pot comprovar, no sé quin diccionari vaig agafar per traduir això... però tranquil·litat, les primeres vegades són així, a poc a poc les coses milloren.

Una altra eina eficaç, almenys per en David JB així ho va ser, és agafar el diccionari, i pàgina per pàgina anar mirant els verbs irregulars i apuntar-se alguns verbs model que serviran per conjugar altres que tinguin la mateixa conjugació, com Escriure, Treure, Córrer, etc.

Com que amb això no n'hi haurà prou, també es pot afegir a les eines una guia de conversa "aquí el seu idioma - català" amb frases molt pràctiques, amb pronunciació figurada en comptes de fonemes, i que tindran un gran ús per als nouvinguts, sobre tot si van a Barcelona, amb exemples com "¿Por qué se para el tren? - Per què s'atura el tren? - Per què satura el tren?" o "¿Donde puedo encontrar un buen peluquero? - On puc trobar un bon perruquer? - On puc trubá un bon perruqué?"

Després d'això, ja arriba el moment de traduir textos periodístics històrics de Catalunya, com un de l'ABC de l'any 1931 "El Sr. Macià després de romandre reunit uns minuts amb els regidors que hi havia a l'ajuntament, va sortir a la balconada principal d'aquest i va pronunciar un breu discurs, proclamant la República Catalana." Com es pot comprovar, les millores són notables, només han passat 2 anys des que es va comprar el diccionari.

Però ja és hora d'utilitzar la millor eina possible, Internet, amb això el seu català serà gairebé com si d'un natiu estiguéssim parlant. Entri en xats, intenti lligar-se alguna catalana dient coses boniques com "Ets molt guapa" o "M'agradaria menjar-te a petons" o simplement "T'estimo". També escolti la ràdio online, truqui a programes en directe. Llegeixi, molt, fòrums, diaris, mulli's de l'actualitat catalana.

Si té possibilitats, compri's una parabòlica i dirigeixi-la cap a Astra o Hispasat, així podrà a més veure la tele en català, patint amb les intrigues de "El Cor de la Ciutat", disfrutant de les entrevistes de la Terribas a "La nit al dia" o descobrint que a pobles com "Ventdelplà" també passen coses interessants.

Però queda una eina fonamental. Anar a Catalunya, sense això el curs mai es completarà, perquè queda maco dir paraules en català als teus amics que no saben escriure bé "pantumaca", o parlar sol a casa quan no hi ha ningú. Però sense portar a terme una conversa amb un català de veritat, mai es rebrà el títol de que s'ha après català de forma casolana.

Un cop completat això... Felicitats, vostè ja parla català. Només li ha costat uns pocs euros... recordi, cal aprendre costums també, com ser un garrepa.

Tot i així no es confiï, perquè els amics "lo, la, li, hi, en" l'estaran vigilant per cometre errors de tant en tant, com els que hi deu haver de bon segur a aquest totxo que estic escrivint.

A més, si s'ha llegit tot això sense saber català, enhorabona, no sé què coi fot llegint això encara.

Total, resumint ja per acabar, que el català és una llengua molt maca i que, segons el testimoni d'en David JB, se sent orgullós de parlar aquesta llengua i mai se'n penedirà de l'elecció que un dia d'octubre de 1999 va prendre.

---

Per cert, aquest és el post-article número 100. Simplement gràcies :)

Coses típiques del centre de Madrid

Avui a la tarda he anat a Madrid capital. He baixat al metro a l'estació de Sol. Mentre esperàvem una persona, un paio demanant, per dues vegades ens ha demanat 2 euros per fer una trucada que era molt urgent, no li hem donat perquè no volia fer cap trucada. Hem esperat una persona al costat del "oso y el madroño" de la Porta del Sol. Quan aquesta persona ha arribat, hem anat cap a la plaça major, passant pel Km 0. De camí cap a la plaça, hem passat al costat de la Sala X. Un cop a la plaça major, ens hem ficat per un carrer dels que surten per menjar un "bocadillo de calamares". En acabar això, hem tornat cap a Sol, entrant un moment a la pastisseria La Mallorquina, on la baba m'ha caigut per litres, però al final no hi he comprat res. Finalment hem agafat el metro de nou a Sol, just al costat d'on hi ha les venedores de loteria de Nadal, per 22 €, algunes al crit de "lotería de Doña Manolita". Tot seguit metro, i ja està, casa ara mateix.

Foto de l'any passat, que ja estan pesats amb el Nadal, però no tant.

