S'acosta el moment, però no m'ho acabo de creure. Són tants els anys que porto amb el mateix, que ara, que ja sí que ha arribat el moment, em costa de creure. Aquestes properes setmanes, i a mesura que passin els dies, m'aniré adonant del que està a punt de passar. Però encara més quan vagi a buscar pis. Aquí tinc por, però no per triar un pis, sinó pels problemes que puguin sorgir pel fet que, no treballo, per ara, tot i que sí tinc solvència, i que per això no vulguin llogar res, sincerament, em fa molta por que pugui passar això, però que molta. A veure, està clar que si lloguo un pis no és per gratar-me allà el que no sona i no fer res, sinó per treballar i guanyar-me la vida, però amb la situació actual, seria fàcil que els propietaris dels pisos no se'n refiessin. Doncs bé, si això al final se supera, ja no hi haurà cap impediment.
Si em veiésseu, estic fet un sac de nervis. Està tot tan a prop de fer-se realitat que, tot i els nervis i els problemes que poguessin sorgir, no se'm treu l'alegria. Li diré adéu a aquesta ciutat després de 25 anys, i li diré hola, no només a una nova ciutat, sinó a una forma de viure diferent. I és que són moltes coses les que s'han de fer, un cop vius sol. Ja no hi seran els papis per fer el menjar, rentar la roba, planxar. Els diners, més que mai, s'hauran de vigilar ben bé en què es gasten, i caldrà ser molt garrepa. De fet ja ho sóc, i ho continuaré sent, sobre tot ara. I sobre tot, ser molt responsable, amb la casa, veïns, gent coneguda i no coneguda, possibles feines.
No sé, potser totes aquestes línies que he escrit són una mica incongruents, molta informació barrejada sense gaire sentit, però tenia ganes d'expressar una mica tot el que sento ara.