Un quart de segle

Res, que acabo de complir el quart de segle, 25 anys en aquest món. Anys que he viscut de moltes formes. Però ara, just en començar aquest nou any, també està a punt de començar una altra forma de viure.

Què m'oferirà aquest any? El que em vagi donant de si, serà escrit per aquí.

Ja gairebé està

Doncs a falta de formalitats necessàries quan la gent és a l'atur i no se'n refien els propietaris de l'habitatge, cosa normal, doncs puc dir que ja està. Gairebé oficialment, tindré un sostre on viure a Catalunya a partir del 9 de setembre. L'únic que falta perquè sigui totalment oficial és que la caixa de Catalunya em doni un aval bancari, cosa que sembla probable. He estat uns dies a Sant Celoni, a la recerca d'un lloc per viure. El fet de fer la recerca des d'Alcorcón no m'ha permès trobar pisos més que per immobiliàries.

Ara estic amb el tema de l'aval bancari, que ho estic fent des d'Alcorcón, i la noia que ho està fent doncs m'ha dit que no hi ha, en principi, problema. El que més em fot és que demanin tantes coses, i més un aval, que són uns diners que queden retinguts i amb un cost trimestral petit, però clar, si no hi ha feina, doncs és normal que la gent vulgui garanties. El que tinc molt clar és que, tot i que jo, al principi, he de fer unes pràctiques, que no em permetran tenir tot el temps per buscar una feina a temps complet, buscaré igualment una feina a temps parcial o de caps de setmana. I ja quan acabin les pràctiques, que no han de durar ni 2 mesos, doncs a buscar feina a temps complet. I ni la crisi ni l'alt índex d'atur m'aturarà. Tinc molt clar que jo hi vaig per començar una nova vida, però treballant i fent alguna cosa de profit, per així poder viure amb més tranquil·litat i seguretat. A part, tinc ganes de treballar ja, que porto massa temps aturat, entre unes coses i altres, i n'estic una mica fart... sí, em puc llevar tard cada dia si vull, però això acaba cansant.

Sé que si les coses no sortissin bé, sempre podria tornar a Alcorcón, però això no entra precisament dintre de les meves previsions.

I ja, en quant em donin l'aval, doncs ja es podrà dir que, tot estarà fet. Espero que aquest últim pas no falli i tot surti bé. I així doncs començar a viure a Sant Celoni.

Els dies s'estan acabant

S'acosta el moment, però no m'ho acabo de creure. Són tants els anys que porto amb el mateix, que ara, que ja sí que ha arribat el moment, em costa de creure. Aquestes properes setmanes, i a mesura que passin els dies, m'aniré adonant del que està a punt de passar. Però encara més quan vagi a buscar pis. Aquí tinc por, però no per triar un pis, sinó pels problemes que puguin sorgir pel fet que, no treballo, per ara, tot i que sí tinc solvència, i que per això no vulguin llogar res, sincerament, em fa molta por que pugui passar això, però que molta. A veure, està clar que si lloguo un pis no és per gratar-me allà el que no sona i no fer res, sinó per treballar i guanyar-me la vida, però amb la situació actual, seria fàcil que els propietaris dels pisos no se'n refiessin. Doncs bé, si això al final se supera, ja no hi haurà cap impediment.

Si em veiésseu, estic fet un sac de nervis. Està tot tan a prop de fer-se realitat que, tot i els nervis i els problemes que poguessin sorgir, no se'm treu l'alegria. Li diré adéu a aquesta ciutat després de 25 anys, i li diré hola, no només a una nova ciutat, sinó a una forma de viure diferent. I és que són moltes coses les que s'han de fer, un cop vius sol. Ja no hi seran els papis per fer el menjar, rentar la roba, planxar. Els diners, més que mai, s'hauran de vigilar ben bé en què es gasten, i caldrà ser molt garrepa. De fet ja ho sóc, i ho continuaré sent, sobre tot ara. I sobre tot, ser molt responsable, amb la casa, veïns, gent coneguda i no coneguda, possibles feines.

No sé, potser totes aquestes línies que he escrit són una mica incongruents, molta informació barrejada sense gaire sentit, però tenia ganes d'expressar una mica tot el que sento ara.