* En negreta, coses o llocs típics del centre de Madrid

Trens pa' avorrir - 1ª part

Aquí hi ha la primera de les parts que he fet en vídeo amb tots els trens que tenia gravats. Tot junt amb música de fons per no fer-ho tan pesat. Em va costar de fer uns quants dies, i que el meu ordinador es pengés varies vegades i superés els 70ºc, però ha valgut la pena.

Aquesta primera part es divideix en:

Cançó 1: Everybody's Changing de Keane, inclou Metro de Madrid, Metro de València i Metro de Barcelona.

Cançó 2: Ets on ets de Trulls, inclou FGC i Tram

Cançó 3: Catch My Disease de Ben Lee, inclou trens Renfe.

Creixement sense planificació

El títol és molt encertat en alguns casos. Simplement posaré dues imatges d'exemple.

Són d'Alcorcón. Aquesta és de l'any 1956:

I aquesta és de l'any 2001:

Es noten diferències, oi? Ha crescut i s'ha portat pel mig tot el que hi havia abans, encara que en aquest cas només fossin camps de cultiu i granges... on jo ara visc la ciutat ja era camp; ha tingut un gran creixement, la majoria incontrolat, fins que arribi al seus límits i ja no pugui créixer més. La falta d'una planificació urbanística portarà a això.

Amb nosaltres passa més o menys el mateix, creixem, abastem més coses... però de vegades ens passem i som incontrolables, destruint tot el que hi ha al nostre voltant en molts casos, i fent mal de vegades als que tenim al costat; fins que arriba un moment, en que tot això passa factura. Si no portem la nostra vida d'una altra forma, si no la planifiquem bé, ens portarà a això.

Eleccions preescolars

A totes les eleccions sempre els candidats en comptes de parlar sobre un mateix, parla sobre els altres candidats, i malament, és clar. Aquestes eleccions a president de preescolar, no podien ser menys.

Qui guanyarà?

Acomiadaments i millores

Doncs finalment avui la meva companya de català de la feina ha marxat, demà ho fa definitivament cap a Barcelona, just abans d'anar a l'aeroport s'acomiadarà definitivament de nosaltres. Sempre és trist acomiadar a la gent, per ser l'últim dia, l'hem comprat uns petits detalls que esperem que no la faci oblidar-nos mai, que segur que així serà.

I bé, com vaig dir l'altre dia, això em podria suposar també un canvi a mi, en quant a horari. Estic molt feliç, perquè tot ha sigut més ràpid del que em pensava, divendres començaré en el nou horari, de 9 a 18, els que es queden en l'altre horari m'envejen, alguns, però enveja bona, que hi ha bon ambient, és clar. Ara sabré el que és anar petat al rodalies, o no poder moure'm a l'andana de les vies 1 i 2 d'Atocha en hora punta, m'oblidaré llavors del que és anar segut en el tren, tot sigui per després disfrutar més del dia.

En principi podria haver sigut demà el canvi d'horari, però en ser festa en Madrid capital i doncs estar més o menys planificat el dia, doncs serà divendres. Demà faré guàrdia, el que susposa un dia lliure i 30 € més per a la butxaca. I com que el centre de la capital estarà buit, hi aniré en cotxe, a veure què tal em desenvolupo en la gran ciutat amb el C3. Espero que en marxar el partit del Reial Madrid de copa no em foti, que tinc el Bernabeu al costat i l'estadi es plenarà, amb entrades al preu d'entre 3 i 15 €, fins i tot jo hi aniria tot i no ser del Madrid.

Peñalara

En aquest lloc ara mateix no s'hi pot estar, tot i que encara no hi ha nevat. A les nits d'hivern està prohibit passar la nit aquí, i probablement a les d'estiu. Les vistes són espectaculars, com a exemple la foto. A l'hivern tot això està nevat, i l'aigua congelada i tapada. És un lloc molt maco, i el millor de tot, s'hi pot arribar en un tren de rodalies diferent... bé, fins aquí dalt no, només arriba a 1800 m d'altitud. La caminada des de l'estació de Cotos és molt maca, i no gaire cansada, perquè no hi ha grans pujades. És un gran lloc per passar un dia de primavera, tombat a l'herba, disfrutant de la temperatura, o un dia d'hivern, al costat del llac congelat, segut sobre unes pedres congelades, mentre baixa la boira des de dalt de Peñalara... hi hauré d'anar aviat, em sembla. Qui es vulgui apuntar, que m'ho digui xD

Possibles canvis a la feina?

