“Rodalies, destinació: Terrassa i Manresa, via 2. Terrassa i Manresa, via 2”
La megafonia anunciava l’arribada del tren que havia de portar en Tomàs cap a casa des de l’estació de Sants. La tarda l’havia passat junt a la seva nòvia. Malgrat ser d’hora, havia de marxar ja. El cotxe el tenia en reparació, i havia de tornar en l’últim tren cap a Manresa.
En obrir la porta, una sensació estranya va recórrer el seu cos, alhora que un cop d’aire violent va sortir, envoltant-lo, i empenyent-lo cap a dins. Un cop dins, aquella sensació va desaparèixer. En Tomàs es va quedar estranyat, però ho va oblidar i va seure, estirant les cames en el seient del davant.
Durant el trajecte, el tren donava tirons, de vegades les llums s’apagaven uns segons i tornaven. Degut al mal servei de l’empresa de rodalies, la gent dins el tren ho veia això com normal. En Tomàs anava dormit.
De cop, alguna cosa li va despertar. Va obrir els ulls espantat...
...“El bitllet, sisplau”. Era l’interventor qui el va despertar. Li va donar, i aquest el va marcar. Abans de marxar li va advertir “faci el favor de treure els peus del seient, o l’hauré d’imposar un càstig”. Se’n va riure d’allò del càstig, però va fer cas i de seguida els va treure. De seguida el tren va arribar a Terrassa, i aquí l’interventor va baixar. En Tomàs va veure com baixava, per tornar a posar els peus al seient. En tancar portes, es va tornar a relaxar, però va sentir de nou una presència estranya. Va girar el cap vers la finestra. Allà era l’interventor, mirant-lo fixament, mentre el tren es posava en marxa. En Tomàs li va aixecar el dit cor de la seva mà dreta mentre s’allunyava.
En passar l’estació de Viladecavalls, el tren va entrar en una foscor absoluta. De cop, va frenar bruscament, i es van engegar les llums d’emergència. Al principi ningú dins va fer res. Però van començar a passar els minuts i això no es movia. La poca gent que hi havia es va començar a impacientar. En Tomàs va anar cap a la cabina del maquinista per preguntar què passava i si trigaria molt a arreglar-se. Quan va tocar la porta, aquesta estava oberta. Va entrar, però no hi havia ningú. Alarmat, ho va dir a la resta dels passatgers. Eren pocs. Van intentar trucar per telèfon, però no hi havia gens de cobertura. També van intentar obrir les portes, però estaven totalment bloquejades i no hi havia manera. Finalment van sortir per la porta de la cabina del maquinista, saltant enmig de les dues vies.
Eren dotze persones. Sabien que es trobaven a prop de l’autopista. Van esperar per si de cas el maquinista havia sortit a demanar ajuda a algun lloc. Després de més d’una hora esperant, van decidir caminar al costat de la via. En Tomàs es va posar al capdavant del grup. Il·luminaven el camí amb encenedors i els telèfons mòbils. Caminaven lentament, buscant algun lloc on poder demanar ajuda.
Un cop d’aire el va sorprendre. Va ser tant fort que va caure a terra. Va mirar enrere. Però un calfred li va recórrer tot el cos. Es va arrossegar pel balast, mort de por. Tothom havia desaparegut, ell era l’únic que quedava en aquell lloc, entre les vies del tren. Es va aixecar i va sortir corrent. Constantment s’ensopegava amb les travesses.
Cansat de córrer, per fi va veure al fons llum. Va caminar a pas més lent, molt cansat. S’hi acostava mentre caminava enmig de la via. Quan ja estava a punt d’arribar a aquell lloc, una casa al costat de la via, una botzina va sonar fort darrere seu. El tren que havia deixat s’acostava cap a ell a molta velocitat. Va saltar a la via paral·lela just a punt de ser atropellat. Es va portar les mans al cap, i va començar a plorar. No entenia què estava passant. Tot i això, es va aixecar de nou, i es va dirigir cap a la casa il·luminada.
La porta era oberta. “Hola? Que hi ha algú? Sisplau, em poden ajudar?” No va rebre resposta. Va entrar dins. Continuava demanant ajuda, però continuava sense tenir resposta. Va pujar les escales, cap a la planta de dalt. Un soroll li va cridar l’atenció en una de les habitacions. S’hi va acostar lentament, amb por. Quan ja era davant la porta, va dubtar d’obrir-la, estava aterrat. Es va decidir i la va obrir. Davant d’ell hi havia algú segut en una cadira. “Eh, em pot ajudar?” Aquesta persona es va posar de peu i es va girar. La llum que de cop entrava per la finestra que hi havia no li permetia veure la cara. Anava vestit amb traje i corbata, aquesta era de ratlles vermelles i grises, i portava un C blanca al revés dins un cercle vermell a la part inferior. Entre les mans portava un aparell per picar bitllets de tren, i el feia sonar constantment. Quan la intensitat de la llum exterior va decréixer, es va engegar llum dins l’habitació, i per fi va poder veure la cara a aquella persona. Era l’interventor.
