Relat Tramviari: Al fons del cotxe de cua

Fa unes setmanes Tramvia de Barcelona va fer un concurs de Relats per a Sant Jordi, jo vaig escriure un, no va sortir entre els 15 primers, però bé, que tant fa, em va agradar escriure-ho, és aquest.

Al fons del cotxe de cua

Era diumenge. Ell va baixar a l’estació de Sant Adrià. Buscava algun lloc tranquil en aquest fred matí de primavera. L’ombra de les tres xemeneies, formada amb els primers rajos de sol, tapava en part la zona. Aquí no hi havia el que buscava. Va creuar la via del tren, i sense destinació fixa, va entrar al tramvia que hi havia estacionat. Quan va treure de la butxaca la targeta de viatges per validar-la, li va caure una foto. Els records es van ensenyorir de la seva ment.

Va seure mentre mirava la foto. Recordava els moments que van passar junts en aquell mateix lloc, en aquells mateixos seients, d’aquest o d’un altre tramvia. Quan anaven al zoo, al teatre, de compres al centre comercial. També quan passejaven al costat del mar. Aquí és on va decidir anar.

Va baixar a l’estació de Fòrum i es va dirigir cap al mar. Allà es va quedar, assegut mirant al mar, recordant els moments viscuts amb ella. Moments que abans el feien feliç. Aquells matins que hi van passar, veient com sortia el sol, o les tardes de cap de setmana, passejant i gaudint. Ara tot això el turmentava.

Al cap d’unes hores va decidir marxar. Va seure a la solitària parada, esperant que arribés el tramvia. En pujar-hi, va anar a seure al mateix lloc d’abans, al mateix lloc on ho feia quan anaven junts, al fons del cotxe de cua.

Se’n va anar fins al final de la línia, a Ciutadella. Va anar caminant fins el parc, i allà també va seure, recordant més moments del passat. Al costat de la cascada del parc, va prendre alguna cosa per menjar. Quan va sortir del parc, la imatge feliç d’una parella agafada de la mà el va acabar d’ensorrar. Va seure al terra, plorant, amb el cap cot. La gent el mirava, pensant que seria un sense sostre més dels que hi ha sempre per la ciutat. Va aixecar el cap, des de la seva posició veia passar els cotxes, els autobusos, els tramvies, la gent, que passaven pel carrer.

Va tornar a casa, amb el mateix transport que havia utilitzat abans. De nou va seure al fons del cotxe de cua, cap al lloc d’on va sortir al matí. Per la seva mirada passava tot el paisatge urbà d’aquesta zona de la ciutat, l’avinguda Meridiana, la Diagonal. Però ell anava encegat, en realitat no veia res, perquè continuava pensant en ella.

Es va posar en peus una mica abans d’arribar. El tramvia es torçava, canviant de via a l’entrada de l’última parada. Igual de torta s’havia convertit la seva vida des que ella va marxar. Va obrir la porta i, amb el cap cot va sortir al carrer. Enfront hi havia una persona que no el deixava passar. Ell es va girar per deixar pas, però aquesta persona el va agafar del braç. Va aixecar la mirada. Havia tornat. Ella sabia que seria allà i l’havia anat a buscar. Els seus cossos es van ajuntar, com dos imants amb gran força, i els seus llavis es van unir, després de mesos separats. El tramvia va marxar, deixant-los sols i recuperant per fi el temps perdut.