Poso en antecedents. Jo treballo en un Call Center a Madrid, i estic contractat amb català. Al departament on sóc jo, som dues persones amb català. Tot s'ha de dir, que el volum de trucades en català és baixíssim, ja m'agradaria a mi poder atendre'n moltes més en català, però deu ser que la gent no sap que hi pot trucar en català, ja se sap, moltes vegades parlen amb mi en castellà i de fons els escolto parlar català.

Però això no és el tema. Avui he rebut una notícia. La meva companya de català se'n va. No parlaré de les seves coses, només dir que a mi em fa molta pena que se'n vagi, i a tots ens fa, però sóc feliç sabent que marxa al lloc que ella tant s'estima, Barcelona. Ella és d'allà, però vivia aquí. M'alegro per ella, pel fet que suposa marxar de Madrid, ja que això suposa trencar amb problemes personals, que no esmentaré. Sempre que tenia uns quants dies lliures, agafava l'avió i cap allà marxava, ara sembla que hi torna definitivament. Tots la trobarem a faltar.

Em fot una mica, que això pugui tenir alguna cosa positiva per mi, però la té. I és que ella té un horari diferent, de 9 a 18. El meu horari és de 11 a 20. No ho tinc segur, però és probable que a mi en canviïn al seu horari. Potser només semblen dues hores de diferència, però aquestes dues hores es noten, i molt. Em llevaria més d'hora, però arribaria a casa també molt més d'hora, sobres les 19:00, una hora on encara es poden fer moltes coses. Aquest és el millor alicient, saber que aquest horari et permet poder fer moltes més coses, perquè encara que sembli mentida, dues hores donen per moltíssimes coses, i ho tinc corroborat d'algunes vegades que he disfrutat d'aquest horari, es guanya en tot. Així que ja es veurà.

En fi, que no faig més que acomiadar companyes de feina. Potser el tracte que he tingut amb aquesta companya que ara marxa no ha sigut tan fort com el de la meva companya d'estiu, però crec que em farà molta més pena. Potser perquè ella marxa on jo també vull marxar? Algun dia seré jo qui també marxi, però ara li toca a ella, i me n'alegro moltíssim, de veritat. Escoltar-la parlar sobre Barcelona i sobre lo bé que s'hi troba m'alegrava el dia moltes vegades. Dimecres li direm adéu, jo li diré fins aviat.

Món tort

De vegades les coses es veuen tan tortes, que fins i tot li encomanes aquesta visió a la teva càmera de fotos. Avui estic una mica tort del cap de setmana, res greu, però no es donava el cas quan vaig fer la foto, resulta curiós el resultat que va donar.

Ja és nadal a El Corte Inglés... i a tot arreu

Queda més d'un mes i mig per al Nadal ben entès. Però ja inciten al consumisme des de tot arreu. Anant a dinar al Corte Inglés de Castellana, ja a principi de setmana estaven col·locant els arbres, els papa noel escaladors, o els "winter friend" entre d'altres. Al d'Alcorcón ja tenen col·locats els llums nadalencs. A Madrid capital ja tenen també la decoració de nadal a alguns carrers. Què dir de la loteria, ja tothom comprant dècims i participacions com si el sorteig fos demà. Pel que he escoltat, en algunes botigues ja diuen al seus clients "Felices fiestas"... ens estem tornant idiotes o què ens passa? Ni Felices fiestas ni res. Estem a principis de novembre, que ens deixin en pau. Nadal és el 25 de desembre, no el 4 de novembre, ni el 7 de desembre. Cada any ens bombardegen abans, qualsevol dia arribarà el 7 de gener i ho deixaran tot posat per viure en un nadal continu, que és el que els agradaria als centres comercials i botigues, per així no deixar de consumir mai. El pitjor és que la majoria de la gent cau en això i ho accepta, com si fos normal que cada cop abans comenci el nadal consumista. Doncs no, no ho és ni ho serà mai malgrat tot, i almenys jo mai ho acceptaré.

Bones festes... qui se'n vagi de festa aquesta nit, és clar.

Hi ha gent massa inocent

Quan aquesta pobre criatura va penjar aquest anunci, ho va fer perquè la gent rigués una estona. I ja de pas, deixes el teu número de telèfon, perquè et felicitin, no? Hi ha gent massa inocent.

L'interventor maleït

“Rodalies, destinació: Terrassa i Manresa, via 2. Terrassa i Manresa, via 2”

La megafonia anunciava l’arribada del tren que havia de portar en Tomàs cap a casa des de l’estació de Sants. La tarda l’havia passat junt a la seva nòvia. Malgrat ser d’hora, havia de marxar ja. El cotxe el tenia en reparació, i havia de tornar en l’últim tren cap a Manresa.