“Gràcies que és vostè aquí, ajudi’m sisplau” L’interventor es va acostar al Tomàs. Li mirava fixament. “Ajudi’m sisplau” Quan el va tenir a prop, i sense previ avís, l’interventor li va agafar el dit cor de la seva mà dreta, va posar l’aparell que portava entre les mans sobre la part superior del dit, i va pressionar amb força. En Tomàs no va reaccionar a temps per evitar-ho. El seu crit es va escoltar per tota la casa. Quan l’interventor el va deixar, en Tomàs va caure a terra. “Li vaig dir que havia de treure els peus del seient del davant, i no em va fer cas. Li vaig advertir que rebria un càstig, i se’n va burlar. Què no va entendre?” En Tomàs, amb el dit destrossat i sagnant, va aixecar la mirada “Està boig, fill de puta” L’interventor, lluny de deixar-lo, hi va tornar, llavors en Tomàs es va aixecar ràpidament i va sortir corrent. Mentre baixava per les escales va caure rodant fins al pis baix. Va sortir cap a fora, cap a les vies. Es va aturar enmig i es va girar. A la porta hi havia l’interventor “No em podràs agafar, estic a prop de l’autopista, algú m’ajudarà” L’interventor va negar amb el cap, i li va advertir “Està prohibit circular per les vies, títol 8, article 292 de la Llei d’Ordenació de Transports Terrestres” Una botzina va sonar, en Tomàs es va girar cap a la dreta, el tren es dirigia cap a ell. No podia reaccionar, quan va impactar el tren contra ell...
“Escolta. Escolta noi” En Tomàs es va despertar molt nerviós i suant. Era dins el tren, ja havia arribat a Manresa. L’havia despertat el maquinista. Es va calmar, i va respirar tranquil. “No posis els peus al seient del davant, que com et vegi l’interventor et renyarà” No va trigar ni mig segon a fer-ho. De seguida es va aixecar i va sortir, dirigint-se a casa seva per fi després del malson que havia tingut. Va creuar el riu i es va endinsar en els carrers. Mentre caminava reia del que havia passat. De cop, i sense saber com, es va tornar a trobar a la plaça de la Reforma, just al davant del pont que comunica amb l’estació de tren. Va pensar que potser estava una mica atabalat i que sense voler havia arribat fins allà, així que de nou es va endinsar als carrers en direcció a casa seva. Als pocs minuts tornava a trobar-se a la mateixa plaça, amb l’estació enfront d’ell. De nou es va ficar cap a la ciutat, per diferents carrers, però hi tornava de nou, era com si es trobés dins un bucle sense fi.
Va seguir intentar sortir d’aquell lloc, d’aquella paranoia, volia despertar si és que estava dormit, però no podia, no en sortia. Fins ara no s’havia adonat, però tot estava en silenci, buit, no hi havia ningú al carrer, ni cotxes circulant, les cases eren totes fosques. Llavors va començar a escoltar un soroll aterrador, provenia de l’estació de tren. Era el soroll provocat per l’aparell per picar els bitllets de l’interventor. Va creuar de nou el riu i va entrar a l’estació. El soroll s’escoltava a les andanes. Va saltar les màquines per accedir fins allà. A la via 2 va veure l’interventor. Volia aclarir les coses, així que es va dirigir cap a ell, però abans de fer-ho es va dirigir al pas a nivell de l’estació. Anaven caminant paral·lelament, en Tomàs a la via 1, l’interventor a la via 2, fins que es van situar de nou enfront. “Està prohibit accedir sense bitllet” En Tomàs no va fer cas del que deia, i va creuar les vies. Sense previ avís, ni botzina, un tren que arribava a l’estació li va envestir. El seu cos va quedar inert uns metres més endavant.
L’interventor va agafar el seu telèfon i va fer una trucada “Sóc l’interventor. A l’estació de Manresa hi ha hagut un atropellament... sí, un pobre boig que s’ha suïcidat... a plena llum del dia i amb l’estació plena de gent. No triguin”
Si hi ha faltes d'ortografia, corregiu-me. També, si algun dels llocs indicats no es corresponen amb la realitat, és perquè no he anat a Manresa, només he parat a l'estació de tren... precisament... xD
Passeu bon dia de festa... i d'eleccions (això sí fa pànic).