En obrir la porta, una sensació estranya va recórrer el seu cos, alhora que un cop d’aire violent va sortir, envoltant-lo, i empenyent-lo cap a dins. Un cop dins, aquella sensació va desaparèixer. En Tomàs es va quedar estranyat, però ho va oblidar i va seure, estirant les cames en el seient del davant.

Durant el trajecte, el tren donava tirons, de vegades les llums s’apagaven uns segons i tornaven. Degut al mal servei de l’empresa de rodalies, la gent dins el tren ho veia això com normal. En Tomàs anava dormit.

De cop, alguna cosa li va despertar. Va obrir els ulls espantat...

...“El bitllet, sisplau”. Era l’interventor qui el va despertar. Li va donar, i aquest el va marcar. Abans de marxar li va advertir “faci el favor de treure els peus del seient, o l’hauré d’imposar un càstig”. Se’n va riure d’allò del càstig, però va fer cas i de seguida els va treure. De seguida el tren va arribar a Terrassa, i aquí l’interventor va baixar. En Tomàs va veure com baixava, per tornar a posar els peus al seient. En tancar portes, es va tornar a relaxar, però va sentir de nou una presència estranya. Va girar el cap vers la finestra. Allà era l’interventor, mirant-lo fixament, mentre el tren es posava en marxa. En Tomàs li va aixecar el dit cor de la seva mà dreta mentre s’allunyava.

En passar l’estació de Viladecavalls, el tren va entrar en una foscor absoluta. De cop, va frenar bruscament, i es van engegar les llums d’emergència. Al principi ningú dins va fer res. Però van començar a passar els minuts i això no es movia. La poca gent que hi havia es va començar a impacientar. En Tomàs va anar cap a la cabina del maquinista per preguntar què passava i si trigaria molt a arreglar-se. Quan va tocar la porta, aquesta estava oberta. Va entrar, però no hi havia ningú. Alarmat, ho va dir a la resta dels passatgers. Eren pocs. Van intentar trucar per telèfon, però no hi havia gens de cobertura. També van intentar obrir les portes, però estaven totalment bloquejades i no hi havia manera. Finalment van sortir per la porta de la cabina del maquinista, saltant enmig de les dues vies.

Eren dotze persones. Sabien que es trobaven a prop de l’autopista. Van esperar per si de cas el maquinista havia sortit a demanar ajuda a algun lloc. Després de més d’una hora esperant, van decidir caminar al costat de la via. En Tomàs es va posar al capdavant del grup. Il·luminaven el camí amb encenedors i els telèfons mòbils. Caminaven lentament, buscant algun lloc on poder demanar ajuda.

Un cop d’aire el va sorprendre. Va ser tant fort que va caure a terra. Va mirar enrere. Però un calfred li va recórrer tot el cos. Es va arrossegar pel balast, mort de por. Tothom havia desaparegut, ell era l’únic que quedava en aquell lloc, entre les vies del tren. Es va aixecar i va sortir corrent. Constantment s’ensopegava amb les travesses.

Cansat de córrer, per fi va veure al fons llum. Va caminar a pas més lent, molt cansat. S’hi acostava mentre caminava enmig de la via. Quan ja estava a punt d’arribar a aquell lloc, una casa al costat de la via, una botzina va sonar fort darrere seu. El tren que havia deixat s’acostava cap a ell a molta velocitat. Va saltar a la via paral·lela just a punt de ser atropellat. Es va portar les mans al cap, i va començar a plorar. No entenia què estava passant. Tot i això, es va aixecar de nou, i es va dirigir cap a la casa il·luminada.

La porta era oberta. “Hola? Que hi ha algú? Sisplau, em poden ajudar?” No va rebre resposta. Va entrar dins. Continuava demanant ajuda, però continuava sense tenir resposta. Va pujar les escales, cap a la planta de dalt. Un soroll li va cridar l’atenció en una de les habitacions. S’hi va acostar lentament, amb por. Quan ja era davant la porta, va dubtar d’obrir-la, estava aterrat. Es va decidir i la va obrir. Davant d’ell hi havia algú segut en una cadira. “Eh, em pot ajudar?” Aquesta persona es va posar de peu i es va girar. La llum que de cop entrava per la finestra que hi havia no li permetia veure la cara. Anava vestit amb traje i corbata, aquesta era de ratlles vermelles i grises, i portava un C blanca al revés dins un cercle vermell a la part inferior. Entre les mans portava un aparell per picar bitllets de tren, i el feia sonar constantment. Quan la intensitat de la llum exterior va decréixer, es va engegar llum dins l’habitació, i per fi va poder veure la cara a aquella persona. Era l’interventor.

“Gràcies que és vostè aquí, ajudi’m sisplau” L’interventor es va acostar al Tomàs. Li mirava fixament. “Ajudi’m sisplau” Quan el va tenir a prop, i sense previ avís, l’interventor li va agafar el dit cor de la seva mà dreta, va posar l’aparell que portava entre les mans sobre la part superior del dit, i va pressionar amb força. En Tomàs no va reaccionar a temps per evitar-ho. El seu crit es va escoltar per tota la casa. Quan l’interventor el va deixar, en Tomàs va caure a terra. “Li vaig dir que havia de treure els peus del seient del davant, i no em va fer cas. Li vaig advertir que rebria un càstig, i se’n va burlar. Què no va entendre?” En Tomàs, amb el dit destrossat i sagnant, va aixecar la mirada “Està boig, fill de puta” L’interventor, lluny de deixar-lo, hi va tornar, llavors en Tomàs es va aixecar ràpidament i va sortir corrent. Mentre baixava per les escales va caure rodant fins al pis baix. Va sortir cap a fora, cap a les vies. Es va aturar enmig i es va girar. A la porta hi havia l’interventor “No em podràs agafar, estic a prop de l’autopista, algú m’ajudarà” L’interventor va negar amb el cap, i li va advertir “Està prohibit circular per les vies, títol 8, article 292 de la Llei d’Ordenació de Transports Terrestres” Una botzina va sonar, en Tomàs es va girar cap a la dreta, el tren es dirigia cap a ell. No podia reaccionar, quan va impactar el tren contra ell...

“Escolta. Escolta noi” En Tomàs es va despertar molt nerviós i suant. Era dins el tren, ja havia arribat a Manresa. L’havia despertat el maquinista. Es va calmar, i va respirar tranquil. “No posis els peus al seient del davant, que com et vegi l’interventor et renyarà” No va trigar ni mig segon a fer-ho. De seguida es va aixecar i va sortir, dirigint-se a casa seva per fi després del malson que havia tingut. Va creuar el riu i es va endinsar en els carrers. Mentre caminava reia del que havia passat. De cop, i sense saber com, es va tornar a trobar a la plaça de la Reforma, just al davant del pont que comunica amb l’estació de tren. Va pensar que potser estava una mica atabalat i que sense voler havia arribat fins allà, així que de nou es va endinsar als carrers en direcció a casa seva. Als pocs minuts tornava a trobar-se a la mateixa plaça, amb l’estació enfront d’ell. De nou es va ficar cap a la ciutat, per diferents carrers, però hi tornava de nou, era com si es trobés dins un bucle sense fi.

Va seguir intentar sortir d’aquell lloc, d’aquella paranoia, volia despertar si és que estava dormit, però no podia, no en sortia. Fins ara no s’havia adonat, però tot estava en silenci, buit, no hi havia ningú al carrer, ni cotxes circulant, les cases eren totes fosques. Llavors va començar a escoltar un soroll aterrador, provenia de l’estació de tren. Era el soroll provocat per l’aparell per picar els bitllets de l’interventor. Va creuar de nou el riu i va entrar a l’estació. El soroll s’escoltava a les andanes. Va saltar les màquines per accedir fins allà. A la via 2 va veure l’interventor. Volia aclarir les coses, així que es va dirigir cap a ell, però abans de fer-ho es va dirigir al pas a nivell de l’estació. Anaven caminant paral·lelament, en Tomàs a la via 1, l’interventor a la via 2, fins que es van situar de nou enfront. “Està prohibit accedir sense bitllet” En Tomàs no va fer cas del que deia, i va creuar les vies. Sense previ avís, ni botzina, un tren que arribava a l’estació li va envestir. El seu cos va quedar inert uns metres més endavant.

L’interventor va agafar el seu telèfon i va fer una trucada “Sóc l’interventor. A l’estació de Manresa hi ha hagut un atropellament... sí, un pobre boig que s’ha suïcidat... a plena llum del dia i amb l’estació plena de gent. No triguin”

---

Si hi ha faltes d'ortografia, corregiu-me. També, si algun dels llocs indicats no es corresponen amb la realitat, és perquè no he anat a Manresa, només he parat a l'estació de tren... precisament... xD
Passeu bon dia de festa... i d'eleccions (això sí fa pànic).